La nit del foc

Article publicat al Llibret de la Falla Plaça Prado

“L’amor, com el foc, tot ho purifica” J.B.A. Karr

Jordi Garcia Polop

El fred glacial dels seus ulls reflectia la llum ataronjada que irradiava d’un foc cada vegada més potent. La seua mirada assaboria amb plaer les flamarades que escapaven per cada buit formant capritxoses volutes entre un remolí d’espurnes que s’atropellaven fins fondre’s amb les estrelles. De fons, a la llunyania, el ritme accelerat de diverses traques es barrejava amb el retrunyir dels petards llançats a la caixa de ressonància d’un garatge. La banda sonora es completava amb el pasdoble d’alguna xaranga que s’havia quedat a la fi de festa. Mentrestant, una multitud començava a congregar-se als voltants contagiada per aquest esperit entre místic i esglaiador del foc.

Tomàs sempre havia tingut una atracció malaltissa pel foc. Tot just gatejava i ja els pares l’havien d’allunyar una i altra vegada de l’efecte hipnòtic de la xemeneia de casa. Va tardar a parlar més que la majoria de xiquets i, quan ho va fer, va ser sempre en forma gairebé explosiva. Les paraules s’embullaven entre les seves neurones i quan aconseguien alliberar-se ho feien de cop i volta, com escopides per una llengua de drap. A l’escola la seva tartamudesa l’havia portat a aïllar-se entre les constants mofes dels més atrevits i el silenci còmplice i burlaner de la majoria. Sense gaire amics, per no dir cap, tancat en els seus pensaments, privat d’una comunicació fluida, escapava sempre que podia al riu i deixava passar les hores entre els canyars. Com un animal ferit.

L’any en què Tomàs va complir els vuit anys va anar amb son tio Vicent per primera vegada a veure les Falles. El germà menor de sa mare tenia el do de comunicar-se amb Tomàs sense necessitat de fer-lo parlar massa. Era dia gran. Van arribar just quan la immensa esplanada començava a retrunyir sota les explosions de la mascletà de migdia. Les carcasses provocaven terratrèmols en el paviment i ones expansives que colpien el cor i pujaven com un orgasme per les cames. La multitud, contagiada pel virus de la pólvora, aixecava els caps per veure els esclats transmutats en blancs nuvolets que escapaven ingràvids sota el cel blau del final de l’hivern. La plaça es va omplir d’un fum daurat i acre que difuminava els edificis.  Tio i nebot van somriure feliços olorant la pólvora, amb aquesta complicitat dels que comparteixen passions. Tomàs va sentir llavors que el foc era la seva vocació, la seva passió, la seva vida i el seu destí.

Assegut en el seu lloc a l’aula de l’institut, Tomàs bregava  a diari amb tasques que el superaven. La seva ment era clara en l’anàlisi de la realitat, però incapaç de llegir les frases, percebre l’ordre gramatical, tant com el seu significat, i donar-li un sentit final coherent. Els professors ja havien desistit feia temps. Un dia, capficat en un problema sobre gallines i conills, que no arribava a entendre, va sentir un fort carxot. El mateix Jeremies. El mateix estúpid gegant gros de galtes rosades que sempre l’acorralava al pati i que, entre rialles, li feia bromes pesades en l’autobús. El que havia orinat en la seua motxilla al vestuari del gimnàs.

El fracàs al final de la secundària el va portar a un taller municipal de silvicultura. Va ser allà on va aprendre molt del que arribaria a saber sobre els incendis forestals. Per als seus companys va ser una lliçó de com evitar un foc, per a Tomàs de com reproduir-lo amb eficiència en el millor moment.

Tomàs mai havia oblidat a Jeremies i les seues ofenses tot i els vint-i-cinc anys que havien passat. Alguna vegada s’havien creuat pels carrers de la ciutat, però mai va semblar reconèixer al que fou en altre temps l’objecte dels seus abusos. Jeremies seguia sent el mateix gros greixós de sempre però ara amb un cap tot pelat per a dissimular la calba. Divorciat feia uns anys, vivia sol a la Torre de setze altures que coronava el Barri dels Cinc-cents Habitatges. En els seus orígens havia estat l’estatge de joves parelles de classe mitjana treballadora, orgullosos del seu piset que dominava des de les altures la mar i els turons de l’interior. Passades unes dècades, les modes havien canviat i, qui va poder, amb l’arribada dels immigrants, va escapar cap als adossats dels afores, sense vistes, però amb jardí i piscina. La torre s’havia convertit en una mena de Babel en què l’olor de menjar exòtic arribava a qualsevol part pel forat de l’escala i on l’àrab o romanès eren més comuns que el propi castellà . A l’intèrfon de l’entrada Tomàs va comprovar que Jeremies era el veí del pis desè esquerra de l’escala A.

Tomàs mai va deixar d’anar a Falles des d’aquell primer any. Demanava dies lliures al taller i escapava a la ciutat. Se sentia realitzat aleshores en eixe ambient embogit en què el dia començava entre petards i música i acabava entre traques i castells. Tancat en si mateix, no era certament gregari i mai va arribar a ser faller d’uniforme. Tot i això, assistia amb fervor religiós a la cerimònia en la qual els delegats de cada falla procedien a l’incendi controlat dels monuments.

Vestits de blanc, amb el nom de la falla a l’esquena, s’estarrufaven del seu paper davant de la multitud expectant. Amb precisió envoltaven els ninots amb collars de traques i situaven coets de canya que rebentarien en palmeres de color. Els fallers vells, amb dècades de cremes a l’esquena, ensenyaven als ansiosos joves com trencar la superfície de la falla per alimentar amb oxigen l’imperi del foc. Les falles ja no cremaven com abans, es lamentava un d’ells. Els materials moderns produïen falles de vistosa volumetria, que es consumien més que amb el foc amb un dens fum negre que enterbolia l’espectacle i que les feia desaparèixer a tota velocitat. Per si fos poc, eren els propis fallers els que semblaven haver perdut la seva habilitat d’abans i, amb això, produïen una picabaralla amb la traca que quedava en gairebé res als pocs minuts. La multitud xiulava irritada fins que finalment el foc s’apoderava de tota l’estructura.

Tomàs mirava cadascuna de les seves operacions amb ulls experts i s’imaginava els punts on atacar per produir el major rendiment. Mentalment repassava els ingredients, com un cuiner de cinc estrelles, per aconseguir aquest foc perfecte, contingut, gradual, bonic. Cada any repetia el ritual mental després del qual tornava relaxat i feliç al poble.

Aquell any, seria ell mateix el coreògraf, l’artista del foc. Carregat amb una motxilla va encaminar els seus passos cap a la seua obra mestra. La Falla General Prim Escriptor Baldoví es preparava en eixos mateixos moments per a ser cremada. Les falleres complien amb els rituals de les fotos i es guardaven les llàgrimes per a aquest instant en què el foc s’iniciaria des de la traca fins a l’explosió final i el ball de les cendres. Els bombers estaven apostats en les rodalies i tot estava preparat.

Aquesta vegada no anava ni a esperar a veure cremar la falla. Seria ell el sacerdot de la cerimònia que crema tot allò dolent del passat i inicia un nou futur. Va creuar dos carrers més enllà i va arribar als voltants de la torre. Els contenidors del fem a uns dos-cents metres serien l’aperitiu. En atraure l’atenció, aniria a la botiga de mobles del baix que seria on el foc començaria. A l’escala faria esclatar una traca connectada a una ampolla de plàstic amb gasolina. Sabia que Jeremies era a casa. Tenia torn a la matinada i el va veure entrar hores abans. Hi havia llums encesos fins feia una estona.

El foc es va estendre amb rapidesa. Dos carrers més enllà la traca va iniciar la seva carrera esbojarrada cap a les desenes de ninots que anaven a morir amb aquests gestos grotescs propis de la seva naturalesa. La falla va començar a cremar. Algú va cridar entre la multitud. Foc! Ningú ho va entendre al principi.

Tomàs veia amb fascinació com les flames abraçaven les quatre cantonades del prisma. Res importava, era la seva creació. El foc que tot ho devora deixava enrere anys de burles. Qui va ser ninot passava ser executor, qui va ser objecte, protagonista. Anys de dolor es cremaven amb rapidesa. Res importava. Les passions sortien de la seua ànima deixant-la calma. Aquell any no hi hauria ninot indultat. Almenys a la torre.