Volta per les muntanyes i coves de Benicolet

Li pregunte a l’amic Desi la seua opinió sobre la ruta feta. — M’agraden més per una zona més verda i arbrada, la veritat —, va contestar. Juan i jo ja havíem fet la ruta per totes les seues seccions però amb diferents combinacions i més o menys vam estar orientats tota la ruta en el temps dels finals del confinament per la pandèmia. Vam triar anar a Benicolet perquè després d’un dia de molta pluja, paratges més verds semblaven una mala idea. No vam poder escapar de tolls de fang argilós que afegia un quilo de pes a les botes que s’apegaven a una matèria apegalosa que feia relliscar com si fora greix. És, tal vegada, una de les zones més desconegudes d’aquest tram final de la Serra Grossa. La vegetació és majoritàriament baixa i camins i pistes discorren solitaris entre els pobles de Ròtova a llevant, Llutxent i Benicolet a ponent i Almiserà pel sud.

Vam iniciar la ruta per una pista forestal que, en passar pel dit barranc de la murta vam haver d’abandonar per una senda per dins de la seua llera i que s’iniciava en un toll fangós que, afortunadament, era d’uns pocs metres. Vam arribar a la Cava de l’Esbarzer, una font que naix d’una cova i que ha perdut tot l’encant natural, envoltada, com està, de formigó i ferralla que impedeixen refrescar-se en moments de calor. Unes poques grapes de ferro d’aparença perillosa permeten en teoria arribar a l’interior, però jo no li ho aconsellaria a cap senderista. 

El camí es bifurca i nosaltres vam iniciar l’ascensió cap a sud obrint, aleshores, la perspectiva a una Vall d’Albaida acaronada per una llum clara de març. És clar que la primavera meteorològica ha arribat i sembla un xiquet capritxós que un dia està de bones i el següent és insuportable. Per la banda de la mar les serres es perdien entre taques d’un color blau que es feien més clares en la distància. El Benicadell regnava amb suficiència sobre una vall molt verda després de tanta pluja. 

En la part més alta, la Lloma Plana, ja albiràvem els barrancs que moriran al terme d’Almiserà. Seguinr la senda cap al Camí de la Catalana vam fer una breu visita a la Cova del Frare, en la nostra visita fa uns anys estava infestat d’aranyes que es veia estaven en plena eclosió. Ahir sols era un forat ideal per a trobar refugi en tems de tempesta, per a caçadors, pastors o algun boig eremita amb al·lèrgia a la resta de la humanitat.  Vam seguir pels marges de pedra d’uns bancals abandonats i trencar travessant el barranc dels Magrets per arribar a la Cova Fonda, sense dubte l’indret més interessant de tota la ruta. Es tracta d’una cova d’entrada graonada que portarà a una primera sala d’on naix una figuera i que té una porta que dona pas a una segona la qual  és realment un avenc amb obertura superior. No vaig voler entrar més en una tercera obertura que portava més a dins. Malauradament, els desficaciats de sempre havien pintat els seus noms per les venerables parets de pedra que tants milions d’anys costen de formar-se. Realment el respecte per la natura no és una idea compartida per molts que es pensen que poden deixar les seues urpes on els vinga de gust. 

Uns minuts més caminant per una plana estèril pel que fa a l’agricultura ens va portar al que és el castell més aïllat de tota la Safor. Vos parle del castell de Vilella. La fortalesa va haver de ser construïda durant el període almohade, a la fi del segle XII o principis del segle XIII, tractant-se, per tant, d'una edificació tardana contemporània del veí Castell de Xiu. 

En el moment de la conquesta aragonesa, existia al castell una guarnició dependent del Castell de Bayrén, operativa durant la revolta mudèjar acabdillada per Al-Azraq, es tracta d'un castell-refugi de l'última època andalusina. 

Amb la pacificació del territori el castell va quedar entre els dos dominis senyorials de Llutxent i Palma, integrada a la xarxa defensiva del Benicadell o Penacadell, perdent a poc a poc la seua importància estratègica que havia tingut durant els primers moments de la conquesta feudal. Encara seria utilitzat durant les Guerres de la Unió amb Castella de mitjan segle xiv, per ser definitivament abandonat des de llavors.

A l’abric dels seus murs encofrats vam esmorzar a recer del vent. Les vistes són magnífiques, però la solitud d’aquesta fortalesa, perduda entre muntanyes dona mesura de la violència dels temps en els quals va ser construïda dalt d’un turó, això sí, inexpugnable.

 Vam desfer el camí fins a la pista forestal de la Catalana i vam visitar la cova homònima. Aquesta té una sala de sostre molt baix però ideal per a guardar el ramat. La porta, de fet, estava protegida per una malla de ferro rovellat que indica que aquesta va ser la seua funció fins no fa tant.

Aprofitant-nos de l’experiència de la zona vam decidir tornar pel Barranc de la Murta. La senda era clara, però es notava poc utilitzada i per moments estàvem apartant les branques espinoses dels esbarzers amb disgust de Joan que en el mateix moment que es queixava es va clavar les punxes d’una d’aquestes branques que semblen cables metàl·lics. 

Vam estalviar alguna pujada i un quilòmetre amb aquesta drecera i a bona hora vam arribar al cotxe. Bon dia i millor companyia. Bones falles amigues i amics!