Ceguera

La corbata de l’oftalmòleg era de fons blau amb un dibuix obsessiu de greques que es repetia com si foren centenars de xicotets ulls d’òbiles insomnes. Amb el cap dins d'un arnés que em mantenia fix a un aparatós instrument òptic, mirava alternativament a tots els costats segons les instruccions del facultatiu. L’ull dret, bloquejat per un cristall que projectava una llum brillant, es concentrava en els dibuixos abstractes de les aberracions òptiques. En el fil musical música dodecafònica fent més aterridora l’escena.



El diagnòstic va ser inquietant. Tenia una lesió en la retina que requeria no esperar més i tal vegada necessitara de ser tractada amb làser per a cauteritzar el que podia ser el principi d’un despreniment. La taca grisa en el meu camp de visió que tant m’havia preocupat des del diumenge era un problema menor. Por fortuna un segon col·lega al qual vaig ser encomanat em va tranquil·litzar i em va dir que pareixia ser més aïna una degeneració del teixit o una mala formació congènita.



Són dies de lluita en el món del treball. Està funcionant una reforma laboral que prácticamente permet l’acomiadament "low-cost" i els treballs "express". M’ha fet pensar molt en les conseqüències d’una malaltia que et limite en les teues capacitats. En com en els anys en què ens fem vells som molt més vulnerables i com segons les noves normes laborals podem ser fàcilment prescindibles. Què pot fer algú que despedixen als 50 fins als 67 en que ens va a tocar jubilar-nos?



Ara que tant s’insistix en la reforma laboral "per a poder eixir de la crisi" s’oblida que vam eixir d’una crisi molt més profunda, com va ser la Segona Guerra Mundial amb un pacte social que va portar a tots estos anys de prosperitat a Europa. Ho diuen els mateixos que van dir que "liberalitzant el sòl la vivenda baixaria de preu". En economia no hi ha veritats absolutes i si ens fiem de la història no es va eixir de la crisi dels 30 amb retallades sinó amb diners públics. Per un altre costat les desigualtats a què comportava el sistema econòmic van portar tots els mals que van portar a un conflicte que va costar 32 milions de sers humans.



Estic d’acord que cal prendre mesures contra la crisi però si eixir de la crisi suposa que nosaltres i els nostres fills viurem en la pobresa, ho sent molt però no. Així no tindrem més que inestabilitat social i el perill etern de populistes sospitosos. L’economia no ha d’estar al servici dels nombres, ho ha d’estar al servici de la societat. Si eixim d’esta crisi ha de ser amb els beneficis i els perjuís compartits. La majoria dels què vivim d’un sou no ens vam beneficiar del bany de diners dels anys del boom de la rajola i ara ens demanen arreglar la barrabassada condemnant-nos a la pobresa.



Sent a molts raonant que "cal fer quelcom". Quants hi ha que no és se n’adonen de com és de terrible no disfrutar de l’estat de benestar! Ahir, amb les pupil·les dilatades per les drogues que em van donar en la revisió oftalmològica, vaig passar la vesprada veient al principi tot borrós i després totes les llums com si foren de Nadal. Vaig intuir com de terrible pot ser cec o minusvàlid en un país on no tens dret a ser tractat de la teua malaltia, però també ser cec a les conseqüències d’una societat sense xarxes socials d’assistència, d’educació, de subsidis a la desocupació. Val la pena pensar-ho.