La serra metàl·lica. Serra d’Albatera

fotos

Diu la llegenda (que m’acabe d’inventar) que el bandoler Jaume el Barbut , abans de ser esquarterat i fregit a trossos, va maleir a tots els que presenciaven la seua execució convertint la Serra de Crevillent, en parts també dita Serra d’Albatera, en un lloc tan inhòspit que els que la caminaren patirien senders de pedra solta, polsosos, costeruts i per moments perillosos.

Aquesta serra, domini una vegada del barbut, està just en la frontera entre les zones on encara es parla valencià i aquelles on no volen ni sentir-lo. Albira ja les terres del Regne de Múrcia que es deixen veure a pocs quilòmetres . Lluny de la Safor és un terreny aspre i sec on poc li falta per a ser com el desert d’Arizona. El dia que anàrem estava carregat d’una polsegosa calima que creava una visió del paisatge certament asfixiant.

Aparcàrem el cotxe en el portet que uneix Albatera i el Fondó dels Frares i per la senda del Corral del Sastre, connectàrem amb una pista de cudols solts d’on eixia una variant, un camí de cabres, que amb entrebancs de tota mena, matolls, pedres, branques de pi i pendents molt fortes, portava a una formació rocosa amb forma de finestra i amb un túnel curt per la base. Al final no hi havia un camí clar i, per això, arribàrem camp a través per una costera de pedra solta i pendent arriscat. Vam fer un parell de fotos de la curiositat geològica i continuarem endavant. Ah, no em pregunteu perquè es diu "Arco de las indomables" perquè no he trobat cap referència excepte com a punt a visitar en rutes senderistes.

Desfent el camí, i per una altra senda costeruda, vam arribar al cim del conegut com a Monte Alto, coronat amb una creueta i una placa. La vista ha de ser molt bona en dies d’atmosfera clara, però a nosaltres ens va pertocar una calima que convertia les serres llunyanes en taques esborrades en una paleta de grisos. Pel sud veiem cims i serres de noms castellans —Cabezo de la Mezquita, Cabezo de la Bandera, El bosque, Espuña—. Aquest és un territori desconegut lluny de les nostres terres. Pel nord albiràvem en la distància boirosa les serres que per a nosaltres queden habitualment molt a sud: El Reconco, la Cilla del Sit, el Maigmó.  En la mateixa serra es veia una pedrera de tons verdosos on segurament es fa extracció d'algun mineral com ja vam veure a la Serra de Crevillent, part de la mateixa cadena de muntanyes però més a l'est.

Tota aquesta serra té poca vegetació pel que fa a la solana i no molta més, almenys en la zona visitada, per l’obaga. Caminant cap a un mirador per una senda de pedra solta veiem els vessants pelats amb mates que cobrien, sols en part, la terra groga i pobra que fa d’aquestes muntanyes una zona semidesèrtica. Les roques de formes torturades semblaven monstres desdentats amb mirades de negra angoixa.

La creu que presidia el mirador, sumada a les plaques instal·lades per visitants anteriors, donaven fe de la popularitat d’aquesta ruta entre els senderistes de la zona.  La creu de barres de metall, estava torta i més que decorar feia més desastrat el que era un puntal amb magnífiques vistes. Per la zona costanera veiem la plana amb les salines de Santa Pola, el parc natural del Fondo i les salines de Torrevella. La plana era més verda i estava sembrada de bases de reg per a permetre l’agricultura en un lloc com aquest. Al fons, surant sobre una taca de llum intensa, destacava l’illot de Tabarca i pel sud una altra punta eixia de la mar ja pel Mar Menor.

Vam desfer el camí per a tornar fins a on havíem aparcat. Com la vegetació no era abundant podien trobar moltes dreceres unint les pistes que acusaven una forta erosió. Travessant la carretera accedirem a una senda, a l’ombra del Pic de San Gaietà, que portà a un mirador cobert amb un banc on esmorzàrem. Hi havia un mural ceràmic descriptiu de la vista i malauradament castigat per alguns a cops de pedra que deixaven a la vista la capa d’argila davall la ceràmica. No entenc la necessitat d’anar a un lloc com aquest per a fer aquests actes incívics. Quin plaer trobaran?

Ja sols ens quedava visitar la cova de Jaume el Barbut, de nom real Jaime José Cayetano Alfons, un personatge de llegenda popular que va existir en les acaballes dels segles XVIII i XIX (1783-1824).

Aquest personatge fou un bandoler Crevillentí nascut a una modesta família de llauradors, per la qual cosa, ja des de molt jove, s’havia d'encarregar de pasturar ramats d'ovelles per les serres circumdants. Precisament per la serra on estàvem. Fart de les ovelles va trobar feina a Catral com a guarda d'unes vinyes. Ja casat i amb dos fills, esdevingué el fet que canviaria la seua vida per sempre. Un perillós roder de la zona dit de malnom “el Zurdo”, entrà a robar en la finca de la qual Jaume era guardià i s'enfrontà a ell. Com a resultat de la batussa, “el Zurdo” morí d'un tir en el pit. Era sabedor que els homes del mort intentarien matar-lo i, molt recelós de la justícia, ja que, encara que va ser una mort en defensa pròpia, ni el mateix amo de les vinyes, alcalde de Catral, pensava declarar en la seua defensa. Posà fora de perill a la seua família a casa de la seua cunyada a Oriola i s'amagà en les muntanyes que tan bé coneixia de la seua època de pastor.

Acuitat per la fam, es va unir a una important banda de bandolers capitanejats pels “Germans Mojicas”, iniciant així la seua vida d'assalts i delictes. Com que no estava d'acord amb alguns mètodes molt cruels dels germans i amb el suport d'alguns membres de la partida, s'enfrontà violentament a ells i es feu amb el control de la banda. Des de llavors el seu principal objectiu fou robar als més rics i repartir una petita part dels botins aconseguits amb els més pobres de la seua important zona d'influència, cosa que li garantí la simpatia i el respecte del poble pla.

Coincidint amb la invasió napoleònica, compaginà la seua variada carrera delictiva amb un important enfrontament a les tropes franceses, que foren incapaces de fer res contra ell, ja que gràcies a la seua intel·ligència, una intricada xarxa de contactes i el seu perfecte coneixement del terreny, fou impossible detindre’l.

Després de la definitiva expulsió dels francesos d'Espanya, Jaume ja era conegut en l'àmbit nacional i per descomptat es tractava del bandoler valencià més rellevant. En la convulsa situació política de principis del segle XIX, passà diverses vegades d'heroi indultat a vilà amb un important preu pel seu cap, ja que es decantà activament per la monarquia.

Veient que era impossible capturar-lo en la serra com a bandoler i tractant-se d'un aliat del rei molt molest, s'ordeix una subtil traïció i definitivament el 1824 és capturat a Múrcia.

Finalment, morí penjat en la plaça de Santo Domingo de Múrcia. Per la importància del reu i com a escarment exemplar, el seu cos fou esquarterat, enterrant tan sols el tronc. Cap, mans i peus varen ser fregits per a evitar la seua descomposició. Com no era del tot inhabitual en eixa època, aquests membres foren exposats, dins d'una gàbia de ferro, en llocs visibles de la comarca, anant a parar el cap a Crevillent.

Una cova de la zona porta el seu nom, ignore si realment té alguna relació amb el bandoler. És una esquerda estreta, treballada amb dinamita per a fer-la més accessible i amb un pou vertical que, jo diria, ens parla d’alguna mena d’activitat o intent d’activitat minera. Juan fou el més atrevit arribant al final de la part més accessible. Nosaltres romanguérem a uns pocs metres de la boca de la cova. La tornada al punt d’inici ho fou per una pista sense cap arbre. No és aquesta una ruta per a fer els dies de calor.

Ens acomiadàrem de la comarca per un dèdal de carreteres i rotondes que ens portaren a la Foia de Castalla i a l’Alcoià. El viatge de quasi dues hores es fa realment llarg.