El terror és a prop.



Aquest any he caminat molt. Córrer pels camins de les moltes serres que ens envolten, arribar als cims era una manera de trobar-me amb el món innocent de la infància, amb les meves primeres excursions i, amb l'instint explorador de l'infant, ha estat una forma de reviure. La veritat és que necessitava aquesta fugida cap endavant, pels camins de l'horta o els de la muntanya per deixar enrere anys durs amb malalties, amb la mort dels meus pares i les inquietuds pels treballs a la família.

M'agrada caminar amb el gos pels camins rurals i algunes de les meves rutes transcorren pels llocs i barrancs que hi ha entre Alqueria de la Comtessa, Bellreguard i Rafelcofer. Per a mi són indrets entranyables d'una bellesa encisadora que anem perdent entre formigó i asfalt. Aquest estiu vaig recórrer les rodalies del Trinquet de Rafelcofer, avui abandonat, passe amb freqüència per la Pedrera cantera de mal record pels afusellaments de temps de Guerra, vaig caminar per el barranc que separa L'Alqueria de la Comtessa i Bellreguard, vaig per les ombries i les solanes de la nostra terra per camins que semblen innocents en la seua actual soledat.

Hi ha llibres que et criden només tens notícies d'ells. És el cas de "No mataràs" el meravellós i esgarrifós relat de Victor Labrado que parla d'un personatge del poble del meu sogre, Pepe el Carinyo. És estrany llegir un llibre en què l'escenografia l'has recorregut i eres capaç de mostrar-la amb exactitud. Em va passar amb un llibre de Thomas Mann que iniciava a Munic o a la casa dels Buddenbruck a Lübeck, però mai com ara. Gairebé cada racó del llibre forma part de la meva experiència personal. Semblaria que aquests últims anys he estat preparant-me per viure el llibre en primera persona, especialment aquest últim. Victor Labrado aconsegueix crear un llenç impressionista en el qual el personatge es construeix a força de pinzellades efímeres en una vida de la qual ja no queden més que lligalls i alguns records solts. No diria que el llibre presente a Carinyo com un innocent, per tampoc com un indecent tot i els seus robatoris. No és un prototip de bondat, però per ser justos amb la seva memòria, tampoc una mala persona. Més aviat veiem com va anar navegant entre les aigües de dos moments de la història en què els papers es van trastocar i cadascú va haver de sobreviure com va poder. Dos protagonistes del relat. El sacerdot Vicente Cremades i José Momparler, van ser víctimes de la història, tots dos van poder morir però un va escapar amb sort i un altre va quedar enganxat a la teranyina de la història.

Els meus pares eren xiquets durant els anys de la guerra. Van conèixer més bé la fam de la postguerra que la mort de les generacions anteriors a ells que van haver d'anar a la guerra bé la d'Àfrica en el cas del meu avi o la Guerra Civil.

El meu pare tenia dotze anys, quan va acabar aquesta última. És a dir, tenia prou edat per veure i mig entendre, per ser espectador mut de les converses i els actes dels adults.
Em vaig criar en un ambient de famílies a les que el triomf feixista no els va perjudicar en excés. El meu avi patern va ser perseguit en guerra per ser afusellat per la seva condició requetè amb el que va tenir una posició política perfecta en acabar aquesta. El meu avi matern era simpatitzant de la UGT, però tampoc cap convençut revolucionari. No va ser molestat ni denunciat. Per citar un cas un oncle de la meva mare va estar un temps a la presó després de la guerra però poc més.

La infantesa sempre és feliç i despreocupada. Jo va ser un nen dels seixanta i quan vaig néixer ja havien passat dues dècades llargues després del final de la contesa. Tal vegada siga per això que percebia la meva terra, el meu món, com pacífic, ple d'adults bondadosos que mantenien un món quotidià d'ordre i pau. Ells, d'altra banda, recordaven les penúries i la fam quan no volies acabar el plat, potser comptaven aventures i desventures del seu infantesa, però poc més. El tema era tabú, de política no s'havia de parlar, aquesta era la lliçó de la dictadura.

Va ser amb la mort de Franco quan vaig començar a saber sobre la guerra i els seus horrors. Vaig començar a assistir a classes de pintura amb un retornat de l'exili. El 1974 la situació era ja més tranquil·la i Damián Catalá pintor i poeta va poder tornar sense més problemes que una declaració a la comissaria de policia. Va ser un excel·lent referent ètic i el contrapunt necessari per entendre que els "rojos" també podien ser gent digna i decent.

Amb el meu pare sempre va ser difícil parlar del tema ja que bramava sobre la meva ignorància i de la necessitat que hi va haver el 1936 d'aturar amb un cop d'estat la convulsa època de la República. Em parlava de les vagues que hi va haver abans de guerra, de la por a ser assaltats pels piquets baixant les persianes i de la por que va passar la família en haver de fugir de casa en plena nit al ser buscats pels milicians. Crec que ara l’entenc molt millor. No mai es pot digerir que vagen a matar a ton pare a casa.

La primera descripció vívida i detallada de les matances dels anys de la guerra la vaig tenir en els llibres d'Ian Gibson sobre la mort de García Lorca i La Guerra Civil de Hugh Thomas. Des de llavors he llegit molt més sobre les tragèdies que van ocórrer a tota Europa i he anat fent-me una visió polièdrica d'uns fets que havien succeït uns pocs anys abans que jo nasqués. Ja tenia, per tant, una visió bastant precisa del terror que va ocórrer en la terrible dècada de va de 1935 a 1945 però mai aquesta visió tan acurada de la proximitat física i temporal de les baixeses morals que van recórrer aquesta comarca rural.

La Guerra Civil és un tema encara controvertit. El mateix Damià Català, segurament avergonyit igualment pel que no es va fer bé, mai parlava d'aquests fets. Molts es van dur els seus secrets a la mort. No hem acabat de tancar les ferides i, en gran mesura havíem substituït el record pel silenci que ara les associacions per la recuperació de la memòria històrica intenten tancar. Enterrar els morts i passar pàgina.

Repassar la història és aprendre que, al llarg dels segles, s'han anat repetint aldarulls al carrer, ràtzies, venjances, matances en els mateixos carrers i camins que avui recorrem. No cal anar als camps de l'Alemanya Nazi, ni a la Cambodja de Pol Pot ni a Uganda. La lliçó és clara, la violència mai està lluny, mai estem lliures d'ella. Només cal crear el brou de cultiu ideològic, encendre la metxa d'una crisi social i aviat sortiran de la caverna personatges de violència extrema que per moments seran capaços dels majors abusos fins i tot en terres tan boniques com la nostra.

És feina de tots evitar la injustícia perquè aquesta porta a la violència. Per evitar la guerra cal treballar el consens i el diàleg. Només cal veure el que passa a internet per adonar-se que la intolerància hi és i que la violència sembla un recurs segur. No és així, una mort porta a una altra i així en endavant.

Afortunat el que visca en un temps de la història pacífic, en què la terror sigui cosa de llocs i societats llunyanes, perquè aquest sempre ha estat i sempre hi serà, amagat entre nosaltres.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy