Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Com gairebé cada dissabte que puc, aquest últim em vaig anar amb els meus companys anglesos d'aventures, aquesta vegada George i Trevor, a les muntanyes. Havíem decidit fer una ruta per Terrateig i així vam aparcar al primer carrer i, entre músics a punt d'iniciar les festes de Sant Vicent Ferrer, vam prendre la primera pista forestal en acabar el poble. Ells creien recordar un camí, però, com a resultat de l'incendi del 2012, havia desaparegut completament entre pins calcinats que, caiguts sobre la senda, impedien completament en pas. Vam estar una estona fent intents però vam desistir per ser completament impenetrable. Després del foc la vegetació, amb el pas del temps, envaeix i fa seus els territoris i la muntanya recupera la seva verdor entre restes cremades que jeuen corcats entre la desídia i l'abandó d'allò que es considera innecessari. Les sendes, el patrimoni de milers d'anys d'ús de la muntanya pels éssers humans, van perdent els seus con...

Como casi cada sábado que puedo, este último me fui con mis compañeros ingleses de aventuras, esta vez George y Trevor, a las montañas. Habíamos decidido hacer una ruta por Terrateig y así aparcamos en la primera calle y, entre músicos a punto de iniciar las fiestas de Sant Vicent Ferrer, tomamos la primera pista forestal. Ellos creían recordar un camino, pero, como resultado del incendio del 2012, había desaparecido completamente entre pinos calcinados que, caídos sobre la senda, impedían completamente en paso. Estuvimos un rato haciendo intentos pero desistimos por ser completamente impenetrable. Tras el fuego la vegetación, con el paso del tiempo, invade y hace suyos los territorios y la montaña recupera su verdor entre restos quemados que yacen carcomidos entre la desidia y el abandono de aquello que se considera innecesario. Las sendas, el patrimonio de miles de años de uso de la montaña por los seres humanos, van perdiendo sus contornos y los esfuerzos de hace unos años p...

Una amiga hui renega al facebook de tota la mala llet que hi ha als grups que s'han anat creant a l'ombra de les xarxes socials. Sóc veterà de moltes guerres com a internauta. Vaig començar allà el 1996 o 97 amb un invent que es deia "InfoVia", una mena se pseudo internet creat per telefònica per a iniciar la seua tasca com a proveïdor de serveis telemàtics. Tal vegada no ha plogut tant degut al canvi climàtic, però anys ja són quasi vint que sóc usuari de aquest invent meravellós i encisador. Jo diria que els primers temps de la internet van ser temps de pioners, d'universitaris, de gent amb cultura que desitjava explorar els nous temps i la nova forma d'acostar gent de tota mena i de tots els països. Van ser temps molt bonics on vaig descobrir amics impossibles de molts llocs del món que em van permetre viatjar a llocs tan llunyans com ara Finlàndia o Bolivia. Encara conserve el contacte amb alguns d'ells, altres, com sol passar en la mateixa ...

Article publicat al llibret de la Falla Grao 2016 L’institut María Enríquez era el “Francisco Franco”, encara que tots aleshores li dèiem “El Nou”. Jo estava a l’últim any, l’anomenat COU i m’afanyava bregant amb assignatures ben difícils com ara la física o la filosofia. No guarde mal record d’eixos anys. El professorat era majoritàriament jove, d’uns trenta i tants com a molt, d’una generació progressista, entusiasta i amb il·lusions per un món diferent. La relació amb ells era més que cordial. Parlem dels anys de la darrera transició, un temps d’ideals, una borratxera d’idees i tensions que anaven a desembocar en l’últim intent de capgirar la política cap a la caverna. La memòria és traïdora. Sembla que, cada vegada que rememorem un fet, el cervell ens inventa una nova versió passada una i altra vegada per la cuina i pensem que aquesta és la realitat. Però què és la realitat? Tal vegada tot el que vos contaré siga una elaboració feta al llarg dels anys, tal ve...

Aquest any he caminat molt. Córrer pels camins de les moltes serres que ens envolten, arribar als cims era una manera de trobar-me amb el món innocent de la infància, amb les meves primeres excursions i, amb l'instint explorador de l'infant, ha estat una forma de reviure. La veritat és que necessitava aquesta fugida cap endavant, pels camins de l'horta o els de la muntanya per deixar enrere anys durs amb malalties, amb la mort dels meus pares i les inquietuds pels treballs a la família. M'agrada caminar amb el gos pels camins rurals i algunes de les meves rutes transcorren pels llocs i barrancs que hi ha entre Alqueria de la Comtessa, Bellreguard i Rafelcofer. Per a mi són indrets entranyables d'una bellesa encisadora que anem perdent entre formigó i asfalt. Aquest estiu vaig recórrer les rodalies del Trinquet de Rafelcofer, avui abandonat, passe amb freqüència per la Pedrera cantera de mal record pels afusellaments de temps de Guerra, vaig caminar per e...