L’univers de les plantes a la Vall de Laguar.

 

fotos

Seiem davant la vista d’una vall que s’obria a la Mediterrània abraçada per les muntanyes. La rectoria, una subcomarca històrica de la Marina Alta fèrtil i verda contrastava amb les muntanyes que té al nord, Segària i la Serra de Migdia, terrible i solitària, que arriba a enfrontar-se a la Vall de Laguar a l’altra banda del profund tall del riu Girona. Al fons, per llevant,  es veia la silueta del Montgó que en aquesta zona es presenta davant dels perfils bromosos d’Eivissa, gelós de la seua germana que sura en soledat sobre el blau de la Mediterrànea.

Obrir la finestra de casa i tindre una vista com aquesta és un regal impagable de vida. Esmorzàvem tots junts el grup d’uns vint i cinc senderistes “sènior” que, convocats per la Federació de Muntanya, fèiem una ruta curta i senzilla pels camins de la Vall de Laguar. Ens acompanyava Maria Roselló de la empresa Endèmica i Laura López tancant el grup per darrere.

En la meua experiència com a professor de secundària han passat per les meues aules molts alumnes de totes les tipologies hagudes i per haver. Ja de jovenets es veia com el radar dels seus gustos, les seues idees i el seu compromís es manifestaven. Pujant de Fleix cap a Benimaurell Maria anava parlant amb entusiasme no fingit de les seues passions de les que ha fet una vida. La pedra seca i la importància com a nínxol d’espècies vegetals, les plantes, la botànica tradicional, la farmacologia amb plantes i moltes coses més que no caben ací. Els joves que han decidit quedar-se als pobles i no fugir cap a les grans ciutats aposten per una vida moderna amb l’ús i la potència de les xarxes socials amb la recuperació d’una agricultura que mor amb els llauradors que abandonen les terres o que desapareixen en fer-se vells i morir. Vam comentar, coses de les xarxes de relació entre les comarques de Diània, que compartíem coneguts, com ara Ausias Jordà, que va ser alumne meu a Vilallonga i que es dedica també a la didàctica de la natura autòctona o Evarist Miralles, cuiner i antic alumne a Pego, que va passar dues vegades junt al grup amb la seua furgoneta.

Cal valorar el compromís d’aquestes persones que han mamprès amb valentia una vida coherent amb els seus valors i que intenta plantar cara als problemes del món rural jugant tant amb el turisme, font impagable en la supervivència d’aquestes terres, com amb l’agricultura de proximitat. Per fortuna no tot està en viure en una gran ciutat, volar cada setmana d’ací cap allà o fer-se ric venent fum, també hi ha encara persones que viuen amb la meta d’un món millor.

El cas és que ens havíem trobat a l’aparcament de Fleix — Fresno, en castellà com va recalcar Maria — i pel camí de la font grossa anàvem caminant entre els safarejos dels dos pobles. La primera planta va ser el modest Raimet de Pastor, Sedum sediforme. Ens el va fer distingir de uns altres parents del gènere Sedum, tots ells habitants dels magnífics murs de pedra seca que hi havia a la vora del camí. Vam tindre l’ocasió de tastar-lo en salmorra casolana poc després. Entre les branques d’un arbre pelat i havia un niu de Mantis religiosa, salta-campanes en valencià. Aquesta formació com de paper i forma oval se li diu Pet de rabosa a Oliva.  

El següent protagonista entre les plantes va ser el margalló, planta forta com poques i que sobreviu als incendis fàcilment. Ens va mostrar la seua utilitat, utilitzant la fibra més blanca, en la fabricació de cabassos, cistelles i molts altres objectes d’ús comú que no tenen perquè està confeccionats amb plàstics.

Vam passar a l’arítjol una planta molt dolenta per les seues punxes quan has de travessar un bosc de densa vegetació, però amb una utilitat poc coneguda en la fabricació d’allò que ha esdevingut en la Coca-Cola. Els pares, abans de l’arribada d’aquest refresc americà, coneixien la “sarsa” —zarzaparrilla en castellà— que es treia de les arrels d’aquesta planta.

La visita va seguir amb la explicació de l’olivarda,  Dittrichia viscosa, una planta pegalosa al tacte que tenia un ús com a atrapa mosquits, però també com a colorant en el procés de fabricació de la pansa i altres usos medicinals.

Quasi al final de la pujada està el safareig de Benimaurell i la font homònima que té al costat. Ens va contar l’ús del baladre, altament verinós, per a protegir altres arbres de les rates lligant branques d’aquestes plantes als seus troncs.

Els solitaris carrers del dit “el poble de dalt” un dia qualsevol, canvien els caps de setmana per l’animació dels visitants i la major presència dels locals. En un dels carrers es jugava una partida de pilota valenciana amb jugadors concentrats en la pilota i dispostos a atrapar-la i tornar-la amb moviments elàstics de gran elegància.

La Vall de Laguar, la vall de les coves com la coneixien els musulmans, va ser un dels últims reductes d’aquests que van confiar la seua sort en el milacre d’un cavaller de llegenda que arribaria a salvar-los. Va ser una massacre que no encaixa amb una natura i un paisatge de bellesa encisadora. Milers de víctimes de totes les edats van caure davant d’un exercit professional implacable. Qui diria que hem avançat en tants segles veient el que està passant a Gaza!

Vam relaxar la vista i la ment amb la sobtada aparició d’Eivissa entre les boires. Més plantes, floretes de Xuclamel, amb un olor intens a aquesta substància dolça, El galzeran o cirerer de Betlem, conegut com Rusc. Aquest es caracteritza perquè les tiges tenen forma de fulla, però no són fulles. Fa unes flors solitàries poc aparents de color verdós o lila. Els fruits són arrodonits i d’un roig intens, destaquen molt sobre el color verd de la planta. Floreix a l'hivern i la primavera. També vam parlar de les Lletreres, plantes que tenen una llet blanca pegalosa que s’utilizava com material per a enviscar, atrapar pardalets al tronc deixant-los apegats. No podia faltar la carrasca, arbre icònic i necessari a les nostres serres. Fins i tot ens va ensenyar a fer un xiulet amb una cassoleta  d’una bellota de carrasca.

La quantitat de dades era immensa. Maria era un llibre obert parlant dels usos medicinals de les falagueres com a coagulant, la fascinant vida de les orquídies — etimològicament  del grec orchis que significa testicle— tant per la seua bellesa exterior com pel lligam amb un fong que és el que la permet subsistir. Vam veure un arbocer — un madroño en castellà — i es va parlar de la capacitat alcohòlica de les fruites d’aquest arbre.  El fruits rojos característics són carnosos i dolços, per la qual cosa són comestibles, però en grans quantitats són indigest, a causa de la quantitat d'alcohols que posseeix. Té la particularitat que si els fruits es mengen en grans quantitats provoquen mal de cap i poden arribar a emborratxar pel contingut alcohòlic.

Un cel gris, sumat a l’aire fred de ponent anava canviant el dia fent-lo gris. Ja era quasi la una quan caminàrem pels carrers de Fleix fins a l’aparcament. Una bona experiència que us recomane si vos apassionen les plantes. Jo que sóc net de botiguers i escrivans poca idea tinc d’aquestes coses de les plantes i sols puc dir que en un matí vaig aprendre molt i em va quedar la sensació d’un món apassionant que encara he de descobrir.