Meravellosa pestilència

 El meu barri feia mala olor. Jo vivia en un barri de pellers on els tallers s'obrien al carrer i deixaven vore en la penombra els treballadors traginant amb les màquines que polien el cuiro de milers de vaques. En anar i tornar al carrer major pel carrer Pellers o per Cavanilles es veien els suports de fusta on les pells esteses i tensades amb claus rovellats s’eixugaven al sol i al vent. No cal dir que la pestilència era molesta per a la línia d’estudiants que, com formigues, anaven i venien a l’institut que aleshores dèiem “Nou” perquè sols tenia uns anys de vida.

El Raval tenia una part vella, la que tenia solar en els carrers moruns, una vegada llar de les minories religioses, i una part nova desenvolupada a la primera meitat del Segle XX. El carrer Sant Ramón, el meu carrer, barrejava l’activitat dels magatzems de taronja, una serraria, els pellers i les cases amb patis amb llimeres. Els gosos anaven solts pel carrer mentre que els gats visitaven per les teulades tot el rogle de cases. Conforme el carrer corria cap a l’Alquerieta de Martorell arribava a un camp i a la via del tren que encara no era un record del passat o ho era, al menys, molt recent.  Sols fugir un poc més endavant i arribaves al tomacar de mon “tio Antonio” al qual arribava des de Corea amb una bicicleta sense preses ni carreres. En caminar un poc més, entre cèquies o pel camí, sorgia amb l’encant d’un llogaret d’horta l’Alquerieta de Martorell. Per ami era el parc de jocs i el punt d'exploració dels caminets cap a Real de Gandia. La Alquerieta, solar dels meus avantpassats per a mi té el seguell de les nits d'estiu a la fresca i cadires al carrer junt les granotes i els tarongers.

Al costat de casa vivia la senyora Lola, que ens feia el favor de deixar-nos usar el telèfon si calia o,a ma mare, estendre la roba si el sol no arribava en hivern al nostre pati. Això sols ho vaig vore a Cuba mols anys després quan a Gandia ja regnava el relatiu anonimat d'una població mitjana. Davant de ma casa una finqueta de quatre altures sense ascensor era ocupada per nous matrimonis dels seixanta amb xiquets que baixaven a jugar al carrer on pocs cotxes passaven. Estic fent-me vell ja que no recordava quasi els noms dels xiquets i les famílies del veïnat. Quique, Loles, Esperancita, Luisito, Rosita... Una conversa en un grup de records de la vella Gandia en facebook em va tornar a tot aquell univers de persones que la vida i el temps ha portat lluny de la memòria. Que haurà estat dels nostres amics que van emigrar a Madrid? Com seran aquells xiquets del passat. Alguns ara els puc recordar perquè viuen prop de casa. Hi ha d'altres que són un nom sense cara. Els pares, imagine, la majoria hauran mort o seran iaios decrèpits. Qui sap!

En ma casa eixíem poc al carrer ja que la vida la teníem als patis i sota la llimera. Era el regne dels gats, els ànecs, els conillets de les índies o les tórtoles. Darrere de casa teniem un corral i la porta que donava a un carreró sense eixida on encara vaig poder vore obert el canal que portava, creuant tota Gandia, les aigües del Vernissa i el Serpis per la vora esquerra del riu. No sabia aleshores que la sèquia va ser un privilegi obtingut segles arrere pels grans senyors que varen usar tot el seu poder en els plets que van guanyar als regants de la vora dreta.

El barri tenia els diminuts comerços i bars que li donaven vida. El bar Plata, la botigueta de Jorge Cavanilles amb eixe aroma inconfusible a verdura, xocolata i productes de drogueria, el forn que unia les dos artèries del Raval vell i el nou i que exhalava  en hivern vapors de pa. Els joves obrers de les serraries anaven amb un tricicle i, de tant en tant, es creuaven amb obrers en carros de rodes estrellades i llànties de metall clavat, de vegades tirats pels cavalls o per ells mateixos.Els carrocers de Serralta deixaven les caixes dels camions sobre quatre barrils de petroli en el que va ser el solar de darrere de casa i es convertien, escalant, en meravellosos castells on jugar.Els veïns tenien una gosa, Selma, creuada de boxer i pastor alemany que protegia la porta del seu corral ferorge però que es deixava acaronar per nosaltres i això que ens podia haver tallat el coll d'un sol mos.

La Gandia centenària moria aquells anys però no ho sabíem. La vida a les cases d’una planta anava a ser substituïda per els pisos i les comunitats de veïns amb poca o nul·la relació personal. Els carrers van ser envaïts pels cotxes i els pellers van anar fora del territori que va ser seu per segles. Com en un fòssil del passat els carrers hi son on sempre però ja no reconec el paisatge tranquil ofegat per un aspecte anònim de barri de qualsevol lloc amb vuitanta mil habitants. Podria ser Manises o Paiporta tant com Alzira, però mai més el que va ser. Fins i tot ma casa és la eixida d'una cotxera i un poc més endavant, com vaig vore en una tarjeteta de les que deixen pels cotxes, la casa familiar s'havia convertit en un prostíbul.

Si els records de la infància sempre són especials, innocents i plens de salut i la vitalitat i la plenitud de forces que teníem, en el meu cas van associats a un olor fètid a pells morta i adobs que ara em portaria, com Proust i les magdalenes a un món perdut.