La mala llet

Una amiga hui renega al facebook de tota la mala llet que hi ha als grups que s'han anat creant a l'ombra de les xarxes socials. Sóc veterà de moltes guerres com a internauta. Vaig començar allà el 1996 o 97 amb un invent que es deia "InfoVia", una mena se pseudo internet creat per telefònica per a iniciar la seua tasca com a proveïdor de serveis telemàtics. Tal vegada no ha plogut tant degut al canvi climàtic, però anys ja són quasi vint que sóc usuari de aquest invent meravellós i encisador.

Jo diria que els primers temps de la internet van ser temps de pioners, d'universitaris, de gent amb cultura que desitjava explorar els nous temps i la nova forma d'acostar gent de tota mena i de tots els països. Van ser temps molt bonics on vaig descobrir amics impossibles de molts llocs del món que em van permetre viatjar a llocs tan llunyans com ara Finlàndia o Bolivia. Encara conserve el contacte amb alguns d'ells, altres, com sol passar en la mateixa vida, s'han perdut pels amagatalls del temps i l'espai. Molts em van donar lliçons de vida. Fins i tot vaig tindre una conversa colpidora amb una amiga alemanya, professora d'anglès a Austràlia, que em va confesar que estava a poques hores de morir de càncer.

Vaig assistir fa uns mesos a la creació i explosió d'un grup que es deia "Tu no eres de Gandia si..." i em va agradar molt per ser una llar de gent que estima la nostra Gandia. He procurat parlar sempre amb educació i més que entrar en eixos guirigalls que es formen, gaudir del material compartit i de la tasca ben feta de molts dels seus membres. No vull deixar-me a ningú però crec que conec a gent fabulosa que, sols per ells paga la pena haver entrat en aquests grups. He de dir que em causa desassossec per no dir fàstic els trols sempre dispostos a fer mal. Perquè? Supose perquè la mediocritat té un camí fàcil si estan amagats a un compte de twitter o facebook els fa sentir poderós perquè pensen que poden insultar o crear polèmica sense patir danys. S'enganyen: en el procés són ells els que van assenyalant-se com a gent indigna fins i tot de ser considerada.

Tot i les qüestions negatives, pense que grups com Paratges del País Valencià, el que tenim al Departament de Plàstica o el de Cuina Valenciana han aportat coses molt bones i han obert un canal de comunicació potent que, per trellat, els que creguem en la tolerància hem de defensar com a camins a explorar en un món global que mira la Gran Muralla Xinesa com també a eixe cantó bonic d'un carrer de Gandia on creix un Pi en una torrassa de la muralla.

Va per Lola, no explotes, per Lety, per Paco i els seus articles que tant informen, pels amics fotògrafs Pilar i Carlos de Fontanars, per Javier Furió fanàtic de les fotos antigues, per Emilio de família de rellotgers com jo, Carles i els seus Riu Raus, Oscar i els racons a un tir de pedra, Isidoro i la seua bonhomia i tants altres que em feu pensar que el món virtual paga la pena per ser una translació paral·lela, de vegades, de les millors coses de la nostra vida.

Un consell, no amargueu la vida als demés. Al final tot el que fem de mal es torna contra nosaltres.