Colp d'estat

La reunió secreta va tindre lloc en un restaurant de carretera passat el límit provincial d’Alacant, ja a Múrcia i no molt lluny d’Albacete. El paisatge d’ocres amb xicotets pujols terrosos es perdia entre àrids camps i vinyes. Marià González i Josep Lluís Arias van abandonar els seus vehicles oficials, segons acord previ, uns vint quilòmetres abans d’arribar al lloc de trobada. Uns utilitaris de lloguer serien suficients per a arribar a la cita sense alçar massa sospites.

L’amo del restaurant, personatge de confiança d’ambdós partits - ja se sap, requalificacions comuns - els havia reservat un xicotet menjador decorat com vell hostal castellà. Més enllà de la finestra, amb mosquits xocant feixugament contra el vidre, la llum asfixiant de l’estiu de la meseta.

Ens han fotut els cabrons estos, va dir Marià. Sí, i el cas és que m’ho veia vindre pel que va passar l’any passat en Ponferrada, va agregar Josep Lluís. Hem de tornar a reprendre el control. Què se t’ocorre? . Mmmm… va remugar Marià. Perquè com no ens inventem un altre partit…

Feia a penes díhuit mesos que un moviment social sense precedents, alguns deien que eixia de l’emprenyament dels funcionaris, altres del 11M, altres que de les manifestacions després de les successives reformes que van retallar drets socials. Com sol succeir des de l’invent del Twiter i del Facebook la iniciativa va eixir del no-res i va córrer com la pólvora per les xarxes socials. Des d’eixe moment milions de persones es van afiliar als partits tradicionals i van prendre seus locals des d’on van desbancar, en primer lloc, a tots els politiquets locals acostumats a sopars opípars i a martingales de solar requalificat. Els centenars de milers de nous càrrecs, majoria sens dubte, van ocupar com a exèrcit alienigen els bancs de les diputacions i parlaments autonòmics en les eleccions de maig. El parlament de l’estat continuava en mans de la vella guàrdia però el temps dels congressos de partit i les eleccions generals s’acostaven a una velocitat que la vella guàrdia temia.

Què fem Marià? Doncs, no se m’ocorre. Podem cridar la banca, perquè ens ajudaren a refundar un nou partit popular i un nou partit socialista… Ens tindran més agafats dels collons del que ara ens tenen, va contestar Arias. Amb els empresaris queda poc que fer perquè són clara minoria i tenen por de la força que ara tenen els nous sindicats. Em tem que tenim difícil governar una altra vegada. Ja t’ho vaig dir jo José Luis, va contestar González, amb Franco estàvem millor. Pensàvem que teníem lligada i ben lligada esta democràcia de merda, però ens han guanyat la mà. Sí, quelcom caldrà fer…

Un camió va passar ràpid per la carretera mentre els escortes fumaven assentats en sengles cadires de plàstic en el porxo del local. Els dos vells dirigents amb lents fosques van eixir per portes diferents, es van pujar prestos als xicotets utilitaris i es van perdre en direcció nord o sud per camins diferents cap a Madrid. Dos rutes diferents, un mateix fi.