De Murla a Orba, els camins del passat.

fotos

Altiu, perdut en la seua decadència, veia les restes del Castellet d’Orba en les meues anades i tornades de Benissa a Pego en aquells anys que la meua dona esperava l’arribada de la meua filla. D'això ja fa quasi trenta anys. La ruta era també clàssica en les visites d’amics estrangers perquè, no cal dir-ho, que aquesta zona de la Marina Alta és d’una bellesa especial. El castellet sempre quedava a un costat pendent d’una visita.

Ahir feia la ruta jo sol, amb l’escorta de les gossetes, que agraïen tornar a les sendes corretjoses de les nostres muntanyes després de dues setmanes sense pujar als cims. Encara no eren les huit i vam aparcar davant del safareig d’Orba. Es notava que anava a ser un dia molt calorós d’un estiu que ve amb les forces plenes.

Vam recórrer alguns carrers i creuar la carretereta comarcal. La senda s’internava en el vessant septentrional del tossal coronat per les muralles del castell i penya-segats innaccesibles. Una plantació de paulònies amb els seus troncs, verticals com els barrots d’una finestra, deixava entreveure el campanar d’Orba i el cel clar de la primera hora del dia. La senda, més aviat la xarxa de sendes, s’endinsava en una pineda accedint a una pista forestal que rodejava el tossal. Un anglés i el seu gos ja passejaven a primera hora i breument ens hem saludat. La senda de pujada al castell trenca a la dreta i amb un bon pendent,  agafava altura per una zona de mata baixa i pedra. El Seguili es veia a l’altre costat de la carretera. Almassaleft és el nom amb el qual és conegut el flanc de la serra per on discorre la carretera comarcal que enllaça les poblacions de Benissa i Orba. Aquest paratge rep també la denominació històrica de les Forques per ser el lloc on els criminals eren ajusticiats en l'època de l'antiga Baronia d'Alcalalí.

El paisatge, tan innocent a primeres hores del matí, està lligat als dramàtics successos dels darrers dies de l’expulsió dels moriscos. Aquest territori va ser el darrer refugi de tots aquells que no volien abandonar la seua terra. Per la banda de ponent es veia la talaia del Cavall Verd, el pic on sembla va poder estar el Castell de Pop i on milers de persones es van agrupar fugint d’un destí a l’altra banda del mar. Molts foren massacrats, he llegit que uns 1500 pogueren morir allí mateix. Hui es veia com un imponent pic de parets rocalloses on no s’albira cap indici de tan dramàtic passat.

El Castellet d’Orba és diferent, es tracta d’un castell roquer que controlava l'entrada a les valls de la Rectoria i de Laguar, juntament amb el de Pop i el dels Atzavaras. Comptava amb dos recintes, un superior que ocupava una superfície de 660 m², i un albacar inferior molt més gran i pràcticament desaparegut, les mínimes restes del qual a penes són perceptibles a causa de l'espessa vegetació. L'entrada es realitzava per la seua zona oriental, a la vora del precipici, segons el principi pel qual es deixava la part dreta dels atacants al descobert. L'alliberament de vegetació i enderrocs ha tret a la llum, restes de dues torres, una gran sala i un aljub, amén d'altres restes menors. Es tracta d’un castell amb orígens remots, ús en l’època musulmana i estructures majoritàriament cristianes.

La senda es difumina poc abans d’arribar al cim per l’efecte de les excavacions que fan els javalins i sols amb la guia del GPS era possible seguir-la. Les vistes hui eren magnífiques amb eixos colors de mar i terra tan especials que té la Marina Alta. Hem vist un ramat de cabres domèstiques que han fugit ràpidament. Va ser una mica complicat trobar el camí de baixada cap a Murla quasi ofegat per les plantes. Entre el castellet i el poble hi ha una plana ara ocupada per casetes amb jardí i plantacions de secà.

Murla estava animada amb desenes de persones esmorzant a un bar de la carretera. Els ciclistes passaven cada pocs segons i alguns dels veïns anaven i tornaven en els seus quefers. En una placeta hi havia un bust de bronze amb un religiós nascut al poble, Pedro Vives, i que va redactar el catecisme. Una placa en una paret recordava a l’inventor de la corda en el trinquet, J.V. Riera, però amb poc respecte algú va passar un cable de la llum que tapa una part del text.

Murla és un poble amb llarga història amb origen en una alqueria medieval d'època musulmana que va créixer al voltant de la fortalesa de Pop (actual temple parroquial), l'antiguitat del qual es remunta molt possiblement al segle XI. Dominant l'accés a la Vall de Pop, va exercir la capitalitat del mateix sent l'únic nucli de cristians vells de la comarca fins a arribar a les pròximes poblacions de Benissa i Dénia. Entregada, segons el Llibre del Repartiment, a Vidal de Vilanova, va ser així mateix senyoriu de la família de Joanot Martorell, arribant finalment a propietat dels Ducs de Gandia i comtes d'Oliva, els quals, després dels atacs dels corsaris de Barba-rossa patits pel seu temple en el XVI, van acabar per cedir-lo perquè fora habilitat com a església parroquial.

Al costat del mur sud del Castell es troba el ‘Llavador Vell’, un dels dos safaretjos públics que encara continuen utilitzant-se a Murla; l'altre, el ‘Nou’, pot veure's al carrer de la Font, precisament al costat de l'aflorament que dona nom a aqueixa serpentejant via i que també cedeix les seues aigües al Llavador Vell, on arriben canalitzades per davall de les cases de la població.

Murla es va fer coneguda per el dramàtic succés que va tindre lloc el 1990. És el cas de l'ensulsiada de la torre del campanar de l'Església de Sant Miquel Arcàngel, que va ocórrer l'1 de maig de 1990. Consolació i Rosa Sala, dues germanes de 85 i 81 anys de la localitat, van perdre la vida, sepultades sota els rebles del campanar del poble, que es va desplomar sobre el seu habitatge. A la casa contigua, també adossada al campanar, sis membres d'una família van salvar la vida en iniciar minuts abans un viatge a Barcelona.

El nou campanar, tot i la modernitat manifesta de les seues formes, desentona clarament amb l’entorn tradicional del poble. Jo diria que en si mateix podria ser una peça d’arquitectura correcta però en un altre context. De tota manera cal dir que Murla és un poble de carrers agradables i amb un imponent monument que paga la pena la visita.

Cal recordar en aquest moment, la crisi de la pansa per l’arribada de la fil·loxera que va llançar a centenars de persones a l'emigració cap Amèrica, els podadors que anaven en temporada a treballar al Nord d’Àfrica i tants altres que van anar lluny de la terra. Que prompte hem oblidat que els nostres avantpassats van haver d’emigrar!

Jo vaig continuar la ruta ascendint pel calvari cap a l’Ermita de Sant Sebastià la qual, s'alça en la falda de la muntanya del Cavall Verd, blanca entre la pineda, protegint el terme municipal –segons creu el poble– de plagues i pedres. En ella es troba, en un retaule neogòtic, on manca la imatge del sant patró. L’edifici probablement una de les ermites més antigues del Regne de València, pateix greus problemes estructurals i són evidents els clavills en la façana i l’interior. El dia 20 de gener tots els veïns del poble de Murla acudeixen a la romeria a l'ermita de Sant Sebastià on es celebra un dia de festa.

Per la banda nord baixa una pista que mostra la muralla que es va fer per a tancar la Leproseria de Fontilles. Tot i que està oberta per determinats punts, mostra encara la por al contagi que tenia la gent en aquella època. Encara que ens semble estrany la lepra era una malaltia molt freqüent en les nostres terres i la institució ha arribat amb el temps en una institució de reputació mundial.

Per la plana que queda entre el castellet i Murla vaig arribar al portet, camí tradicional que baixa cap a Orba. Mencionar l'immens trinquet i piscina construïts. Tampoc ací s’ha respectat una integració en una zona tan rural. Sembla que els arquitectes fan els projectes i no pensen en l’impacte visual com es pot veure a les fotos.

Ja feia molta calor i encara eren les onze del matí. Afortunadament, la senda baixava amb trellat caragolant sota l'ombra de la pineda morint en els carrers farcits de xalets. Tota Orba està rodejada de casetes on els jubilats del nord viuen a la calor del nostre sol. El sol de juny crema com metall fos. Temps de tornar a casa.