Una caixa plena de cartes

Del naufragi que ha suposat la mort dels meus pares han sorgit, surant en el mar de la vida, uns quants objectes del passat emmagatzemats durant dècades en els calaixos de l'oblit. En el meu escriptori de fadrí hi havia una caixa metàl·lica blava amb motius japonesos de Cola Cao, de les que s'estilava guardar per allà els anys setanta, per a ficar llegums, filatures i tisores a manera de cosidor o velles cartes que es decidia conservar. La meua filla, en veure, va dir, "Què guai, és vintage total!" Vintage, un eufemisme que s'han inventat per a donar-li un toc elegant al que és ferralla del passat. Serà que jo sóc vintage.

Dins de la caixa estaven congelades en el temps desenes de cartes d'un "jo" adolescent amagat entre papers. En realitat, per a ser justs, l'eco de què vaig ser, ja que són les respostes a les cartes que jo enviava.

Qui ho anava a dir! Avui les cartes i el correu de paper estan tan passats de moda que els joves han inventat en terme "Snail mail" (Correu caragol) per a recuperar aqueixa emoció de rebre un objecte arribat de llocs que a penes pots imaginar pel contingut.

Han passat moltes dècades des d'aquells anys finals en l'institut i primers en la Universitat. Trac les cartes i recobre amb la fantasia de la imaginació, el vi anyenc dels records i l'experiència de l'adult, les vides que es van encreuar amb mi aquells anys. He de dir que la sorpresa és moltes vegades desconcertant perquè descobrisc coses que s'havien esborrat de la meua memòria com si mai les haguera viscut. Cada carta és, en si, un tros de la personalitat i circumstància del seu autor, un testimoni d'un temps no tan innocent com ara sembla. Una de les meues amigues de Madrid, filla de militars em deia, "Suarez ha dimitit, pobre, a veure si ix ara Blas Piñar". Una altra carta contava de la incertesa d'un soldat a Cartagena el dia de 23 de Febrer de 1981 en ple colp. Una amiga de família d'empresaris, em contava de les seues manifestacions vestida de falangista i ondejant la bandera d'Espanya pels carrers de Madrid, (He de dir que Google m'ha descobert, per a la meua sorpresa que està imputada en el cas Gürtel, de casta li ve al llebrer). Ai els amics de Madrid d'aquella època! La majoria eren ultradreta pija, superficial i de posa, d'acord amb la moda en la capital entre els xiquets bé de l'època. Madrid sempre s'ha donat fama de tolerant però la majoria de què van venir a passar les vacacions a Gandia aquells anys era els mateixos fills de què es movien en les esferes del poder a uns pocs anys de la mort del dictador. No era estrany veure els cadells de la burgesia prendre la primera línia de la platja amb els seus cotxes en divuit de juliol.

Eren temps de canvis entre l'institut i la universitat, la incertesa del futur, l'elecció de parelles, l'atracció o el rebuig com ho són ara per als meus alumnes de segon de batxillerat. En aqueixa època es pensava en futur tal com ara mateix pensem considerant el passat. En gran manera d'aquelles decisions s'ha desenrotllat la nostra vida.

Un altre dels meus amics, Milán, es manifestava com "ecologista, pacifista i anarquista". Avui és el director (o ho ha sigut en temps recents ) de la central mexicana d'una coneguda casa d'assegurances, segons deixa veure google. No sé res més d'ell. Què queda d'aquell adolescent sensible, barbut, que em va fascinar amb una càmera rèflex que jo no em podia permetre? Seguirà inspirat per Hölderlin? Ja no sé res d'ells, ni d'ell ni dels seus germans, però en qualsevol cas van deixar empremta en la meua vida. Crec que si avui visc la passió de la fotografia és en part per aquella llavor sembrada per l'atzar.

Va haver-hi una xica que m'empaperava a cartes. Probablement volia un poc més que l'amistat de la qual jo no volia passar i es desesperava amb la meua tardança a l'hora de contestar. Que terrible és voler i no ser correspost i què difícil mantenir l'equilibri entre la cordialitat i el desig de no passar avant!

Trobe una carta meua que mai va ser enviada. A qui anava adreçada? Era una xica, entenc. És curiós llegir-me seriós i melindrós entre la formalitat i la innocència. Qui era jo? Què queda de mi? Portar cinc dècades a les esquenes sobretot comporta experiència, grans moments i doloroses pèrdues. No puc lamentar-me, confesse, robant les paraules a Neruda, que he viscut, he viatjat i he navegat en millors mars i en altres més turmentats.

Revise el facebook i descobrisc que una futura periodista en 1982, Carmina, que corria pels matins en la platja, és una professional allà a Galícia. Les fotos la mostren canviada, però, com sol ocórrer amb les dones, molt menys que nosaltres els homes. En el seu mur es mostra quasi com la recordava, una persona amb compromisos i causes. Un poc deu de quedar en nosaltres d'allò que vam ser. No tot es perd pel camí.

Damián Catalá, el meu mentor, el meu mestre de pintura, m'escrivia en el Nadal de 1979 des de Montpeller. Entre línies em va regalar un poema inèdit.

"Neva.

Els xiprers hieràtics

no dobleguen el cap,

Però els baladres...!

Les seues cinc monedes

de fulles alternes

reparteixen els rosers

prop de la reixa.

Avui tots els rosers tenen

la mateixa aparença.

Neva

Sobre la meua consciència?"

L'esperit d'un poeta desconegut fora de Gandia sorgeix amb vida i s'endevinen les seues inquietuds vitals, les seues contradiccions i els seus consells de mestre. Llavors era per a mi un referent adult i ara sóc jo el que compta la vida en dècades. Encara em queden uns anys si és que ho aconseguisc, però ja no tants. En la següent carta m'anima a escriure en la revista de l'institut més enllà de ser il·lustrador. Doncs bé, Damián, seguisc fent-ho. En les seues paraules "la cultura es fa". Quanta falta fa el seu esperit anarquista en aquest món sense cor i mercantilista.

La memòria viu també tancada en els papers del passat. Finalment és el seu destí. El perdre el contacte també és una forma d'idealitzar als desconeguts. De fet el temps i la distància ens ha fet ja estranys. És el dia a dia la gran prova vital que descobreix la fortalesa de les nostres relacions. Com diguera Ernesto Sabato "La frase 'tot temps passat va ser millor' no indica que abans succeïren menys coses roïnes, sinó que -feliçment- la gent les tira en l'oblit." Vivim tancats en el nostre propi túnel i de vegades aquest es connecta amb finestres en els túnels d'aquells amb qui ens toca conviure. Va ser Carmina la que em va regalar el 1982 aquest llibre, "El túnel". En la seua dedicatòria em va deixar escrit amb traç ferm, negre sobre blanc, "Que mai deixem de preguntar. Cap a un company". D'això es tracta. Qui som? D'on venim? A on anem?