La roda que trenca la pedra


Com gairebé cada dissabte que puc, aquest últim em vaig anar amb els meus companys anglesos d'aventures, aquesta vegada George i Trevor, a les muntanyes. Havíem decidit fer una ruta per Terrateig i així vam aparcar al primer carrer i, entre músics a punt d'iniciar les festes de Sant Vicent Ferrer, vam prendre la primera pista forestal en acabar el poble. Ells creien recordar un camí, però, com a resultat de l'incendi del 2012, havia desaparegut completament entre pins calcinats que, caiguts sobre la senda, impedien completament en pas. Vam estar una estona fent intents però vam desistir per ser completament impenetrable.

Després del foc la vegetació, amb el pas del temps, envaeix i fa seus els territoris i la muntanya recupera la seva verdor entre restes cremades que jeuen corcats entre la desídia i l'abandó d'allò que es considera innecessari. Les sendes, el patrimoni de milers d'anys d'ús de la muntanya pels éssers humans, van perdent els seus contorns i els esforços de fa uns anys per senyalitzar i fer-les accessibles als amants de la natura, cauen a trossos per l'abandonament i falta de manteniment. El vandalisme d'aquells que pensen que el que és de tots és que no és de ningú, fa mossa i deixa les seves urpades per tot arreu: senyals trencades a cops de pedra, escombraries abandonades o pintades en els llocs més insospitats són els seus resultats més aparents.

Les pistes forestals, obertes fa uns anys a força d'excavadora, es van dessagnant cada vegada que plou obrint rases profundes que impedeixen que els vehicles, ni tan sols tot terreny de quatre rodes, puguen accedir als llocs a on condueixen. No hi ha mal que per bé no vinga ja que, per desgràcia, les motocicletes tenen el vici d'accedir en massa ocasions per sendes no preparades per a la terrible força de les seves rodes i motors. Per tot arreu la seva acció es manifesta en forma de pedres soltes, profunds solcs en el que abans van ser camins agradables, erosió i destrosses sense pietat. El caminant ha d'evitar així l'eix central del camí i, finalment, s'obrin altres paral·lels que se sumen als altres que també es formen per evitar arbres que taponen la via.

Allà en les altures un refugi, una caseta de muntanya, va ser habilitada per al seu ús per part de caminants ocasionals. Les seves parets estan plenes de pintades i les finestres i portes han estat arrencades i tirades sense més contemplacions pels voltants. Un lloc agradable, gratuït, preparat per pernoctar ha estat destrossat sense més contemplacions en l'anonimat que dóna la soledat.

S'ajunten en aquest país la fam amb les ganes de menjar. Sembla, per una banda, que ens fem ciutadans del món, civilitzats i cosmopolites i anem sortir en massa amb la nostra roba esportiva de marca a gaudir d'aquest meravellós paisatge que se'ns ha donat. Cada dia es veu a més gent recorrent els paisatges en els caps de setmana. Com nens ignorants molts pugen a les muntanyes inconscients que, lluny de ser un paisatge natural i etern, és el resultat de generacions d'un ecosistema mixt on natura, ramaderia, agricultura, caça i vies de comunicació entre valls eren un tot indissoluble. Com sempre hem perdut la memòria i abandonat per no ser rendibles els usos tradicionals de la muntanya. Cremem combustibles fòssils emmagatzemats durant mil·lennis i deixem que la massa forestal estiga sempre a punt que el següent boig li pegue foc. Obrim camins amb la força i la poca traça d'un gegant cec que no veu el futur. Pensem que amb la força bruta i el soroll d'una màquina de dues rodes podem assaborir les emocions del món salvatge, però anem canviant amb la nostra acció el delicat equilibri del silenci i les fràgils forces que sostenen l'ecosistema de les muntanyes.

Que lluny queden les paraules del Josep Camarena parlant de la saviesa i l'aprofitament de les plantes medicinals de la muntanya, de la caça sàvia basada en la intel·ligència i la necessitat, la vida tranquil·la cultivant la terra i dinant sota un garrofer que donava recer als humans i aliment a les bèsties de càrrega que els transportaven.


Hem perdut el nord. Una part de nosaltres lluitem per aprendre i gaudir d'allò que ens ha estat donat mentre per altra banda, potser la majoria, pensa que cal cremar els mobles de la casa i gaudir com una bèstia sense control de tot allò que, per ser de tots , pensen que no és de ningú.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy