Favara rutes i records

Favara sempre ha sigut un punt de pas o de parada i fonda en les anades i tornades a València des de la Safor. Susa, companya de curs a la facultat, sempre protestava davant la denominació “Favareta” del que era el seu poble. —¡Favara!— proclamava amb vehemència. Érem molt joves, encara no teníem ni vint, quan ens vam ajuntar a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Els que veníem dels pobles, els que parlàvem en valencià, vam fer pinya compartint les incerteses d’un lloc nou per a nosaltres. Susa tenia una pell clara i problemes amb l’exposició al sol. Quan li vaig dir que era un senderista habitual em va parlar de les seues muntanyes i em va convidar a fer alguna ruta pel seu poble, cosa que mai va arribar a ser. La serra de Corbera, imponent des de la plana, fins i tot alguna vegada la recorde enfarinada per alguna tempesta d’hivern va ser part dels freqüents viatges a València.

Sempre que he passat per Favara, per dalt l’autopista o per la carretera he recordat a la meua amiga i els temps en què vam compartir aquells anys d’il·lusions. Ahir que vam anar a fer una ruta per la Serra de Corbera vaig recordar altra vegada a Susa.

L’immens mur de pedra que fa front a la mar, connecta amb els aiguamolls amb uns contraforts i vessants coberts de vegetació que deixen espais entre ells formant racons i valls sembrats de tarongers. Va ser per un d’eixos tossals coberts de pins per on vam començar la ruta. La senda era verda i agradable producte de la pluja que els temporals de llevant fan precipitar en la seua col·lisió amb la serra. La primera fita significativa va ser la “Cova de los Mismos” una cavitat no molt gran mirant a sud. Després de fer una ullada vam continuar caminant albirant entre les branques dels pins els bancals escalonats coberts de tarongers. El llaurador valencià no ha deixat mai que un racó fèrtil quede verge.

Els tres gossets desapareixien entre els matolls seguint rastres i sons que sols ells percebien. La senda ens va portar la banda nord i, quasi relliscant per l’argila, per un bosc que semblava una selva tropical, arribàrem als peus del “Barranc de l’Infern”. La pujada va ser exigent i al cap de pocs minuts havíem ascendit uns centenars de metres entre les parets rocalloses atapeïdes de vegetació baixa. A poc a poc es veia la plana costanera i la Serra de les Raboses sobre la qual es destacaven les cridaneres lletres de Cullera.

En la part alta hi havia una plana coneguda com “El Pla de Simetes”, on s’acumula argila roja impermeable, estava cobert de tolls enfangats de l’aigua de pluja dels dies passats. Vam decidir anar i tornar a “L’ouet” un antic observatori forestal de formigó de forma hemisfèrica que permet veure les dues bandes de la serra: per l’oest “La Casella” i per la banda de la mar, amb Cullera al centre, de les llunyanes serres de Castelló de la Plana fins al Pic de la Ratlla. Una negra capa de núvols cavalcava pel sud per damunt de la inconfusible silueta del Mondúver. El ponent bufava amb força i feia incòmoda l’estada al cim. A més a més, el desfici de tantes setmanes amb pluja va fer que allò semblara la parada de l’autobús. Seríem vora quinze persones allà dalt. Vam aprofitar per a fotografiar les vistes i decidírem anar cap a la Cova de la Galera.

L’entrada a la cova s’obri a una gran sala amb el terra inclinat fins als foscos racons del fons. És clar que va ser en el passat el refugi ideal per a ramats, però supose que també per als bandolers que per ací s’amagaven. Conta François Aragó, un científic francés que va participar en les expedicions de mesurament de l’hemisferi terrestre, que una vegada va visitar aquests pics. Havia muntat un observatori dalt de Cullera i va pensar que les muntanyes de la Serra de Corbera podien ser un punt més en la seua recerca de cims que connectaren la península amb les illes. Com era un temps violent va ser protegit per l’exèrcit. Els bandolers en veure el grup van pensar que anaven per ells i van fugir a la plana on es va provocar un tiroteig en arribar a uns dels pobles.

L’oratge primaveral es mostrava inestable i passàvem de moments de sol a altres on la grisor dels núvols contagiava tot el paisatge. El vent de ponent tampoc col·laborava en fer la ruta agradable, encara que no vam patir de pluja ni de baixes temperatures.

Ja era hora de tornar per una senda costeruda i exigent. Les cames i els pals anaven esquivant els entrebancs i els graons no sense anar sentint el quilometratge acumulat. Vam decidir tornar per la senda de les Llometes, per damunt d’un dels contraforts calcaris de la serra.

Favara estava ja als nostres peus. L’autopista fa de mur entre les muntanyes i el poble que sempre ha viscut travessat per l’antiga carretera nacional i, ara, entre dues autopistes. Recorde ara a l’amic francés Frederic que va patir un accident en aquest punt i que el va deixar tetraplègic. Recorde a Susa, companya de facultat, professora de dibuix i amiga fins al final, quan em va dir que patia un càncer de difícil tractament. Tots dos ens van deixar.

El paisatge sols agafa sentit amb les històries humanes que l’envolten i per a mi aquesta zona muntanyenca, aquest poble de carretera té un altre sentit amb els records dels amics que un dia van ser part de la nostra vida.