Ruta Orba, Fonts de Centella i Calenta, La Serra de Migdia, Presa d'Isbert


fotos

Què dir de la serra de Migdia? Segurament molts ni saben que entre rutes tan conegudes, a Segària, al Montgó, al Barranc de l’Infern o totes les variants des de la Vall de Laguar no han sentit parlar molt d’una serra on els camins moltes vegades es perden i on el crestall pot ser una dura prova per al senderista.

Vam aparcar no molt lluny del llit del Riu Girona, encara en terme d'Orba, i vam iniciar la ruta en direcció nord. El vessant meridional de la serra de Migdia és rocallós i esquerp. Si poc li faltava, l’incendi de la Vall d’Ebo va acabar per cremar les parts més altes com comprovaríem en la nostra visita a la Font Calenta.

Passant pel Corral del Cigró vam agafar una senda que es bifurcava en dues que portaven respectivament a la Font Centella i a la Font Calenta. El cel estava ple de núvols densos que amb el pas del matí formarien una tempesta. En aquests moments el sol pugnava per eixir entre els taulells de vapors estratosfèrics que farcien la banda llevantina del cel.

La font Centella és un racó bufó afortunadament intacte. L’aigua brollava amb alegria i convidava a provar-la. Un abeurador perfectament tallat a la pedra feia una canal que acabava en un rierol diminut. Una canonada de plàstic negre, malauradament, ens recordava que estem en un moment on els éssers humans ens hem fet amb tot el planeta sense respectar quasi cap indret.

Un poc més lluny es trobava la font Calenta, a la qual s’accedia per una senda molt més perduda que l’anterior. En pocs metres entràvem en la zona afectada per l’incendi. La roca quedava quasi completament al descobert. Les poques plantes que havien aconseguit fer-se un lloc en la pedra eren ara poc més que línies de carbó que es destacaven sobre el cel tempestuós del matí. La vegetació a poc a poc anava omplint de verd el malson de l’estiu passat. Encara tardarà la natura a recuperar-se. La font Calenta sortia d’una esquerda en la pedra i no es podia utilitzar fàcilment. Per tot arreu es veien restes d’un passat de parets en ruïnes i bancals de pedra seca. La pedra, com bé va dir l’amic Juan, semblava formigó compacte on no pot créixer la vida.

La Serra de Migdia és dura. Fa uns anys vaig portar un anglés a seguir una ruta, a priori, senzilla i la cosa va començar mal. El camí a partir de cert punt es perdia. Un poc més endavant va caure i com a resultat caminava amb un genoll dolorit. Va voler continuar. Intentant accedir al crestall el camí era impossible de trobar. Poc després es va girar el turmell, però ja estàvem dalt de la serra i la tornada era aparentment més llarga. Per no fer molta història vaig haver de fer de pioner per un crestall sense cap indicació de camí homologat o mínimament marcat. La gossa no volia continuar de vegades, l’anglès estava roig com una gamba i es va quedar sense aigua. Vam haver de baixar camp a través per a interceptar el camí de tornada. La pineda estava plena d'aritjols que tallaven les cames com afilats ganivets. Vam acurtar el camí baixant per Sagra i un home amable ens va portar fins a Tormos, d’on havíem eixit de bon matí. Sean, l’amic anglés, mai més va tornar a la muntanya amb nosaltres. Realment vaig ser jo, el que va romandre sencer, el que va haver de fer de pioner i portar-lo a port segur, però m’ha quedat entre els anglesos certa fama de senderista arriscat, cosa que no soc en absolut. Moltes vegades et fies d’una ruta publicada i aquesta és un infern i sols cal eixir de l'embolic on una deficient informació t’ha ficat.

La segona vegada era el dia anterior a l’inici del confinament i vaig decidir no anar. Els companys que si ho van fer van dir que havia sigut una ruta quasi camp a través i que un d’ells s’havia pegat un bac. Serra del Migdia? Vistes espectaculars de la Marina Alta, però atents a les dificultats: no és un bon lloc per a senderistes convencionals.

Vam desfer el camí per sendes de pedra trencada. Per la banda de Dénia. En la zona de la Xara, el Montgó i probablement per Pedreguer també, el núvol de color plomís es feia opac en una cortina plana que tapava tot el relleu. Per al mar, més al nord es veia una franja de color ataronjat sobre la qual es destacava el tossal del Castell de Dénia. Els llamps i els trons amenaçadors ens van preocupar. Gràcies a l'aplicació del mòbil que mostra la densitat de les precipitacions vam veure que la tempesta estava encallada en aquella zona i no venia cap a nosaltres. Vam trobar dues dones holandeses amb dos gossos i una xiqueta. La gosseta Bianca es va esglaiar amb els gossos que eren més grans i va desaparéixer per uns minuts. Xiulant i a crits va tornar finalment amb desconfiança.

Vam arribar al llit del riu Girona i, per una agradable pista forestal, entre parets d’un canyó espectacular, que anava fent-se més i més estret, vam arribar a la fallida presa d’Isbert. Semblava lògic fer-la en un indret on el riu s’encaixona entre parets verticals a una mínima distància, però la naturalesa calcària del terreny va demostrar per la força dels fets que mai podria emmagatzemar aigua, perquè aquesta es filtra pel terra i desapareix.

Hi ha qui diu que és una bona construcció encara que siga per a nodrir l’aqüífer de la zona, altres que atura les furioses avingudes que venen del Barranc de l’infern, altres que no aguantaria una riuada forta. El cas és que la presa ha esdevingut una atracció turística que atrau visitants que arriben fins a la base de formigó ara fins i tot amb un grafiti d’algun descerebrat.

El dia s’havia fet gris i ja era tard. Vam esmorzar i gaudir d’un licor cremós de mango que va portar Juan i vam continuar per una carretera asfaltada i un parell de pistes i sendes al costat del llit del riu Girona.

La Vall de Laguar és una subcomarca d’una bellesa colpidora. Orba i tota la Vall de la Rectoria tenen unes vistes magnífiques cap a totes les serres que l’envolten. Sols l’avarícia humana ha trencat amb aquest tranquil paisatge de pobles d’antigues arrels. Els tossals estan coberts de construccions modernes que pugnen per un tros del paisatge. El Cavall Verd i el drama dels moriscos acorralats, el Barranc de l’infern i la seua sacietat devorant excursionistes intrèpids, els incendis i les plagues bíbliques que portaren a l'emigració a terres llunyanes. No hi ha cap paisatge sense històries humanes, unes conegudes, altres anònimes. La bellesa moltes vegades amaga també el drama.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy