Estic viu

Què abandonat tinc aquest bloc! La veritat és que entre les hores que li dedique a la feina i a la meua passió per la fotografia, la lectura i als meus recorreguts per les muntanyes o per tants i tants camins dels voltants, poc em queda per aquest xicotet espai de reflexió. D'altra banda, em fa l'efecte que poca gent s’interessa per llegir aquestes línies i això em fa més peresós si cap (Perquè hauria de ser diferent?). He d'admetre que no tinc problemes en escriure si és per encàrrec o si pateix una crisi existencial que em empenta al més profund dels meus abismes personals. És llavors quan l'escriptura es converteix en un pla d'escapament o, almenys, en aquesta estratègia que permet, esgarrapant les parets del pou, pujar i creuar la següent frontera.

A prop ja dels meus 55 anys vaig notant el desgast propi de l'edat. Per moments oblide qui sóc i em sent com qui vaig ser, però aquest dolor de tendons als muscles, aquesta necessitat imperiosa de buidar el cos o els cabells ja blanc em situen en la realitat d'un home que comença a viure ja en la maduresa o amb la vista a la meta. És llei de vida. No hi ha queixa. Viure és abandonar els estatges de la joventut.

Ahir ens vam ajuntar amb Trevor i la seva dona Janet, més un petit grup d'anglesos i espanyols, per acomiadar-los abans de la seva tornada definitiva a Regne Unit. Trevor, un home vital i bondadós, ja en els vuitanta, ha estat una companyia meravellosa des d'abril de 2015, quan vaig ser convidat a unir-me a un grup d'anglesos que, cada dissabte, pujaven a la muntanya. Aquestes pujades a la muntanya em van treure de l'abisme després de la mort dels meus pares i altres cops que em va donar la vida al 2013 i el 2014.

Trobaré molt a faltar a Trevor. En tants quilòmetres de rutes he tingut ocasió de xerrar d'allò humà i diví i he sentit aquesta meravellosa sensació de connectar amb una persona que podria ser el meu pare i saber de la seva vida, de les lluites de la seva generació, criada en plena guerra, dels seus viatges i vida per tot el món. Trevor, malgrat les nostres bones intencions, de les promeses de veure'ns una altra vegada ací o allà comença a ser una altra fita de tantes del passat. El primitiu grup d'anglesos, envellit i amb falta d'energia comença a ser un trio, amb un terç de sang hispana, que moltes setmanes ni tan sols pot arribar a ser.

Sí, viure és deixar enrere. Aquesta setmana vaig tenir la sort de accedir a l'orla de la meva promoció del Col·legi i fotografiar-la. En el seu moment ens van oferir una còpia fotogràfica, però parlant de 1977, en plena crisi del petroli, no estàvem a casa per tirar coets i només l'havia vist sols una vegada que vaig tornar a poc d'abandonar el col·legi. Quaranta anys han passat des que aquells adolescents de 14 anys posessin davant el fotògraf. Ja comptava amb tres morts entre els quaranta-set personatges. Alfredo Llorca moriria per un tumor cerebral als pocs anys. Abans de poder ni tan sols estudiar a la universitat. Andrés Franco va morir al caure des de la bastida amb què pintava una façana. Javier Herrero, com tants altres, es va deixar la vida a la carretera. La resta de cares, alguns amb aparença de nens, s'han desdibuixat i no sé què haurà estat de la seva vida. Sant Google m'ha permès saber d'algun d'ells i de les seues activitats, altres els segueix veient molt de tant en tant i alguns, fins i tot, han contactat a través de la foto que vaig pujar al meu perfil de Facebook.

Imagine la fascinació que haguéssim sentit en aquells anys si ens hagueren parlat de les tecnologies actuals, dels ordinadors, els telèfons, les xarxes socials o la vida geolocalitzada. Encara que vèiem sèries de ciència ficció, Star Trek, Espai 1999 o altres mai haguéssem sospitat que es donaria aquesta barreja de vida tradicional amb tecnologies increïbles.

La vida i les il·lusions de futur són comuns a cada generació. Els meus alumnes de secundària miren el futur amb l'optimisme del jove. No sospiten que, a la velocitat que se succeeixen els canvis, el seu futur serà amb tota probabilitat molt diferent del nostre present. Ells mateixos comencen a veure-li les orelles al llop. Fa una setmana el fill d'un company de treball dels meus anys de socorrista, tot just un xic de disset anys va morir en un accident. Dilluns vam fer un minut de silenci en tot l’institut i molts dels seus amics i coneguts van plorar per la pèrdua: per la del mort i per la seva pròpia. El futur mai serà el mateix.

I ja per acabar. Sempre cal esperar un dia que arribarà. Serà aquest dia en què l'estranya geometria del món sumarà un front que arriba de l'àrtic acompanyat de vent fred, uns núvols carregats d'humitat i unes muntanyes amb la suficient altura. Com en una obra preparada, el dia següent sortirà el sol amb la força suficient per il·luminar un dia sense núvols un paisatge de colors primaverals per l'est i blanques glaceres per ponent. Eivissa apareixerà surant entre boires darrere del Mongó i la muralla del castell de Sagunt es deixarà veure al nord amb l'ajuda d'un bon teleobjectiu. En la Vall de Laguar els pobles seran com els d'un diorama, bells i delicats entre cingles i barrancs. Un tapís de neu, un camí de petjades cristal·litzades i graons moruns ens portaran entre bancals al crestall de la serra. La neu caurà una altra vegada des dels pins bressolats pel vent de mestral. Muntanyers com nosaltres aquest darrer dissabte, s'asseuran al cim i es deixaran absorbir pel paisatge. El Cavall Verd, on vam estar el dissabte, va ser l'últim reducte de desesperació dels moriscs valencians aferrats a la seva terra, al seu passat, tement pel seu futur. El lloc de la felicitat i la bellesa per a nosaltres va ser el del seu dramàtic final. Derrotats o morts van deixar la seva terra. Viure és abandonar una i altra vegada.

Vam baixar de la muntanya deixant enrere els records. És la vida, estic viu.