Barxeta, Alt de la Corsa.

fotos

Si el meu Juan tinguera un lema al seu escut d'armes seria sense lloc a dubtes, “Melior est longius, recentior et magis perplexa.” Que seria en valencià “millor com més lluny, més nou i més complicat”. Quan em proposa ruta, i ne té un bon garbell, cal posar-se a tremolar perquè darrere de proposicions innocents són coses que et fan matinar o et porten per dreceres de cabres. Això sí, he d’agrair-li eixa constant proposició de coses noves perquè sempre descobrim un racó que ens mostra més i més com és la nostra casa.

Ahir vam anar a un poble, conegut com el dels comunistes, segons resa a la Wikipedia, perquè des de fa dècades sempre guanyen les eleccions locals ells. Si haguera de fer-vos una endevinalla, diria: “Quin és el poble que té frontera directa amb la Comarca de la Safor i, a la vegada està més lluny de la Safor”. Està a uns vint-i-cinc quilòmetres de la muntanya que li dona nom i té frontera amb la Vall d’Albaida, sent part de la Costera. Només pujar a la muntanya es veu el Castell de Xàtiva i les dues ermites del “Pam de Déu”.

Com diu la seua web:

“La vall de Barxeta està constituïda per una fondalada de monticles i llomes, que s'obrin des de l'oest a l'horta de Xàtiva. La delimiten, pel nord, la "serreta" de Manuel (la Barxella, 300 m.; la Penya Vermella, 344 m.); per l'est, el massissos muntanyencs de Mondúver i el pla de Corrals, i pel sud, la serra de Requena, prolongació de la Serra Grossa (l'alt del Vedat de Requena, 433 m; l'alt de la Malladeta, 458 m)."

Efectivament, Pla de Corrals, que és part del terme de Simat i, per això, tècnicament part de la comarca de la Safor, fita a poca distància de Barxeta. Barxeta té unes muntanyes eixutes i quasi nues per la banda nord, amb geologia poc destacada, que formen un illot de tossals amb la zona dita el Reialenc de Carcaixent.

Si anem, en canvi, al sud, caminant per l’agradable camí dels censals, arribem a la Serra Grossa amb trams amb diferents noms com Serra de Requena o Serra de la Corsa, fregant la Vall d’Albaida i tota una sèrie de barrancs i sendes entre zones verdes i ombrívoles amb una vegetació de vegades feréstega i altra esvelta i neta com si fora pel seu aspecte una zona més al nord del que tenim per ací.

Va ser el 2021 que visitarem la ruta que, al voltant de les històries de roders, s’ha desenvolupat per la zona. De fet, jo ja havia caminat des de Pla de Corrals, Quatretonda o Benigànim per a trepitjar en el camí tots aquests racons de Barxeta. Ens faltava, però, la pujada a un cim que no té cap vèrtex geodèsic i sols és un més de tota la immensa serra, però que és, tal vegada, una de les rutes més divertides que hem fet aquestes setmanes.

Jo era ben escèptic, perquè quan veig que la senda compta “amb l’ajuda de cordes” em fa pensar en precipicis on els gossets es despenyaran. Finalment i a jutjar per les fotos, vaig veure que el problema consistia en com de costeruda era la senda. Efectivament, superat el tram de bancals on quasi ens va fumigar un tractor, vam entrar a una pista cap a ponent que, en pocs metres, ens portava a la boca d’una senda de bon caminar, en general però exigent. Jo anava amb cura de no fer patir massa el turmell esquerre que va, a poc a poc, recuperant la seua mobilitat. Els gossets no tenien en general problema per a pujar i més aviat ens miraven amb cara de “que lents que són”. El paisatge anava obrint-se cap a totes les bandes. Per l’est destacaven formacions rocoses que sobreeixien per damunt de la pineda, el crestall del Buixcarró. Al sud es veia clarament la pista forestal que recorre aquesta serra, per ponent més i més pics de la Serra Grossa i pel nord els pobles de la Costera i de la Ribera Alta.

Anàvem a un ritme assossegat que ens permetia pujar sense massa problema. Les cordes no eren completament necessàries, però sí una bona ajuda que s’agraïa. Jo diria que ens vam divertir pujant. Res a veure amb la setmana passada amb el Picaio que tot era una pedra solta i una massificació que no ens va. Ja quasi al cim vam passar una zona de pedra i vam albirar una bústia on els visitants poden deixar un record del seu pas. Com he dit és un cim amb una vista fabulosa, tranquil, discret, casolà. Una xica que havia escrit a la llibreta de visites, segurament de la zona, deia que li agradava portar a gent de fora i veure la sorpresa meravellosa que tenien en arribar.

Vam decidir baixar per la senda més convencional. En aquest cas sí que tenia un primer tram on podies relliscar amb facilitat, però, superat aquest, es seguia per una senda oberta sobre una pista forestal abandonada que baixava a la principal de la Serra de Requena. Vam esmorzar a l’ombra d’una pineda preciosa amb magnífics pins de troncs rogencs sobre un camí de terra roja que caragolejava pujant i baixant entre els tossals. Els gossets corrien bojos d’ací cap allà si no ens demanaven una almoina del nostre entrepà. 

Finalment, vam baixar pel Barranc de la Corsa. Ací la natura ha creat una densa selva de matolls, arbres i arítjols que la fan un refugi ideal per a la fauna. Per la part més baixa s’arribava a la ruta per on havíem iniciat camí.

Era encara bona hora per a arribar a casa a dinar. Pels camins amb molts cartells informatius sobre l'època dels roders vam tornar amb bon sabor de boca. Havia sigut una ruta exigent, nova i no massa lluny de casa.