Temps d’arriar veles

 

Són dies d’anar rematant tasques a l’institut. A poc a poc van cremant-se etapes desenes de vegades repetides; els faig fotos als de tercer perquè tinguen un record del grup que van formar, vaig revisant centenars de papers per a decidir una nota, assistisc a reunions d’avaluació prenent decisions sobre les actuacions passades i les oportunitats de futur dels alumnes. Redacte papers i memòries que ningú llegirà. A l’habitació que tenim com a magatzem i despatx vaig triant llibres que són meus i vaig buidant, a poc a poc les prestatgeries. Aprofite per a esgarrar antics exàmens d’alumnes que quasi ja no recorde i d’altres que encara reconec pel carrer. Són milers d’hores en un espai que ha sigut el meu racó un quart de segle, que no és poc. En una paret pengen un parell de fotos de Mar, la meua filla, una del mateix dia que va nàixer, l’altra de quan tenia uns tres anys. Un parell de dibuixos acompanyen aquest altar d'estima i records personals. Pense que despenjar aquestes imatges serà l'última cosa que faré abans d’abandonar aquest lloc per a no tornar més com el que vaig ser i com el que per poc temps encara soc.

Quina ha sigut la meua tasca com a docent? Hauré realment sigut una peça útil en la formació de tantes generacions d'alumnes? No ho sé. Ningú és perfecte. El cas és que m’emporte bons records de molts alumnes, d’altres no tant i en una gran quantitat d’ells uns pocs records difuminats en una amalgama d’anys, cares, persones, assignatures, nivells i relacions.

Pense que he intentat amb sinceritat canviar el món, variar la percepció de la realitat inculcant valors en els quals crec: Aquells que em van infondre els meus pares: ordre, educació, amabilitat, responsabilitat... Els altres, aquells que vaig adquirir en una època en la qual la democràcia era un regal guanyat amb molt d’esforç després d’una llarga dictadura, van anar formant part del discurs que va variar amb el pas dels anys. Vaig veure com noves generacions venien amb nous problemes i noves visions de la realitat. Alguns xiquets vaig percebre que s’obrien a mi per a trobar consol i consell. Els adolescents van i venen, com si foren fills adoptius els tens damunt quan et necessiten i després s’allunyen per no tornar.

He intentat canviar el món, però no soc més que una peça diminuta en un planeta amb dinàmiques pròpies i inèrcies descomunals. Sent una certa frustració en veure que vivim en una societat radicalitzada, extrema, plena d’odi contra la diferència, orgullosa en molts casos d'una bandera que fan exclusiva i excloent. Sent pena del sentiment constant de rebuig a l’immigrant, a la pell que no és blanca. Tinc una sensació de fracàs davant d’aquesta onada autoritària que nega la realitat d’un planeta ofegat per la nostra forma de viure. Els pilars d’una societat democràtica, la justícia, la premsa, la política, estan immersos en batalles de poder on sembla que els valors solidaris, els projectes d’un món més just s''han oblidat. Frustració.

Les lleis de l’educació han anat convertint als alumnes en titelles en les mans dels adults. Enfront de la responsabilitat individual tenim molts pares i mares que s’han convertit en defensors dels fills amb raó o sense ella. Si el xiquet no treballa és cosa dels adults que ja li arreglaran la vida. Si és molt inquiet, medicació i adaptació curricular. Molts es tallen els braços amb una fulla afilada, l'angoixa davant la vida els abruma. Si és un malcriat descarat, s'inclou en un grup especial i se li fa signar un paper de compromís ètic, que no ha de complir, dient allò que els adults volem escoltar. La impunitat a aquestes edats és una qüestió legal i els pitjors d'ells ho saben. El problema és que viuen en un món de pantalles on la lectura ràpida i senzilla ha substituït la reflexió tradicional davant d’un llibre extens. Venen en molts casos en famílies que sols veuen l’institut com una guarderia on tindre al fill o a la filla quiets sense molestar. No m’agrada en què s’ha convertit açò.

Pensareu que tot ho veig negatiu i no. Encara tenim magnífiques persones entre el nostre alumnat. Alguns venen amb timidesa i et diuen que els agrada llegir, altres et parlen dels seus somnis esperant unes paraules engrescadores, també passen per la porta de l'aula i et saluden amb alegria sincera. Sols per ells paga la pena seguir endavant.

Vaig replegant veles a poc a poc. Els sentiments es barregen i els grans d’arena van caient un darrere de l'altre.

El curs s’acaba. Després de l’estiu serà una nova vida.