Venerant les muntanyes a la Vall de Laguar

fotos

La catedral del senderisme, li diuen. No he pogut esbrinar en quin moment va ser batejada amb aquest nom, però com se sol dir el relat ho és tot i sols el nom és un potent imant que atrau desenes de senderistes i ahir centenars de corredors en una cursa de muntanya que ahir mateix ens va atrapar en plena ruta. Si bé el nom sembla més relacionat amb la titànica tasca de construcció de les sendes que salven desnivells de vertigen jo diria que també ha esdevingut en la capella on peregrinen aquells que han fet de les muntanyes el lloc on submergir-se en el mite de la natura. Els zigurats, les piràmides, l’Olimp dels déus, les ermites, la muntanya, les altures són sempre una invitació a l'espiritualitat.

Dic mite perquè som hereus d’una visió romàntica d’un paisatge que simplement era l’amagatall dels marginats. Els musulmans valencians van haver d’abandonar les fèrtils planes costaneres i fer d’aquells desnivells insalvables un lloc on sobreviure. El paisatge, parcialment cremat per l’incendi de fa un parell d’estius es veu a parts iguals erm, desert, pelat i, per si no fora prou, constituir per moltes bandes per parets verticals que desafien les capacitats humanes.

La Vall de Laguar és una zona que s’obri a la plana, al fons es veuen el Castell de Dénia, el Montgó i l’illa d’Eivissa, des d’un graó de pedra on s’aferren els pobles que tots junts fan un sol municipi.

Passant per l'estret carrer que fa d’eix del Campell ja vam veure l’ambient d’excitació prèvia a la cursa de muntanya. A poc a poc ha anat fent furor la moda dels esports extrems i tota una generació d’homes i dones joves, com moderns herois d’un món on la competitivitat ho és tot, s’enfronten a la muntanya burlant amb velocitat els entrebancs d’unes sendes espectaculars concebudes en el seu dia per a sobreviure i utilitzades hui com a repte singular. De la tranquil·litat del camí que uneix els pobles entre bancals florits, acaronat per la primera llum del matí, vam passar al frenètic discórrer de la cursa. Ja venen, ja venen! De sobte la venerable senda amb 6873 graons —això diu un article a la internet — concebuda i creada per a l’accés a les zones més allunyades amb els rucs, es va veure plena de centenars de corredors descendint a tota velocitat cap a la llera del riu Girona. Ens vam haver d’apartar diverses vegades per a deixar-los passar. En general, la convivència entre senderistes i corredors és cordial però la filosofia que ens porta a la muntanya és completament diferent. Per a ells cada pedra en el camí és un obstacle perillós que els pot portar a una caiguda, no hi ha temps per a la conversa tranquil·la o el gaudi pausat de les restes que el pas dels éssers humans al llarg dels segles ha deixat per tot arreu. La majoria estan entre els trenta i els quaranta, xics i xiques, encara que sense cap suport estadístic, a primera vista, jo diria que són més els primers.

Un darrer corredor amb una granera en la mà va deixar clar que tots havien ja passat i la senda, la serp de pedra quedava expedita per als senderistes, la majoria amb la motxilla a l’esquena i bastons per a ajudar-se en el camí. També a ull jo diria que el senderisme és més cosa de les generacions dels cinquanta cap amunt encara que no es pot posar en cap dels grups una fita definida. Els que si que no apareixen són definitivament els adolescents ni els que estan en la tercera dècada de les seues vides. Supose que encara valoren més la màgia de la nit i els llençols fins migdia.

La pujada, per una senda que note que cada vegada està en pitjor estat pels milers de visitants que la recorren, és forta, però feta amb el trellat de qui viu la zona i necessita el camí no per plaer, com nosaltres, com a obstacle, per als corredors, sinó per a treballar les terres i poder obtindre i vendre els fruits de la terra.

La Juvea del poble d’Enmig — juvea o jubea, ha de ser un localisme perquè no apareix als diccionaris de referència i si com grup de cases disperses en la zona de la qual parlem — forma un grup de casetes en una foia per damunt del tall quirúrgic que separa la Serra de Migdia de les pelades muntanyes del terme de la Vall d’Ebo a l’altra banda del Barranc de l’Infern.

El següent tram de la ruta es fa per una senda comuna sense els graons anteriors. Passa per una zona d’enderrocs i va descendint fins a la llera del Riu Girona on l'estret del Barranc de l’Infern i el seu món de parets verticals s’obri a vessants accessibles. La senda torna a pujar fins a la Juvea de dalt on hi ha restes de cases, algunes abandonades i altres mortes abans d’acabar de ser reformades. És una zona molt remota, sense serveis i sols assolible amb vehicles per pista forestal. Vam esmorzar amb la vista èpica del tall que el riu ha fet al llarg de milions d’anys.

La ruta torna a fer baixar al caminant per una altra senda amb graons. Esporàdicament, es veu la tasca abandonada dels bancals i masos. Alguns semblen despoblats del temps dels moriscos. La darrera pujada, rutes trenca-cames es diuen, és dura, més amb els trams anteriors. Agafada a la muntanya, fent constants canvis de direcció va ascendint altra vegada fins als bancals. Dalt de la vall ja es veu la mar al fons. El dia d'ahir era esplèndid en aquest hivern primaveral. Els drames del passat queden oblidats pels colors d’aquesta vall on afortunadament el paisatge roman prou intacte. Què pensaran els amics de la Vall de Laguar d’aquesta invasió de caminants, ciclistes, corredors i turistes de cap de setmana?

De vegades no sé si soc un escèptic colpejat per l'edat, un somniador, un crític o algú que no acaba d’entendre les vicissituds del pas del temps. On anem? On va el nostre món? La civilització que hem creat, la capa d’asfalt sobreviurà com ho han fet els graons de la Vall de Laguar? De vegades tinc la sensació que ells entenien realment el que era viure de la terra i dels recursos de proximitat, encara que ells haurien, segurament, envejat les comoditats de la nostra vida moderna i no haurien entès la nostra necessitat de anar per camins tan remots i dolents i molt menys corrent com una cabra salvatge.