Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Hi ha un moment en la vida d'un riu en que naix i encara està envoltat d'un paisatge inocent amb poca o cap intervenció humana. Hui hem descobert un racó encisador allà on Castelló quasi es diu Terol on el Palància és un nadó d'aigües clares.  En una valleta verda, tancada per solemnes riscos i densos boscs naix aquest riu d'aigües  encara prístines i netes. La excursió, no molt llarga en quilómetres es molt satisfactòria pel que fa als indrets que recorre. En estiu serà un lloc ideal per al bany, als dies d'una tardor que ja sembla hivern estan el riu i els seus tolls tranquils i solitaris entre cascades d'aigua i escuma que corre amb alegria fen ones de verd maragda.

fotos Hem arribat després d’un fort descens des del Crestall dels Frares en la Serreta homònima que queda coronada pel cim del Despenyador al Pantanet de Petrer. D’una manera molt grossera, tot s’ha de dir, han batejat “el chocho” al desguàs del Pantà de Petrer en un punt del “Barranc del Badallet” on aquest s’encaixona entre les parets del dit “Estret de Catí”. Va ser construït en menys d'un any, entre març de 1679 i juliol de 1680. Aleshores s’havia pensat fer una presa per a aprofitar les avingudes d'aigua, tan comunes en aquestes terres, i així disposar d'aigua per als moments de necessitat. Per a la seua construcció es van basar en el model del pantà de Tibi. Ni la seua altura màxima de 14 metres, ni la seua amplària, fan que siga ressenyable en les seues dimensions. La seua construcció va ser realitzada amb carreus de la serra i maçoneria. Per desgràcia, els llots i restes de les avingudes van fer que el pantanet de Petrer s'omplira, fent-lo inútil al cap de pocs ...

fotos Aquests dies estic llegint el llibre en alemany „Alles inklusive“de Doris Dörrie. No existeix la traducció al castellà, ja que és un llibre que, a pesar que es desenvolupa majoritàriament a Espanya, els alemanys són els protagonistes i els espanyols una ombra a l’escenari de l’acció.  No és cap novetat que els nòrdics sempre ens han vist als mediterranis amb una mena d’estima, menyspreu i enveja. Els nostres paisatges, la nostra llum i el nostre clima és per a ells una gran mancança que els fa sentir al sud com en un paradís. He vist algunes famílies angleses que es van vindre ací amb la gran onada de principis de segle amb l’esperança de prosperar sols per la força del sol. Alguns es van tornar arruinats o quan van veure que el paradís no és per a ancians dependents. Els primers turistes, allà finals dels cinquanta, van trobar una Espanya encara intacta on els natius vivien una vida arrelada a les tradicions, a la mar i a la terra. Els dels setanta, alguns d’ells hippies, va...

fotos L’amic Juan hui es trobava com un peix en l’aigua amb els seus amics del Centre Excursionista de Ròtova. Es nota la densa xarxa social que tenen els pobles on la gent es coneix, no tan sols d’una edat sinó de diverses. Les associacions són un mecanisme molt important en la socialització de persones amb interessos comuns i en eixe sentit Ròtova té la sort de tindre un grup senderista amb llarga tradició i, fins i tot, zones de la muntanya i un refugi en propietat. Hui era jo l'element convidat en un grup on tots es coneixen. Tampoc em sentia aliè doncs entre els companys de ruta tenia algun antic alumne i, fins i tot, gent que feia més de trenta anys amb els quals no coincidia. Era un típic dia de Tots els Sants (Què collons és això del Halogüin?) amb els núvols alts cavalcant el vent de ponent i ocasionals plugims que no arriben ni a ser anecdòtics. La temperatura era traïdora. De vegades semblava que tenies calor i, per moments havies de posar-te mànega llarga perquè et podi...

fotos No sé si heu vist la sèrie, ara de moda, de “El joc del calamar”. En ella els guardians de les instal·lacions de jocs van amb una granota de color roig i la cara tapada. Bé, un aspecte paregut teníem nosaltres vestits com a apicultors en la visita guiada que vam fer als ruscos de la família Server Morató de l’Atzúvia. A la mare i als fills Rosa i Álvaro se’ls notava nerviosos amb la visita dels forasters, però en el bon sentit: nerviós com un sinònim d'il·lusionat amb el seu nou projecte com a professionals de l’apicultura. Meleca, l'empresa de producció de mel, ha encetat unes visites per a donar a conéixer la seua feina a tots aquells que sols l’hem vista en documentals a la televisió. El seu local, el baix de sa casa, té una enorme abella pintada a la porta que deixa clar l’activitat de la família. Amb ben merescut orgull una foto del iaio penja de la paret. Ells ja van per la tercera generació d’apicultors i es nota l’arribada de la sang jove amb ganes d’innovar però ...

fotos Feia tants anys que hi vaig estar que ni recordava ja amb una imatge mental com era Sant Esperit a Gilet. D’aquella visita quan jo tindria uns dotze anys no recorde més que un llibre enorme que em vam mostrar fet amb pergamins. Tants tenia que ens van dir que per a fer aquell volum de càntics s’hauria necessitat tot un ramat. En una de les sales ens van contar que un dels retrats seguia amb la mirada als visitants i tots ens vam quedar fascinats com si un d’aquells retrats vius de la sèrie de Harry Potter es tractara. També vaig pujar amb els companys a un dels pics dels voltants però sols recordava intensament el color i la morfologia de la Serra Calderona i no sé  ni quin va ser. La memòria és fràgil quan han passat tantes dècades i semblava hui a les huit del matí que arribava a un nou paratge i no era una segona visita, com era el cas. Havíem eixit encara plovent però la previsió del temps era bona per a Gilet. A l’aparcament sols hi havia un altre vehicle i hem aterrat e...

fotos Anna per a mi, per molts anys, era el record d’una excursió a l’Albufereta, el famós llac d’un poble farcit d’aigua per totes les bandes. Ja de molt major havia tornat un parell de vegades sense entrar mai als carrers del poble. Internet, lloc on la informació circula a gran velocitat, m’havia mostrat fotografies de la que es diu “la xicoteta Alhambra valenciana”. És cert que el nom és una bona idea de màrqueting que atrau moltes persones i que ha fet fortuna. Fins i tot jo pensava, sense tindre una idea molt clara, que era una fantasia del segle XIX tan de moda en aquells anys. Però no. Vam fer un reconeixement del poble per a situar-nos. Efectivament poc després d'haver aparcat el cotxe ja vam veure la séquia amb abundant aigua que queia en cascada en un preciós racó ombrívol sota l'ombra d’arbres encara amb tota la fulla verda. Al bar de la banda del poble vam esmorzar i gual que altres grups de visitants i locals feien a l’interior i a l’exterior. Anna és poble de fro...