Pels voltants de la Safor. L’antiga senda de les Majones.

fotos

Fa anys el meu amic i mentor en tot allò que fa a la natura i les aus, l’amic Jesús Villaplana, em va convidar a il·lustrar un llibre de contes que havia escrit. A la manera de les faules, els animals i, fins i tot, les muntanyes, eren els actors d'històries de fantasia amb una base de realitat.

Un dels contes parlava de la competència entre les muntanyes en el passat. En les converses que mantenien cadascuna volia proclamar les seues millors virtuts i, si hi havia una arrogant, eixa era la Safor, sempre presumint de ser la més alta de totes.

És cert que gaudim d’una serra amb una morfologia única. M’agrada recordar els dies en què la neu arriba al seu immens con invertit i dibuixa les formes fins a fer-la semblar una muntanya d’Alaska o, en general, de latituds nòrdiques.

En el conte, la deessa Gea, la terra, castigava l’arrogància de la Safor fent arribar-hi intenses precipitacions que van foradar com un formatge la pedra calcària i, amb l’ajuda del riu d’Alcoi, el Serpis, van soscavar la base fins a buidar l’immens circ deixant els imponents arrimalls, així es diuen ací els cingles, i dibuixant línies convergents que porten al barranc de la Safor i, finalment, en un curt recorregut, al riu.

La Safor és part de la meua vida. El descobriment de la seua magnificència en excursions, primer del col·legi i després amb els amics de l’adolescència, va ser per a mi la cerimònia de confirmació de l’estima infinita que tinc per les muntanyes. En la maduresa, després de crisis familiars i personals vaig tornar al paisatge de la meua joventut sentint altra vegada aquesta connexió energètica amb la meua terra.

Sembla que el nom va ser el que van donar els pobladors àrabs arribats a la nostra comarca. A ells aquest magnífic cim els recordava a una muntanya a la península Aràbiga prop de Medina dita Jabal as-Sakhkhûr (‘la Muntanya dels Runars’ o ‘de les Roques’). Sonaria una cosa com “as-sajor” (llegit en castellà), però com els colons catalànics del segle XIII no sabien pronunciar la “j” castellana, ho van deixar en “asafor” (ma uela em deia “Korge” en lloc de Jorge). Aleshores el nom es correspon molt bé amb una serra de roques rosegades per l’aigua, desfetes i caigudes al centre del con.

La Safor pot ser perillosa, com així ho va comprovar una expedició de mestres que acompanyaven al botànic Joan Pellicer i que van patir una solsida que va matar a una de les participants. Pujar pels runars pot ser de les rutes més dures i dificultoses que un senderista pot mamprendre. Tot el con és una àrea de vegetació i roques sense quasi sendes i precisament Desi, l’amic i company de rutes, volia mostrar-nos l’antiga senda cap a la zona dita de “Les Majones”. Ell és un amant de la Safor i els seus racons i tal vegada siga de les persones que millor coneix tots els racons de la nostra serra.

He de dir que la senda la coneixia en una part de les meues excursions jovenívoles, però no en el seu tram inicial. En uns pocs metres des de la carretera arribàrem a una mostra de la geologia de la serra. Un arc de pedra sobreeixia del terreny mostrant els efectes de la probable solsida d’una coveta creada pels fenòmens càrstics. Va ser una gran sorpresa el fet de descobrir noves coses en una serra que sempre penses que coneixes bé.

Vam seguir el traçat fins a arribar a la zona de xalets, molts d’ells ara en mans d’estrangers que tot ho tanquen. Els gossos de les cases en veure la comitiva ens lladraven marcant el territori. Algun propietari eixia a veure l’origen de l’aldarull.

Les vistes sobre el congost del Racó del Duc són en eixa zona espectaculars. El riu baixa com una serp verda entre la Safor i la Cuta. Hi ha diverses teories sobre el nom de “Racó del Duc” una diu que eren els territoris del senyor feudal i l’altra que fa referència a una au rapinyaire dit “duc”. Desi va dir que la segona no tenia sentit, ja que a Vilallonga se li deia a eixa au un brúfol.

Per la senda que baixa al barranc de la Parra vam veure la casa d’un propietari que ha tancat l’accés a la font de la Mata.

Quan jo era un xiquet la casa estava abandonada. Lluny quedaven les timbes del passat quan els burgesos de la Safor es jugaven la fortuna en partides de cartes. Aleshores el tren connectava el Comtat amb la Safor i l’accés era senzill seguint la senda de pujada. Encara recorde l’emoció explorant el rierol i els voltants.

Fa uns anys vam accedir per una senda tradicional des de la Font de Serquera i vam arribar a la finca tancada per tots els accessos. Com soc una persona respectuosa amb les propietats vaig tornar per on havia vingut.

Amb certa nostàlgia vam veure que el salt de la Font de la Mata estava completament sec. Aquest maleït oratge ha furtat a totes les nostres serres de la màgia i el benefici de l’aigua. I l’estiu està per vindre.

La senda és ben costeruda i anava amb compte de no llastimar-me el turmell esquerre novament. La senda s’ha deteriorat i no té cap manteniment sent prou dolenta a l’hora de baixar. Només vam arribar a la plataforma del tren vam ser rebuts pels lladrucs teatrals dels dos gossos que estan a la caseta al costat de l’Assut del Morú. Els pobres animals, que conec d’altres rutes, no tenen més res a fer i acaben barallant-se entre ells en compte de defendre la tanca.

Vam decidir seguir el camí per l'antiga via fins a arribar al més llarg dels túnels, el qual vam evitar caminant per la llera fins a la fàbrica de la Mare de Déu. Amb disgust vaig observar que un imbècil havia pintat la ruïna amb una pintada amb la seua firma. “Trozo” li diuen al tipus que va omplint cases i casetes d’ací a València amb el seu nom. Serà que té una molt baixa autoestima perquè d’art no té ni el disseny.

La llera del riu en aquesta zona és acollidora. Immenses pedres blanques, polides per la força de milions de riuades, són el millor lloc per a un esmorzar tranquil. Vam compartir queviures i vam seguir riu cap a baix fins a arribar al Gorg de la Caldereta on un Desi adolescent gaudia dels trampolins naturals i de la fondària necessària per a no fer-se mal.

Tot el riu, amb eixe aspecte tan autèntic, està ple de restes d'iniciatives humanes per a aprofitar la seua força i les seues aigües. Ara són tan sols restes d’un passat més sostenible i enginyós, on la mà d’obra humana obria alcavors, construïa canals, preparava bases i edificis per a domar la força de les aigües.

Un altre dels relats de l’amic Jesús parla d’un pi i una vimetera que creixien tots junts al llit del riu. El pi era gran i poderós. Almenys així el veia una modesta vimetera que creixia als seus peus. Ella es lamentava sempre de ser tan poca cosa, però el dia que va arribar la riuada el pi va ser emportat per la força de les aigües mentre la vimetera es va plegar a la seua envestida i va sobreviure. Tal vegada ens pensem grans i poderosos com la Safor o com el Pi del Racó del Duc, però mai hem de subestimar la potència de la natura, que tot ho crea i tot ho destrueix.