La lluita entre el caos i l’ordre. Ruta pels Canyons del Xúquer. Xalans (la Vall de Cofrents)

fotos

Per damunt dels cims sobrevola una àguila reial. Segurament ens ha vist i ens ignora des de les altures. La vista que ha de tindre ha de ser majestuosa. Més endavant un escamot de voltors sura amb les ales obertes aprofitant les corrents ascendents que pugen del riu Xúquer fregant les parets verticals dels seus Canyons fins a un cel radiant.

No cal dir que entre la natura i els éssers humans hi ha una relació d’amor odi. D’una banda, necessitem els seus recursos i, per l’altra, les seues embranzides s’emporten vida i projectes sense cap misericòrdia. És la lluita entre Dionisos — el déu del caos — i Apol·lo —el déu de l’ordre —. Furtant l’energia a la natura podem sentir que la dominem, posant a un costat els seus entrebancs fins que, furiosa, ve i acaba amb violència amb tot rastre humà.

Caminant pels Canyons del Xúquer estremeix la grandària de la geologia creada per la pacient lluita de l’aigua contra les roques al llarg de, no ja mil·lennis, sinó, més aviat, milions d'anys. Els rius que moren amablement a la zona costanera venen de l’interior després d’haver tallat trinxeres profundes al si de les magnífiques serres de l’interior. El resultat són parets de pedra roja que es desplomen en vertical, runars formats per cudols que s’amunteguen com una manada de bous a la carrera, puntals de pedra entre barrancs de caiguda vertiginosa o penyals que tanquen qualsevol intent d’avançar. L'ésser humà no deixa de ser una diminuta formiga en aquest paisatge de vertigen. Sols el plomall de vapors de la Central Nuclear de Cofrents o les esveltes formes dels hipnòtics aerogeneradors mostren com la formiga desafia al monstre. Estem en les acaballes d’una mentalitat que es va iniciar amb la revolució industrial. Al crit de més fusta, més carbó, més energia elèctrica vam crear una civilització que va a la carrera cap al precipici. L’atreviment creant un món que desafia la natura està en un punt incert que encara no esbrinem si serà o no de no retorn.

A primera hora del matí els gossets van eixir bojos a gaudir de les olors, dels rastres de tants animals que sols ells arriben a detectar. La més major dels tres corria barrancs cap a baix, per vessants de terra solta, amb una agilitat envejable. Vaig lligar les dues gossetes meues perquè em feia posar els nervis de punta veure-les amb les urpes al darrer mil·límetre abans de caure al precipici. Igualment, es posaven els dos més joves a jugar corrent bojos per totes les direccions sense adonar-se de la caiguda vertical que hi havia.

La pista que xafigàvem era la que es va crear allà la dècada dels quaranta com a accés als treballs de construcció d’un túnel d'uns quasi 16 quilòmetres que portaria aigua del Riu Cabriol fins a Cofrents per dins de la muntanya. Aquesta pista portava a un poblat que en el seu temps degué vessar vida. Ara sols queden murs i enderrocs sota l’ombra d’una pineda. Es veu un forn enfonsat on una vegada hagué de fer-se pa per als milers de treballadors a l’obra. Contrasta en gran manera la soledat actual i l’abandonament de tot allò que va ser una zona d’intensa activitat. La natura, com no podia ser menys, amb paciència infinita, va esborrant a poc a poc totes aquelles ferides que la gosadia humana va provocar. Ací i allà, com si fora una ciutat d’un futur distòpic, es veuen les restes d’aquells temps. El polvorí, magatzems, túnels clausurats, carreus de pedra per a enfortir la pista o rastres de voladures amb dinamita. Tan sols el camí i les instal·lacions exteriors ja són una obra ciclòpia, tot per no parlar del túnel creat que encara està operatiu. A l’extrem de la ruta hi ha una entrada amb escala amb grapes que porta, com si es tractara d'una aventura mitològica, a les profunditats de la terra per on corre l’aigua desviada pels humans per a obtenir energia. El salt de Cofrents, inaugurat en 1952, és hereu i successor del mític Molinar, encara que amb un rendiment hidroelèctric superior. L'obra, que consisteix a portar les aigües del Xúquer al Cabriol a través d'un túnel de 15 km., aconsegueix un salt de 141 m.

En realitat, tota aquesta comarca és un contrast entre una natura salvatge i moltes infraestructures humanes per a fer-se amb l'energia del riu. Si bé abans ho era en forma de molins que funcionaven quasi a la llera, ara són canals, basses d’acumulació, túnels, embassaments, torres d’alta tensió o aerogeneradors. Quin contrast més gran amb un paisatge quasi impenetrable on la mort acaça a l’ésser humà desprotegit.

Per tot arreu es veuen discretes mostres de les persones que van intervenir a l’obra. Al segon túnel una paret es veu enlluïda amb algeps marcat pels dits de l’obrer, inscripcions ara críptiques per a nosaltres o dates com ara agost del 1950 gravades en l’inici d’un pou. Espanya vivia aleshores en la ressaca d’una guerra fratricida, un temps de fam i repressió i els treballadors aprofitarien l’avinentesa de gaudir d’un lloc de treball que, encara que dur, era permanent uns anys. Tal vegada alguns dels obrers eren presoners buscant la redempció de la condemna, com passava en tantes obres públiques. No he trobat informació al respecte. Tampoc sé si van ocórrer accidents, presumibles, en els huit anys que van transcórrer. Qui seria l’últim en tancar la porta una vegada conclosa l’obra? M’agradaria haver pogut trobar algun relat d’aquella vida, d’aquells temps.

La ruta, a mesura que el senderista va endinsant-se es fa més tancada i complexa. Per moments cal anar amb cura saltant els cudols dels enderrocs. En altres moments el matossar ha envaït la pista i cal anar amb cura amb la grava solta que et pot fer relliscar. No és, però, una ruta difícil per al senderista habituat, sols cal anar, com sempre, amb molta cura i controlar gossos i, si s'escau, xiquets.

Una vegada endinsats en els canyons les vistes es tornen grandioses. Una paret de pedra de color taronja es desploma sobre el camí centenars de metres. Els penya-segats de pedra clavillada semblen estar preparant un atac en tota regla contra el camí i contra qui gose passar per ell. Segons he llegit en diversos comentaris la ruta no es tancava en passar el tercer túnel. De fet, hi havia una senda que es va perdre en una forta tempesta el 1982 i mai més s’ha recuperat.

Ja de tornada, vam decidir esmorzar i fer els honors a la vida i a la salut. El viatge de quasi dues hores des de la Safor pagava la pena. Tenim sort de viure en una terra tan especial.

Cal dir que la ruta està molt exposada al sol i ha de ser molt dura en l’estiu, cosa que no us recomane. Nosaltres la vam fer amb un oratge primaveral, però de tornada la força del sol es feia notar. Afortunadament, vam ser els primers, ja que vam veure molts més senderistes en el nostre camí de tornada.

La natura ja ha pres possessió de l’obra humana. Ella no compta en anys, ni tan sols en segles. El planeta continuarà rodant i el paisatge canviarà i tal vegada sense la intervenció d’eixe diminut habitant que Gea percebrà com una plaga prescindible.