No preguntes què pot fer el teu país per tu

En aquests últims dies està sorgint amb força un moviment de contestació a la ubicació d'un magatzem de residus nuclears d'alta activitat a Espanya. Està clar que l'assumpte era polèmic des del seu origen. A veure qui desitja tenir productes verinosos durant segles a uns pocs metres o baix terra!

Des de les altes instàncies tot estava lligat, aprovat i consensuat per àmplia majoria. S'anava a oferir a algun municipi d'Espanya la possibilitat d'albergar aquest magatzem amb compensacions milionàries i quasi tres-cents llocs de treball. Van sorgir propostes en diversos punts del país i prompte les discrepàncies. De la llista de candidats van anar caient l'un darrere de l'altre per la pressió popular i les dissensions entre les instàncies regionals, municipals i nacionals dins dels propis partits.

S'ha arribat a una curiosa situació en què els mateixos partits que ho aproven a Madrid ho desaproven a la seua regió i els municipis fan la contra a uns o als altres. Crec que el problema nuclear és, en aquest cas, l'anècdota i el que subjau és un profund sentiment insolidari i egoista que s'ha instal·lat en la majoria de societats europees. No es tracta tant d'anar a favor o en contra de l'energia nuclear. En general s'accepta sense massa melindros els beneficis de l'energia elèctrica i no ens preguntem molt si aquesta ha arribat per un o altre mitjà.

Existeix, clar està, el ciutadà conscienciat que usa bicicleta en els seus desplaçaments, menja tofu i brots de soja i recicla i regenera el poc que usa. El que també és obvi és que són una minoria i que la resta puja i baixa d'avions, o cotxes, consumix i rebutja sense molta preocupació i no està massa preocupat pel final del fem, si no és que li toca l'abocador a l'altre costat del carrer.

El problema es pot presentar en mil i una facetes, pot ser la instal·lació d'una mesquita al barri, pot ser un centre de menors conflictius, una presó, un centre de repartiment de metadona. En el moment que l'administració de torn plantege la ubicació del mateix sorgeix una multitud "democràtica" que amb un vestidura pseudo "som el poble, som demòcrates", fa manifestacions en contra que uneixen tots els veïns, des dels xiquets de bolquers fins als simpàtics jubilats del barri. Els polítics es pugen al carro de la popularitat, fan quanta demagògia siga possible i que els beneficie. Això sí, però que no m'envien dos-cents emigrants de Canàries i que els envien a una altra comunitat autònoma. És molt fàcil fer un discurs per a guanyar vots en un mar d'interessos particulars.

La vida en les modernes democràcies s'ha convertit en un cant als "meus drets" i una negació de les responsabilitats i obligacions. Si li done a un cotxe i ningú em veu em desfaig i no pague. Si em posen una multa perquè vaig a una velocitat de vertigen, recórrec i faig trampes per a salvar-me. Si em donen una ajuda per mon pare malalt perfecte si no me la donen a mi i li la donen a un altre que li la lleven que jo no pague. Si el meu xiquet no entra a l'escola el professor és el culpable, jo no vull saber res. Si m'enverine de càncer la culpa és de la tabaquera, jo no he estat voluntàriament trenta anys fumant perquè volia.

No ens enganyem, som una societat profundament insolidària i egoista. No vull dir som els espanyols. Dic tota la societat del benestar occidental. Volem sempre el benefici i mai la càrrega. Ho fem quasi des del primer a l'últim, parlem de l'aigua o de les nuclears. No ens dóna la gana assumir el peatge que s'ha de pagar per viure una vida tranquil·la i confortable. Allò que Deia Kennedy, "No preguntes què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu per ell" és una frase sense sentit en una societat fortificada en el benestar.

En fi, jo personalment estic en contra de l'energia nuclear, crec que dóna més problemes que els que soluciona, sobretot a llarg termini, però crec que igualment hem de fer una reflexió molt seriosa i començar a assumir que el que tant valorem té un preu. Viure en democràcia no suposa només tenir drets, també assumir responsabilitats i en general ens falta molt per a arribar a això.