La Tia Rosa i altra parentela

El iaio era de Vilallonga; bé, la família era provinent d'allí. A principis del segle XX van haver d'emigrar a València capital i d'allí es va dispersar. Una germana, Dolores,es va morir a Montevideo i el fill d'aquesta, Alberto crec que li deien, va ser cambrer a Viena, va estar a l'Uruguai i va morir a Austràlia, portant sempre al darrere una senyera valenciana.

Es va fer mormó en un moment de la seua vida i va tornar a Vilallonga a parlar amb uns parents que mon pare coneixia per a esbrinar l'arbre genealògic i així incorporar-lo als registres dels mormons i salvar-los a tots d'una. És així com pensen. Un dia vos contaré tota la seua novel·lesca història.

Quan era menut, vam ser convidats a una caseta que tenia la tia Rosa amagada entre horts que fitaven, per una banda, al carrer de l'Estació i per darrere al Barranc de la Moneda, a Vilallonga, el poble del iaio i d'alguna forma també meu. En teoria, els aires de la muntanya ens provarien per a curar-nos de la tos-ferina. Era una caseta senzilla, amb parra i torrador a l'exterior, i a la qual s'accedia per un caminet entre bancals que feia un parell de colzes. D'aquells anys recorde que passàvem alguna vegada per ca la tia Rosa, que vivia al mateix carrer de l'Estació, amb jardí posterior també al barranc, a uns dos minuts caminant des de la caseta. Jo corria com un gat de carrer per aigua a la font, orgullós de portar-la a casa tan pura, o per figues a la immensa figuera que estava al costat de l'estació en ruïnes.

Mon pare sí tenia una relació fluida amb ella i també amb el tio Valeriano, que venia dels Estats Units d'Amèrica, de Califòrnia, amb una boina i una pepita d'or enganxada, com si fora un aventurer buscador de l'apreciat mineral. Quan baixava a Gandia passava per la rellotgeria familiar. Contava que allà vivien tan bé que sempre ens omplia el cap amb els seus romanços. Ell, en una època en què Espanya ja estava a punt d'entrar en democràcia plena i en el Mercat Comú, com es deia abans, ens feia encara com el poble famolenc i sense oportunitats que ell havia deixat. Mon pare deia, a la seua esquena, que ací ja no passàvem la fam i no calia vindre a fanfarronejar de com havia triomfat, que tampoc era per a tant. Jo pense que ell venia a reivindicar-se després d’una vida lluny de les seues arrels. Reconéixer que no tot ha sigut tan bonic ha estat l'estratègia de tots els emigrants: amagar a la família els entrebancs d'una vida lluny de casa.

També un germà d'Amèlia, la meua iaia, es va fer invisible quan va deixar d'escriure. Ningú no sabia què havia sigut d'ell i tota la vida la família somniava que un dia vindria de les Amèriques i ens faria rics com tot bon indià. En realitat, Longinos, que així es deia, tal com va esbrinar el meu cunyat fa uns dies, es va naturalitzar francés el 1948 i hagué de decidir fer la seua vida no mirant enrere.

També ma tia Lola, germana de la iaia, va viure i treballar a França uns anys. Era serventa d’una família burgesa i vivia a les «chambres» de les cases de París. Tornava en estiu moltes vegades amb les filles de la família on vivia, de convidades a passar les vacances a Beniarjó. Va acabar la seua vida comprant una caseta amb figuera i tarongers on era completament feliç, sense fills ni parella.

La meua generació ja no va ser d'emigrants i jo sols sabia de les velles històries familiars de gaidó, sense interessar-me massa.

Ja de major vaig anar a treballar a l'institut de Vilallonga, que està al costat del «Bar de Còpia», oficialment «Ca Elga». Era graciós que el mateix lloc on havia de curar-me de la tos-ferina fora el lloc on vaig treballar tants anys i que la figuera de l'estació del tren, on tantes figues jo collia, estiguera en el que seria després el gimnàs.

Toni, el soterrador del poble i encarregat del manteniment de l'institut, es va assabentar que jo era una quarta part de sang de Vilallonga i em va dir que la tia Rosa vivia a sa casa de sempre. Ja era una dona major i els fills ja feien vida de francesos i sols venien esporàdicament a les vacances. Quasi més per compromís que per altra cosa, vaig passar per sa casa i la vaig saludar. Va ser un encontre amable, però, com sol passar, sempre anem amb presses i carreres. Tal vegada ara m’hauria agradat preguntar i saber molt més.

El que vull dir-vos és que vinc d'una família amb emigrants, per les dues bandes. També hi va haver Polops a França i ara tinc nebots als Estats Units, ja americans de facto per més que són espanyols de sang. I si no parlem de fora, diguem-ne de les Comarques Centrals, amb un besavi de l'Olleria, un avi de Xàtiva i alguns més que no he nomenat.

Supose que molts d’ells se'n van anar per gust o per ambició, altres espentats per la falta d'oportunitats. El iaio, i la seua família, per no tindre prou a Vilallonga. El tio Valeriano, a buscar-se la vida a Califòrnia amb aquella boina i aquella pepita d'or que tan bé li lluïen quan tornava a presumir. Longinos, que mai més va escriure i que la família encara somiava que un dia tornaria fet un indià. Ma tia Lola, treballant a França mentre les filles de la casa on servia venien a passar l'estiu a Beniarjó com si res. I Damià Català, el meu mestre de pintura, que ni tan sols podia triar el moment ni la manera: perseguit polític, hagué de travessar els Pirineus de nit, com un delinqüent, per l'únic delicte de pensar diferent.

Tots degueren passar per la condemna de no parlar l'idioma i haver de començar de baix. Segurament alguns viurien d'amagat esperant arreglar-se els papers. Com testimonia Damià Català, moltes persones van ser solidàries amb aquella xicoteta família que es va establir en un poble francés. En altres casos serien rebutjats i maltractats. Alguns fracassaren i tornaren vençuts, altres triomfaren.

La meua filla també va ser emigrant, encara que per raons ben diferents. Un any va viure a Alemanya per motius d'estudis i un altre va anar a Brussel·les per fer-hi les pràctiques de treball. Una emigració temporal, voluntària i amb totes les facilitats que nosaltres no havíem tingut en altres temps, però emigració, al cap i a la fi.

Jo diria que l'emigració de nord-europeus o occidentals a les ciutats valencianes ens està convertint en dependents dels treballs de turisme, mentre perdem el centre de les ciutats per no poder pagar el preu dels habitatges. Al ric no li fem males cares, encara que s'haja fet amb bona part del paisatge costaner o faça negoci llogant les seues cases d'estiu a altres nacionals. Eixos no són immigrants, són «expats».

No sé si les cares de les fotos que vos ensenye guarden gent afortunada o gent que simplement no tenia una altra eixida. El que sé és que cap d'ells duia una etiqueta d'«emigrant» penjada al pit, sinó un nom, una casa que enyoraven i una família que els esperava o que deixaven arrere. Cal posar-se en el lloc dels altres i pensar que hem tingut molta sort de poder romandre a casa i no haver d'eixir a buscar-se la vida a l'estranger. En l’empatia amb els desposseïts està la base de l’humanisme europeu d’arrels cristianes.

Tots els que veieu en les fotos van fer una vida lluny del poble que els va veure nàixer, igual que fan hui tants altres que ara mateix estan travessant una frontera. Al cap i a la fi, els éssers humans sempre hem emigrat.

No és, òbviament, un tema que es puga tractar en unes línies.