La roda que trenca la pedra
Com gairebé cada
dissabte que puc, aquest últim em vaig anar amb els meus companys anglesos
d'aventures, aquesta vegada George i Trevor, a les muntanyes. Havíem decidit
fer una ruta per Terrateig i així vam aparcar al primer carrer i, entre músics
a punt d'iniciar les festes de Sant Vicent Ferrer, vam prendre la primera pista
forestal en acabar el poble. Ells creien recordar un camí, però, com a resultat de l'incendi del
2012, havia desaparegut completament entre pins calcinats que, caiguts sobre la
senda, impedien completament en pas. Vam estar una estona fent intents però vam
desistir per ser completament impenetrable.
Després del foc
la vegetació, amb el pas del temps, envaeix i fa seus els territoris i la
muntanya recupera la seva verdor entre restes cremades que jeuen corcats entre
la desídia i l'abandó d'allò que es considera innecessari. Les sendes, el
patrimoni de milers d'anys d'ús de la muntanya pels éssers humans, van perdent
els seus contorns i els esforços de fa uns anys per senyalitzar i fer-les
accessibles als amants de la natura, cauen a trossos per l'abandonament i falta
de manteniment. El vandalisme d'aquells que pensen que el que és de tots és que
no és de ningú, fa mossa i deixa les seves urpades per tot arreu: senyals
trencades a cops de pedra, escombraries abandonades o pintades en els llocs més
insospitats són els seus resultats més aparents.
Les pistes forestals,
obertes fa uns anys a força d'excavadora, es van dessagnant cada vegada que
plou obrint rases profundes que impedeixen que els vehicles, ni tan sols tot
terreny de quatre rodes, puguen accedir als llocs a on condueixen. No hi ha mal
que per bé no vinga ja que, per desgràcia, les motocicletes tenen el vici
d'accedir en massa ocasions per sendes no preparades per a la terrible força de
les seves rodes i motors. Per tot arreu la seva acció es manifesta en forma de
pedres soltes, profunds solcs en el que abans van ser camins agradables, erosió
i destrosses sense pietat. El caminant ha d'evitar així l'eix central del camí
i, finalment, s'obrin altres paral·lels que se sumen als altres que també es formen per
evitar arbres que taponen la via.
Allà en les
altures un refugi, una caseta de muntanya, va ser habilitada per al seu ús per
part de caminants ocasionals. Les seves parets estan plenes de pintades i les
finestres i portes han estat arrencades i tirades sense més contemplacions pels
voltants. Un lloc agradable, gratuït, preparat per pernoctar ha estat
destrossat sense més contemplacions en l'anonimat que dóna la soledat.
S'ajunten en
aquest país la fam amb les ganes de menjar. Sembla, per una banda, que ens fem
ciutadans del món, civilitzats i cosmopolites i anem sortir en massa amb la
nostra roba esportiva de marca a gaudir d'aquest meravellós paisatge que se'ns
ha donat. Cada dia es veu a més gent recorrent els paisatges en els caps de
setmana. Com nens ignorants molts pugen a les muntanyes inconscients que, lluny
de ser un paisatge natural i etern, és el resultat de generacions d'un
ecosistema mixt on natura, ramaderia, agricultura, caça i vies de comunicació
entre valls eren un tot indissoluble. Com sempre hem perdut la memòria i
abandonat per no ser rendibles els usos tradicionals de la muntanya. Cremem
combustibles fòssils emmagatzemats durant mil·lennis i deixem que la massa
forestal estiga sempre a punt que el següent boig li pegue foc. Obrim camins
amb la força i la poca traça d'un gegant cec que no veu el futur. Pensem que
amb la força bruta i el soroll d'una màquina de dues rodes podem assaborir les
emocions del món salvatge, però anem canviant amb la nostra acció el delicat
equilibri del silenci i les fràgils forces que sostenen l'ecosistema de les
muntanyes.
Que lluny queden
les paraules del Josep Camarena parlant de la saviesa i l'aprofitament de les
plantes medicinals de la muntanya, de la caça sàvia basada en la intel·ligència
i la necessitat, la vida tranquil·la cultivant la terra i dinant sota un garrofer
que donava recer als humans i aliment a les bèsties de càrrega que els
transportaven.
Hem perdut el
nord. Una part de nosaltres lluitem per aprendre i gaudir d'allò que ens ha
estat donat mentre per altra banda, potser la majoria, pensa que cal cremar els mobles de
la casa i gaudir com una bèstia sense control de tot allò que, per ser de tots
, pensen que no és de ningú.
Comentarios
Publicar un comentario