El final del túnel
Vaig tornar a aquell any 1983, a aquell estiu treballant de socorrista, al càrrec, al costat del meu company Juan, de la zona de la platja que ens pertocava. Tota la platja estava dividida en sectors, amb tres màstils cadascun. Entre les nostres obligacions estava posar o canviar la bandera que indicava l’estat de la mar i penjar un salvavides encordat. Cada setmana ens pertocava una zona diferent, passant de nord a sud, a la veïna. Hauria pogut ser diferent, però estàvem davant de la Colònia Ducal.
Havia sigut aquell dijous, dia 11 d’agost, un dia sense pena ni glòria. Un més de tants en què ens limitàvem a patrullar, fent-nos càrrec dels xiquets perduts i supervisant la mar. La platja de Gandia era, els dies de bandera verda, una mar mansa i acollidora. Els de bandera groga eren els més perillosos, perquè els corrents de tornada podien arrossegar els més confiats cap a dins sense que se n’adonaren. Nosaltres ho coneixíem i, només arribar a la zona, plantàvem l’ombrel·la davant del canal invisible per a la majoria. Alguns dies havíem de traure molts despistats del clot d’on no podien eixir.
Amb quaranta-tres anys ja passats, els records són una barreja d’esdeveniments, interpretacions i zones on la memòria ha mort. Sí que sé que era cap al migdia i també que vaig anar a la zona del costat amb alguna comanda. Podria ser per un xiquet perdut, per bateries per al transmissor de ràdio o per qualsevol altra cosa. Amb la tranquil·litat d’un dia de bandera verda, vaig saludar els companys i vaig tornar a vora mar cap a la nostra zona.
Ambrosio García Lao no sabia que aquell dia havia de morir. Com a periodista que era de Radio Exterior d’Espanya, li havien encomanat una crònica a la Platja de Gandia, a la qual va vindre amb la seua parella. Aleshores existia encara el restaurant «El Mesón de los Reyes», local de restauració comandat per una família vinguda d’Alcalà de la Selva, a Terol. Jo era amic de Carme, la filla, i havia anat en alguna ocasió a dinar o a sopar a aquest lloc, que gaudia de certa fama aquells anys. Fa temps que el local està tancat, sense que ningú reprenga l’activitat. Carme ja va morir prematurament. Quaranta-tres anys són molts.
Tal vegada la parella va decidir aprofitar que estaven a la platja per gaudir del sol i de la mar, i ell es va endinsar a la Mediterrània, mentre ella prenia el sol. Com amb un mecanisme fatal, peces de l’engranatge del temps i el destí, jo vaig arribar caminant de tornada tranquil·lament a la zona. Encara no faria un minut que havia arribat quan ens van avisar que hi havia un cos surant en un banc d’arena, amb dos pams d’aigua. Ràpidament vam anar i el vam traure. El recorde a vora mar, amb eixe aspecte de titella desmanegada que tenen les persones que acaben de morir. Al moment de traure’l, la vida ja feia una estona que l’havia abandonat. El rostre mai va romandre a la memòria.
Qualsevol incident a la platja creava un cercle morbós de persones en roba de bany que miraven amb curiositat l’incident. És una contradicció, la de la roba acolorida d’estiu amb el drama que s’albira en aquests casos. Jo diria que hi ha quelcom indecent. Calia fer espai, espentant els curiosos a crits, perquè el cercle es tancava com per un horrorós magnetisme.
No recorde molt bé els detalls. Sols un cos mort sense faccions. De les darreres files del cercle de tafaners va eixir la dona, adonant-se del drama que acabava de colpejar-la. Pense que potser aquests casos són els que millor mostren la feblesa de la condició humana, l’horror caigut sobre la persona com una mina que fa esclatar el futur. La platja, tal vegada, siga dels llocs més indignes per a morir. El mort, amb la mínima roba, banyat i brut d’arena. Els familiars, amb una roba gens digna per a un moment amb aquesta solemnitat fatal.
No recorde com va ser el trasllat, però, per lògica i segons es feia, degué vindre la llanxa i se’l va emportar. La boira del temps difumina els esdeveniments, que tornen súbitament amb la trobada de la llibreta blava i la nota.
A partir del nom i la notícia trobada, vaig escorcollar internet, que estava a anys llum aquell 1983. No va costar molt descobrir la dimensió d’un home de qui jo ignorava la seua trajectòria i la seua rellevància. Vaig descobrir que era periodista i que la seua dona era també escriptora.
Darrere d’aquell cos extret de l'aigua hi havia tota una trajectòria vital d’ambició, rebel·lia i talent. Havia passat la infantesa mudant-se de ciutat en ciutat darrere de les destinacions professional del pare, fins que la família va arrelar a Mendoza. Allà, el jove Ambrosio va intentar complir el mandat patern matriculant-se en diferents disciplines, fins que es va rebel·lar i va escoltar la seua vertadera vocació: la paraula escrita. Des de les primeres redaccions de premsa va anar escalant posicions fins a convertir-se en professor i en un dels pioners més populars de la televisió argentina durant els anys seixanta. Eren temps prometedors, d’eixa plenitud professional on sembla que l’ascensió serà infinita. Qui no ha passat per eixa sensació? En un d’aquells viatges entre continents, a bord d’un vaixell de tornada d’Espanya, va conéixer qui seria la seua dona i mare dels seus fills.
Semblava una vida consolidada, triomfadora i segura, però la Història amb majúscules sempre té la capacitat de colpejar sense avisar, com una espasa de Dàmocles. Els turbulents canvis polítics a l’Argentina dels setanta van capgirar el seu món: el govern d’Isabel Perón va nacionalitzar la seua productora i el va desposseir de gairebé tot, deixant-li poc més que la seua màquina d’escriure. Amb l’arribada de la junta militar poc després, l’exili es va convertir en l’única opció digna per a continuar escrivint en llibertat.
Les decisions humanes són camins dels multiversos possibles. Què haguera passat si haguera romàs a l’Argentina? Vindre a Espanya va obrir nous camins, però també noves incerteses. El pèndul de la vida seguia el seu ritme per a un home de ja cinquanta anys.
En creuar l’Atlàntic, un oceà que sempre ha sigut pont de destins, va aconseguir refer-se professionalment a Radiotelevisió Espanyola. La pressió del canvi, tanmateix, li va passar factura en forma de preinfart a poc d’arribar, però la seua determinació el va portar fins i tot a tornar a estudiar per a adaptar-se al periodisme del nou país. La família s’havia anat adaptant a aquesta segona oportunitat quan va ser enviat a fer un reportatge a una ciutat on, sense saber-ho, trobaria el seu final.
Ningú pot saber què va passar. Un infart, van dir quan van arribar les primeres notícies, supose que del forense. Juan i jo vam ser convocats al jutjat per declarar. Mai més vaig saber què va passar ni qui era eixe home que no vam poder salvar.
Com deia Ernesto Sábato, les vides són com túnels personals que, de vegades, marxen en paral·lel obrint finestres. Jo vaig arribar a coincidir al final del túnel d’Ambrosio, tot just quan acabava de tancar-se en una foscor insondable. La galàxia de milers de vides que aquell dia havien concorregut a la platja dibuixava un mar de color d’estiu, d’ombrel·les i xiquets amb la pala i el poal jugant a construir i destruir, els patinets amb gent riallera i en una mort sobtada. Nosaltres també hi érem i, en un punt minúscul de l’espai i el temps, vam coincidir, malauradament massa tard.
Amb ell va morir tot el coneixement, les experiències i la vida acumulada. Les seues lectures i el coneixement de Jorge Luis Borges i altres autors contemporanis d’aquells temps. Va deixar darrere una família òrfena, de la qual sols en puc trobar una xicoteta referència.
El jove de vint anys que era jo ara ja és set anys major del que era ell. Ha passat una vida sense recordar més que un cos sense nom i unes poques dades. Ara que he vist la seua biografia, he sentit la necessitat de recordar i posar en valor una vida que va finalitzar un dia d’estiu a una platja qualsevol de la Mediterrània i de la qual jo vaig ser testimoni. Unes poques paraules amb molt d’humor sobre la mort el tornen a la vida i diuen molt sobre el seu tarannà.
«Morir-se és crear una sèrie incomptable de molèsties i despeses per a tots, menys per a l’occís. I no hi ha dret a aprofitar que s’està mort per a crear tots aquests problemes, amb l’excusa que un ja no és responsable.»
.jpeg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada