Carpe Diem, és temps de falles.

 

La fragància del passat penetra en la memòria amb la forma d’un fil de fum de pólvora i una melodia que no he oblidat. Jo dormia en una habitació que donava al carrer i normalment em despertava amb l’udol de la sirena de la Fusteria Martí i les veus dels seus empleats entrant a treballar a les huit del matí. Els dies de falles escoltava com arribaven els coeters de la despertà, sempre seguits per la banda de música, tocant una marxa que semblava no canviar mai d'any en any. Era alegre, enèrgica i dinàmica, jo afegiria que també combativa. Era com si obligaren els veïns a deixar la calor del llit i eixir a l’aire fresc de març. Encara amb el pijama, corríem emocionats la meua germana i jo a veure’ls passar. Tant contents com atemorits, miràvem per una esquerda que hi havia baix la porta. A penes veiem les cames dels fallers passant. De vegades el petard encès queia davant de casa i veiem les rabioses espurnes taronja anunciant l’imminent esclat. Apartàvem aleshores la cara i sentíem el retruny violent de l’onada expansiva que feia vibrar els murs com en una violenta tempesta. Tot seguit, penetrant per tots els clevills, notàvem l’olor de la pólvora cremada que envaïa tota casa amb una meravellosa aroma acre i penetrant.

Mon pare havia sigut faller uns anys enrere. Va viure una bona temporada participant intensament amb les desfilades, els sopars i la gresca amb la seua comissió. Tot va canviar per un malentés amb un company. El resultat va ser un disgust monumental i un adeu sobtat d’aquest món. Malgrat això, estimava com ningú aquestes festes i, sense ser fallers de quota, ens va transmetre l’estima per elles. Cada primer dia de falles, abans d’obrir la rellotgeria, ens portava a mi i a la meua germana amb la seua Lambretta a veure tots els monuments. Féiem la ruta matinera i acabàvem a la Xurreria Moreno amb un xocolate ben calent entre les mans. Ni la quantitat de falles, ni el trànsit era el mateix aleshores. Els ninots i l’estructura anaven guanyant prestància i grandària, però encara permetien una plantà eixa mateixa matinada sense l’ajuda de grues ni de professionals. Els xiquets podíem sentir la màgia d’una ciutat transformada i plena d’extravagants figures que havien sortit com de miracle de la nit al dia.

Els records de la infància són fràgils com un trencaclosques amb moltes peces perdudes i altres falsificades. Cada vegada que els evoquem sembla que hi afegim detalls que distorsionen aquella realitat que creiem immòbil. A més de mig segle d’aquells dies, sols queden una sèrie de relíquies mentals molt fragmentades i cuinades en els circuits neuronals.

Als anys de l’adolescència deixem de ser xiquets i la nostra visió del món canvia radicalment. De l’entusiasme més desenfrenat es pot passar a l’apatia o al rebuig d’allò que ens envolta. Les falles, com l’escola, les penyes esportives o les festes, canalitzen les energies col·lectives i enfortixen els nostres vincles socials. Encara no tenia vint anys quan vaig ser convidat a fer d’acompanyant a la Cort d’Honor de la Fallera Major. De la nit al dia em vaig veure en un món formal, de rituals i cerimònies, envoltat d’autoritats, en balls i sopars de gala sense saber quin cobert calia agafar. Amb unes rialles insegures tot se solucionava. La vida, en aquells moments, ens semblava tan simple i senzilla com quasi eterna.

Conserve una foto feta als jardins de Foment amb la resta del grup d’acompanyants. Tot aquell grapat de joves, pocs anys abans d'abandonar el niu i agafar responsabilitats, congelats en un instant efímer. Elles i ells amb mirades serenes cap a l’objectiu, mostrant somriures plens d’alegria. Quantes esperances dipositades en el futur que no sempre arribaria tal i com ells pensaven. Alguns d’aquells companys plens de vida van tindre mala sort i ja no hi són. La bellesa era efímera. Qui ho haguera pogut imaginar en aquell moment? La joventut ens fa creure invencibles, ens pinta un futur dolç, ple de somnis i projectes que, sovint, no s’ajusten a una dura realitat, capaç d’enderrocar les torres més sòlides. De tant en tant ens trobem casualment amb alguns i veiem els estralls del pas del temps en un mirall de la nostra pròpia realitat.

Els anys que formen part de la franja central de la vida es representen com una densa galàxia amb un forat negre al centre, un engolidor potent que tot ho atrapa; fins el temps. Les dècades s’acceleren a velocitat vertiginosa i ens atrapen entre la feina, la família i els fills. En el tram final arriben les malalties dels pares i finalment les pròpies. Quan estem immersos en aquesta batalla que és la vida, no som conscients de la fugacitat d'aquests temps. Entre els trenta i els cinquanta vaig viure uns temps intensos i apassionants, treballant de valent i viatjant molt. Vaig estar uns quants anys implicat en el món dels llibrets i la cultura de les falles. Era un període en què la suma de capacitats i experiències adquirides et fa sentir amb força, ple de vitalitat, preparat per a enfrontar-te al bou més brau. És en moments així quan, com als antics herois romans, algú hauria de recordar-nos aquell "memento mori": que tot té un final, que les glòries són efímeres. Gaudix del present, sí, però no oblides que tot passa.

La crisi econòmica va acabar amb aquella bogeria dels diners i els crèdits descontrolats que tant de mal va fer al principi de segle. Aquelles falles, com la de Nou Campanar, dopades amb anabolitzants de la bombolla immobiliària, van acabar en fallida. Com si els hagueren desinflat, els monuments es van fer més menuts i es van haver de reduir totes les despeses.

Potser l’any més trist que recorde és el de la pandèmia. Les falles, com bé sabeu, es van suspendre i aquell dia de Sant Josep, tancats a casa, l’únic que trencava el silenci era la megafonia del poble on vivim emetent música fallera, que sonava més melancòlica que mai. Aquells van ser exercicis durs, sobretot per als professionals que vivien de les festes. Artistes fallers, coeters, floristes o indumentaristes es van quedar literalment en dic sec per no dir arruïnats del tot. Molts no van poder tornar a eixir mai del pou. Les falles de setembre de 2021, per la seua part, van tindre un aire estrany, quasi distòpic, com si foren part d'una realitat alternativa. Entre la por, les ganes de festa i la necessitat, els monuments es van plantar en una data insòlita, fora del calendari habitual, amb el públic i els fallers, en part, emmascarats com si anaren a cometre el robatori de Benimassot.

La temporada de falles continua arribant cada any; sempre igual però alhora diferent, com un estrany déjà-vu. Reconec que ja no sent aquella encisadora excitació de la infància. Fa temps que contemple la festa i els monuments amb certa distància. Ara, amb la càmera a la mà, tracte de captar l’essència, de congelar els records d’unes celebracions que sols duren quatre dies. Em sent com una mena de flâneur que recorre els monuments i es fa els seus propis càlculs, implicant-se en les discussions familiars sobre la justícia —o la manca d'ella— dels premis, o sobre les polèmiques d’un món faller que es proclama com el de la germanor, però que jo el veig més aviat caïnita.

Amb la jubilació arriba una nova etapa on, per pura fisiologia, el passat esdevé molt més vast que el futur que ve al davant. Les falles, com totes les festes, són eixe punt i seguit, fites del nostre camí vital. Sense adonar-nos-en, ens conduïxen des de les il·lusions de la infantesa fins a la serena melancolia dels darrers dies.

Al casal de Corea recorde que penjava una reproducció d’un dibuix amb les caricatures dels fallers de la comissió de fa molts anys, representats en una mena de batalla on ells són els soldats i on cadascú porta un atribut d'allò que fa a la falla i que el distingix de la resta. Els més joves d’ells ara fregaran els huitanta, molts altres ja no hi són. És com un instant d’humor, de vida, congelat en el temps, el reflex d’aquella generació que, aleshores, era l’ànima de la falla. Els que van ser les figures sagrades de l’escalafó faller van apagant-se com la flama d’un cresol. Els que eren xiquets fa uns anys ara són els que comanden la nau.

Estem altre any en falles. Sent l’arribada d’una comissió que desfila ufana, abillada amb les millors gales, orgullosa de la seua joventut i amb una alegria que sembla infinita. Em transporte com en un somni a aquells temps en què sentia les mateixes emocions, aquelles que mai tornaran. El camí entre els moments claus de la vida no ha sigut fàcil, tampoc ho serà probablement per als que venen. Així és la vida. Ara pertoca deixar que les noves generacions gaudisquen del seu moment. Carpe diem!