Aquell any de primer de BUP

Aquell any vaig tornar per un paper a l'edifici que havia sigut el meu col·legi i, per primera vegada. En veure el moviment d’alumnes i el tracte amb els professors em vaig qüestionar el centre escolar en el qual havia estat els anys anteriors. El col·legi dels Jesuïtes era aleshores un centre exclusivament masculí i aquell dia vaig veure les files ordenades de xics de camí a les classes i em vaig adonar de l’ambient tancat, claustrofòbic, diria jo, en comparació amb la llibertat que ja experimentava a l’institut.

Encara era l’Institut de Batxillerat Francisco Franco, popularment conegut com "Institut Nou". Les noves generacions l’han batejat com “El Maria”. Si la memòria no em traïx, era un edifici sols amb uns deu anys de vida quan jo vaig arribar, perquè havia sigut inaugurat el 1967. En l'època en la qual arribarem, ja es donava l’ensenyament mixt, per més que el centre estava construït en el que diríem una simetria, o asimetria més aviat, de gènere pròpia del pensament catòlic de la dictadura franquista. A cada costat hi havia la mateixa distribució per a xics i xiques. Òbviament els serveis estaven a cada costat del centre. La part central de l’institut era simbòlicament el lloc neutre entre xics i xiques. El gran saló d’actes, la capella, la cabina del projector i l'aula de dibuix, feien de frontera sexual que segurament els alumnes s’encarregarien de difuminar en el pati o només anaren al carrer. 

El personal del centre també responia a aquesta dualitat amb els conserges Giraldez, ex guàrdia civil, un altre home amable que he oblidat(Afonso?), Roque i Antonio que abans tenia una tenda de queviures en les finques de protecció oficial properes al centre. Aleshores el centre tenia dos habitatges per als conserges, on dos d’ells vivien amb la seua família. Fins i tot es veien des de les aules els seus xiquets jugant a la porta de les cases. Per la banda de les xiques, al costat del riu, estaven al Senyora Amparo, maternal, dolça i amable i la terrible Marina, seca com una pansa i amb caràcter de caporal de marines. 

Certament, el canvi a l’institut, amb catorze anys era un gir copernicà entre els xiquets que veníem dels col·legis concertats. De sobte ens barrejàvem amb els “nacionals” que venien dels col·legis públics com ara el Sant Francesc de Borja o d’altres centres. Molts altres companys venien dels pobles de tota la Safor. En canvi altres anaven ja directament a la Formació Professional o ja deixaven d’estudiar definitivament.

Jo vaig caure en una aula del primer pis de la part dels xics que donava al carrer. Era el primer C. De sobte tot eren professors i professores, alguns molt joves, gent vinguda de fora, altres clàssics de Gandia com ara Amparo Laporta. Aquella era una dona que em feia molta por. Amb una mirada penetrant i una cara galtuda tenia una veu penetrant i un geni de fera mitològica. Els dilluns venia amb la panxa revoltada sols de pensar que em preguntaria. La professora d’història, una dona encara jove que pense que li deien Pilar i estava casada amb un altre de cognom Ocaña. Era la nostra tutora. Eren el que es deia a l'època “penenes” professors no numeraris, és a dir sense plaça en propietat. La memòria és dèbil, però pense que van fer una vaga llarga i vam estar molt de temps sense classes. Eren d'unes generacions molt reivindicatives uns deu o quinze anys més majors que nosaltres.

Sempre que un professor no venia, ens passaven llista i ens escampàvem pel carrer i els bars dels voltants. Encara que teníem cafeteria jo eixia i em comprava un dònut al forn del carrer Algepseria. Recorde amb molta estima aquell ambient obert on entrar i eixir era part de les responsabilitats dels alumnes. Jo mateix podia amb una correguda anar a ma casa i agafar alguna cosa que hagués oblidat.

Entre els professors es destacava el de francès, que va vindre amb moltes idees i modernitat i va arrossegar als alumnes a fer teatre i actuacions. Era un home fantasiós en moltes de les coses que contava, però precisament per això ens tenia fascinats i ens va caure del pedestal quan vam veure que moltes de les històries eren contes de fades. En el seu favor cal dir que va motivar molt als alumnes aquell any.

En la classe de Carme, l'amable professora de música, Paco Grau enfilava mosques en una agulla. Jo vaig tancar una vegada a Ximo Gonga en un armari i la professora de guàrdia el va trobar dins. Tampoc els adolescent d'aquella època eren àngels. Discutíem amb passió sobre l'energia nuclear i la instal·lació de la Central Nuclear de Cofrents que abans no existia. La política i la llibertat d'expressió eren la novetat.

El professor de dibuix, Bonora, em va deixar una frase per a la posteritat. “Diarrea mental”. Amb eixa frase volia dir eixos moments en els quals els alumnes són com a mosques inquietes i no són capaços de comportar-se de forma racional.

Van ser anys en els quals les mirades sobrevolaven amb timidesa i desig sobre les xiquetes companyes. Em venen a la memòria el nom d’alguns companys de Gandia i dels pobles, Cèlia y Mari Fuente de Vilallonga, Quique de Piles criat a França i gran com un home, Toni, el delegat, Consuelo, Paco Grau, Imma Beltran... Els dels pobles venien amb l’autobús de línia que els abaixava a la que ara és l’Avinguda d’Alacant. En una llarga cua caminaven pel carrer Major i el dels Pellers. La majoria dinaven al centre perquè l'horari era partit i teníem classes a la vesprada.

Els alumnes fumaven, també, amb permís, a les classes. La democràcia era un regal sortit del paquet de regal sols feia uns instants. Els professors més joves es deixaven tractar de tu. El món bullia com aigua en un perol dins i fora del centre.

Però tot l’article em ve a partir de la figura de Don Antonio Octavio. Jo, que era un xiquet sempre dibuixat caricatures el vaig retratar i encara seria capaç de tornar a fer-ho. Era un home de veu greu, de seixanta-cinc anys, sempre elegant amb els seus pantalons grisos, camisa blanca, corbata i jaqueta. Tenia un cap gran amb faccions ben marcades, ulleres cavalcant en un gran nas i uns ulls amb mirada intel·ligent. El cabell encara era negre i el pentinava de costat amb gomina. Era el nostre professor de matemàtiques y seia plegant les cames i fumant un cigarret mentre ens feia pujar a la pissarra. Ens posàvem a tremolar davant la seua imponent figura, perquè era un home molt gran. Amb el temps vam descobrir que era, tot i la seua figura clàssica, una persona afable.

Don Antonio es va jubilar allà la primavera de l’any 78. Quan ens ho va dir ens vam sentir com orfes d’una persona a la qual havíem agafat estima. Li vam demanar que no marxara i ens va mirar amb un somriure bondadós. La decisió estava presa. Vam fer una col·lecta i pense que li vam comprar un bolígraf que va acceptar emocionat parlant-nos com un home tranquil i agraït i no com un professor. 

No sabria dir qui el va substituir. El temps corre inexorablement. Don Antonio degué nàixer als principis del segle XX. No sé d’on venia, si tenia o no família o fills. Sols el recorde en aquella aula. Tal vegada d'ací a mig segle algú recorde que jo vaig ser el seu professor de plàstica i en eixe moment quasi un segle quedarà unit en eixa cadena que formem alumnes i docents.