València escenari distòpic.

fotos

Ahir València em recordava vagament als escenaris de la pel·lícula Blade Runner. Una ciutat amb desenes de parades oferint menjar, el fum de les xurreries, els estrangers amb les bicicletes, hindús amb el turbant, asiàtics d’ulls allargats i cabell llis, pantalles amb tipografies efímeres i vídeos en constant canvi. Això sí, l’atmosfera, encara que enterbolida per una boira apegalosa, gaudia de la llum d’una primavera avançada.

El cuc farcit de carn humana, al límit de la seua capacitat, va penetrar en les entranyes de la ciutat i va vomitar gran part de la seua càrrega a la plaça d’Espanya. Són dies de falles i la ciutat està de gom a gom. El que és ja un barri xinés al cor de València —no confondre amb el vell “Barri Xino”— recupera esperit valencià per uns dies amb una immensa falla presidint l’espai buit entre els quatre cantons. El monument efímer, de les grans, s’alça ple de color al centre d’una massa d’adoradors que com en un ritual van pegant-li la volta.

No cal dir que les falles a València són la gran vaca sagrada d’on els que tenen algun tipus de negoci volen xuplar de la mamella. Molts fugen com si la ciutat s’haguera omplit de zombis. Els visitants que han pagat l'entrada poden caminar tranquil·lament per dins de la tanca, la resta es freguen i refreguen amb els milers de persones que formen per moments una substància viscosa que vibra i es retorç en els passos estrets. Els mòbils, aquesta arma de destrucció massiva que portem a les butxaques, fan milers d’imatges que ràpidament volaran per la internet per a provocar vibracions o campanetes a uns metres o a milers de quilòmetres a l’altra banda del planeta. Jo vaig estar-hi, semblen proclamar els autors de les imatges, és com aquell crit desesperat de Roy Batty abans de morir.

La multitud es dispersa cap al carrer Xàtiva. La immensa avinguda, sempre recorreguda per vehicles, plena de fum i soroll és ara un espai creuat per milers de vianants errants. Com formigues que han perdut la senda els humans es claven per totes les esquerdes d’una ciutat diferent. Policies amb uniformes certament futuristes, cos de gimnàs i aspecte de perdonavides controlen les tanques per a dirigir tot aquest ramat humà. Arribem a la plaça de l’ajuntament.

Àfrica sona de sobte en la plaça de l’ajuntament. Uns immigrants, ninots de falla, intenten botar la tanca que separa la plaça de l'espai destinat a muntar la mascletà al ritme d’una batukada de ritme boig i febril que sembla preparar l’espai per al soroll que l’omplirà a les dues de la vesprada. La falla de l’ajuntament, més interessant que bonica, és trista, és crítica. Mor la pau en el món, moren els immigrants volent arribar a Europa, la mar està morint ofegada pels plàstics. Del duo crítica i humor l’artista ha triat sols la crítica d’un món cada vegada més boig. Sona la percussió amb un ritme endimoniat.

Pels carrers de la vella València arribàrem a la plaça del Pilar, un “cul-de-sac” aclaparador per a aquells que no han volgut pagar l’impost revolucionari. Les distàncies d’intimitat personal queden reduïdes a zero. Desistim de passar cap a dins. Els ninots, acolorits, barrocs, vibrants exploten en totes les direccions de l’espai com el foc que els destruirà en poques hores. En unes taules seu gent esmorzant o dinant prop d’uns urinaris portàtils que, com bolets, proliferaven per tots els racons. Un nou model d’urinari masculí , a quatre bandes, no amaga res i permet un concert de pixarrades amb quartet de quatre flautes. Els llogaters faran un bon negoci aquestes falles.

Pel dèdal de carrerons del barri antic ens apropem a les torres de Quart. Des de dalt veiem les comitives que serpentegen pels carrers de baix amb la banda de música escortant-les. El mar de teulades de València sembla un quadre d’Antonio López amb una llum esmortida entre fums i boirines. Les torres de les esglésies es dibuixen en tons pastels. Les torres dels gratacels dels afores i algun del centre es dibuixen contra un cel enlluernador. Mire per totes les bandes i en la distància, en els barris nous del nord sembla que s'alça la piràmide truncada de la Tyrrell Corporation. En pocs segons pot passar un vehícle levitant entre columnes de fum i foc.

Al peu de les torres hi ha un petit café que fa d’ambaixada d’Hondures a jutjar pel personal i la decoració. Gents d'altres països viu i treballa ara a València encara en bambolles ètniques que ignoren la vida en valencià als pobles que a poc a poc són engolits per la multiculturalitat global. València és cada vegada menys valenciana.

El carrer Quart passa a ser el carrer Cavallers. La ronya i la misèria d’alguns edificis contrasta en la solemne grandiositat dels palaus convertits en oficines o acadèmies. A poc a poc arribem al cor de la València Romana. Un ninot enorme que representa la Mare de Déu, presidix la plaça. Un desgavell de flors a punt de podrir-se i ser retirades en uns pocs dies fan de decorat a les inevitables fotos del dia. L'helicòpter de la policia sobrevola sorollós València.

Repetint camins del passat, la senda dels elefants. Passem per les torres de Serrans on un parell de falles innovadores alegren un escenari tan repetitiu com és les altres més comunes. Torne als carrers de la València del 1983. Les tendes on es parlava aleshores encara valencià han desaparegut quasi totes. Les llibreries, els quioscos, les tendes de productes d’art, la taverna el Xiquito... Són quasi quaranta anys que suporten els meus ossos des que vaig ser alumne de Belles Arts i arribava al barri entre les campanades de l’església, els refilets dels teuladins i la calma del passat. Tot passa, tot queda, com va dir el poeta.

Una dona major és transportada en llitera cap a una ambulància. Cara tensa i trista. Una xica jove amb monyos de fallera i brusa de carrer l’acompanya angoixada a l’ambulància de colors cridaners que sembla alçarà el vol entre llampecs blaus levitant cap a l’hospital.

Seguim el recorregut passant per la falla de Na Jordana. La plaça està relativament tranquil·la a l’hora de la mascletà que retruny en la distància. Travessem el pont on seuen a terra moltes falleres a l’espera de ser convocades a l’ofrena. Se senten converses i comentaris fragmentats mentre passem entre els autobusos que els han tele-transportat.

Per la zona de l’estació d’autobusos es veuen persones perdudes en la immensitat de la ciutat; solitaris sobrevivint d’ací i d’allà. Recorde aquella matinada de desembre del 1983, quan vaig iniciar el meu primer viatge a Alemanya. La que era una estació moderna ara sembla anodina entre la selva urbana que l’ha atrapat entre carrers i avingudes.

Arribant ja a Campanar vam passar pel costat de les primeres cases del poble tradicional. Els carrers són com els de tants altres de l’horta nord. Casetes baixes amb decoracions amb taulells ceràmics i rajola a cara vista. Sobreviuen entre una selva urbana producte de l'especulació que es va menjar totes les hortes del passat. Per damunt de les teulades, com si fora un castell terrible de contes de fades, es veu la silueta maleïda de l’edifici que es va cremar fa unes setmanes. Em ve al cap el mite de la Torre de Babel, el desafiament dels éssers humans a un Déu en el qual ja ningú creu. Una torre alta, orgullosa, per a gent acomodada, que destacaria per damunt de Campanar i els seus carrers proclamant la seua modernitat, és ara una ruïna humiliada pel foc.

Ja sols ens quedava la falla del primer premi. Una vegada més guanya la grandiositat enfront de l’humor, la sàtira o l’originalitat. Les falles són un organisme devorat pels mercaders; tot siga benvingut per al negoci. València és per uns dies un zombi de si mateixa, un decorat excessiu, foguera de les vanitats, sobretot al balcó de l’ajuntament, i escenari efímer d’una performance que la devora i la transmuta fins que arriba el sacrifici del foc que tot ho santifica.