La Ruïna del “Monte Picayo”.

fotos

Hi ha camins que són realment dreceres i no sendes que, amb trellat, van guanyant altura. Sembla que molts han oblidat el sentit comú en el nostre caminar per les muntanyes i busquen una mica d’adrenalina que els console d’una vida grisa. La senda que accedia al cim del Picaio de la Calderona — hi ha més cims amb aquest nom — ho feia pel vessant sud del barranc de l’infern, sota una pineda plena de trossos de rodé trencat que indicava una activitat minera en el passat. Si pujar ja era complicat, baixar seria una molt mala idea.

A mesura que guanyàvem altura veiem el Port de Sagunt com una silueta retallada sobre una mar de llum, una immensa parcel·la nua on aniran les pròximes instal·lacions de la factoria de bateries i tota la complicada estructura de viaductes, autopistes, naus industrials i el poble de Puçol. La que seria una panoràmica impressionant en el passat des del Desert de les Palmes, el Castell de Sagunt, la rodalia de València, les serres del sud de la província, fins al pare Montgó, quasi surant en l’aigua, era ara una plana amb una densa xarxa d’intervencions humanes. El camí d’accés un desgavell entre hortes abandonades i altres acurades i modernes, preparades per a la gestió dels cítrics a gran escala.

A la dificultat que afegien les pedres soltes dels runars d’una antiga pedrera, es sumava el desnivell progressiu que ens obligava a grimpar alguns passos per a accedir a les següents plataformes de pedra. Per tot arreu es veien les petjades de les activitats humanes. S’han trobat per la zona coves on suposadament es van fer soterraments a l’època del bronze, cosa que es dedueix de les restes d’aixovars que es van trobar.

Alguns murs de pedra apilada suggerien antigues barraques de pedra per als treballadors o, tal vegada, llocs d’observació i defensa de la línia del XYZ del Front del Llevant en els darrers moments de la guerra. No ho he pogut corroborar, però pocs indrets tenen una millor vista dels passadís costaner que queda entre València ciutat i Sagunt.

Vam seguir cap amunt apropant-nos a una massa pètria que semblava un conjunt de llibres apilats en columnes de color rogenc. Les paleres, que es veu que abans proliferaven, eren ara troncs pelats, infectats de l’insecte que ha acabat amb elles que les deixava cobertes del que semblava cendra. Els gossets ho portaven prou bé, però en un parell d’ocasions els vam haver de pujar donada la verticalitat del pas.

Pel sud de la nostra ruta es veia la urbanització privada de “Monte Picayo” on havíem iniciat poc abans el nostre caminar. L'Ermita de Santa Alícia, un edifici bufó fet a les darreries dels anys cinquanta, on hi havia en el passat una altra, estava dedicada a major glòria dels donants, el matrimoni Alicia Cerezo i Jesús Gómez Escardó, que l'havien fet possible, promotors, tanmateix, de la urbanització que té al costat i que queda protegida per una garita i un vigilant que no vam veure. Jo diria que aquest enclavament hagué de tindre en el passat unes vistes privilegiades que hui ha perdut fruit de l’excés de formigó i asfalt que regna per totes les bandes. Amb les noves factories serà un mirador privilegiat d’aquest nou complex industrial.

Per moments grimpàvem quasi més que caminaven. Ja érem prop del cim. Els signes mostraven que érem ja prop d’un mirador popular. Pedres amb pintades, inscripcions i tota mena de mostres de visitants poc respectuosos amb l’espectacular entorn. No cal dir que l’incivisme és habitual en tota la Calderona, que és una mena de pati d’esplai de tota l’àrea d’influència de la capital i dels pobles dels voltants.

Tot i aquestes demostracions de vandalisme, el cim era espectacular amb plataformes volades de pedra sobre el precipici, llocs favorits per a la autofoto o el descans meditatiu d’una parella d’enamorats. El Picaio té una creu de ferro enorme i un vèrtex geodèsic “decorat” amb grafits. En el moment d’arribar, tot siga dit, pel camí més difícil, hi havia unes quatre persones, al cap de poc unes altres quatre i en pocs segons un grup d’una trentena de visitants, alguns estrangers, que hi arribaven junts. La vista és magnífica, no cal dubtar-ho, però tal com passa al Garbí la massificació és un senyal d’identitat d’aquest cim. Si poc faltava també hi havia un conjunt d’antenes i repetidors que omplien de ferralla el crestall del Picaio.

Vam decidir seguir la ruta per una senda millor que la de pujada però desagradable per la quantitat de pedra solta. Ens va portar a l'ermita de la “Santíssima Verge dels Miracles”, una edificació moderna, ben conservada i amb un jardí cuidat, amb una figura pintada de la Mare de Déu. Era curiosa la contradicció de l’edifici, quasi una mostra d’arquitectura futurista, amb un altre adossat en ruïnes. Un cartell informava de la realització de misses cada diumenge. Vam seure a esmorzar a les escales veient com arribaven més senderistes.

Vam decidir seguir la pista i no pujar novament a les antenes per una senda vertical per un tallafoc com estava indicat a la ruta que portàvem. A poc ens vam veure dins d’una pineda que es va cremar al setembre de l’any 2023. Un aljub buit i amb poc interés com per a ser visitat estava pels voltants. Vam baixar pel Barranc del Llop al principi entre els arbres cremats. Va ser una autèntica tortura per als peus. Jo anava resant perquè no es ressentira el turmell que em vaig girar fa un parell de setmanes. Els pals que portava van ser aliats imprescindibles.

El cas és que vam passar al costat de unes instal·lacions d'hípica per a arribar pel lateral a l’antic Hotel i “Casino Montepicayo”.

La propietat dels edificis ha patit diferents vicissituds. Tot va nàixer com un projecte de Jesús Gómez Escardó que va promoure la construcció de l'hotel de luxe i la urbanització homònima ja al terme municipal de Sagunt. Però el negoci hoteler no acabava d'arrancar. Davant això, l'empresari va realitzar una nova aposta. En 1977 el Govern va aprovar la construcció de 18 casinos per tot el territori espanyol. Un d'ells va ser el de “Monte Picayo”, que obria les portes dos anys després.

En la gala inaugural del Casino Monte Picayo va estar tota l'alta burgesia valenciana, el món de l'empresa i els representants de les principals institucions. De tan memorable vetlada van ser destacats protagonistes el capità general de la regió, Jaime Milans del Bosch, el governador militar, Luis Caruana Gómez de Barreda, i el governador civil José María Fernández del Rio, que es van erigir posteriorment en figures destacades durant la nit del 23F i el fallit colp d'estat, enfrontant-se els dos primers amb Fernández del Rio.

Durant els següents quinze anys va ser un punt de referència de la burgesia valenciana i va viure la seua època d'esplendor. Per les seues instal·lacions van passar infinitat de cares conegudes i molts artistes famosos de l’època. Però va arribar la crisi dels anys noranta del segle passat. Progressivament, l'activitat va començar a decaure i la família va haver de replantejar-se el futur. Va ser el moment de Cirsa. L'empresa de Manuel Lao va adquirir el complex valencià el 1999. Va pagar per la compra 4.000 milions de les antigues pessetes. El Casino Monte Picayo encara es va mantindre obert quinze anys més. Mentrestant, Cirsa va construir les seues noves instal·lacions a València en 2010 i quatre anys després va tancar les instal·lacions de Puçol.

Sembla que a principis d’aquest any Vicente Boluda, conegut empresari navilier valencià, ha comprat l’edifici per a fer oficines de la seua empresa en un lloc tan estratègic que pot arribar a ser amb l’activitat industrial que hi arriba amb les indústries de l’automoció.

Vam arribar al punt d’inici. El complex del Casino romania amb les llums de neó trencades, envoltat per camps abandonats, amb vials per tot arreu, cotxes a tota velocitat, la bonica finca dita “Finca del Convent”, la urbanització ofegada per la indústria, l’hotel amb forma de castell sorgint darrere de la caixa de formigó que té davant, restes de murs sense acabar les obres...

Qui sap quin serà el futur d’aquesta zona assetjada per un futur que no respecta la natura ni la vida tradicional.