La recta que talla la boira.



De vegades és un mínim moment d'un viatge el que ens impressiona, el que queda marcat indeleble en la memòria i que segurament no s'oblidarà a menys que siga el nostre propi cervell el que ens traïsca. En el camí del sud al nord d'Holanda es passa per la impressionant barrera que forma l'Afsluidijk, dic aquest que va tancar el mar d'IJssel convertint-lo en una immensa albufera el 1933.

L'autopista talla el mar com un estilet esmolat amb aqueixa absurda racionalitat humana tan amant de les línies rectes. El dic no dóna lloc a la fantasia sinuosa a què acostuma la naturalesa i més be s'introdueix al mar orgullós i prepotent, amb aqueixa força d'una espècie massa acostumada fer del planeta un joguet mal·leable. Quan ja s'han passat les primeres rescloses i més o menys a un terç del camí, s'arriba al monument commemoratiu a la faraònica obra civil eixida de la ment de Cornelys Lely.

Jorge Fernández, un comercial d'una companyia associada i jo mateix ens encaminàvem cap al nord amb aproximadament una hora de temps extra disponible. Vam parar el cotxe i abaixarem en un lloc que jo havia visitat en ple estiu dos anys enrere. L'atmosfera plomosa ens havia acompanyat des d'Amsterdam i així el paisatge es mostrava empalustrat d'una ombrívola paleta de colors terrosos i grisos. Encara que la temperatura no arribava als extrems de setmanes enrere, el fred, pròxim als zero graus, penetrava fins als ossos degut a la humitat i a la brisa que arribava des del mar.

L'aparcament estava quasi buit i vam parar a pocs metres de la torre-mirador. Després de baixar uns pocs escalons ens vam parar a contemplar el mar d'Ijssel. A l'est l'aigua s'ha tornat quasi dolça amb les aportacions dels rius i la fauna marina ha anat morint per a deixar pas a una més pròpia de rius i llacs. La menor salinitat i la seua situació de mar tancat provoca la congelació de la seua superfície. La sensació era estranya. A pesar que a pocs metres a les nostres esquenes els cotxes i camions circulaven a tota velocitat el paisatge semblava estranyament immòbil i silenciós. Quelcom en la percepció dels sentits induïa a una sensació de calma inquietant, morta, estèril. La neu sense fondre de dies passats s'aferrava a les pedres de l'escullera donant pas a una superfície de gel de la qual no es veia el final. Els puntals del dic es clavaven negres en l'atapeït marbre que desapareixia suaument entre els vapors de la boira espectral. Res, buit, mort. Si una imatge em ve al cap és el quadre de “El crit” d'Edvard Munch. Un horror sòrdid i tranquil un monstre gelat a punt d'atrapar cos i esperit. El paisatge del nord és opressiu i inhumà. Els essers humans s'han adaptat a ell però continua sent un entorn hostil a punt de donar un arpada mortal en quant un s'allunya uns metres del nostre món artificial i confortable.

Vam creuar el pont de vianants que travessa l'autopista i ens vam acostar al monument a Lely. Res a veure amb aquell feliç dia d'estiu de fa dos anys. L'estàtua estava coberta al seu costat esquerre per una capa de neu atrapada en un passada tempesta. Al mar un xicotet vaixell de càrrega lliscava pesat sobre unes aigües platejades amb els seus contorns a penes definits. Semblava un vaixell fantasma del qual podia sorgir en qualsevol moment el mateix Holandès Errant. Jorge, el meu company de viatge, anava escassament preparat i a penes va resistir l'embat de les temperatures, just el mínim per a prendre dues fotos.

Justo davall la torre-mirador, hi ha una xicoteta cafeteria i vam decidir entrar per a recuperar-nos del colp de fred. Els espais interiors del nord d'Europa són sempre un micromón del sud en un entorn del nord. Fusta i llum s'alien per a crear espais de confort que fan oblidar l'opressiva fredor de l'exterior. En la xicoteta cafeteria a penes hi havia dos clients i el taciturn encarregat que llegia amb parsimònia el periòdic. Aquest, amb pinta de capità de pesquer m'encallat a l'escullera, vestia un gruixut jersei de llana i lluïa una cuidada barba grisa. Dominava la situació des del seu lloc de comandament. Havia ocupat la taula més pròxima a la caixa i d'una manera discreta però contundent defensava el seu espai amb un cartellet concís amb el rètol “gereserveerd”. El local tenia una certa reminiscència a la cabina d'un vaixell amb les seues parets folrades en fusta i les seues finestres esbocades. Totes les parets estaven cobertes de mapes i retalls de periòdic sobre la història del famós dic. Vam demanar un parell de tasses de cafè amb llet i mentre el meu company s'esplaiava per telèfon amb aqueixa gràcia del sud jo em vaig alçar a veure les imatges. Grues i obrers lluitant contra el mar, una expedició amb desenes de carretes de cavalls de l'exèrcit canadenc en la segona Guerra Mundial, tremendes galernes que van assolar en algun moment el mateix lloc, mapes de la geografia d'Holanda en el temps dels romans, l'any 800, mapes de l'època gloriosa del comerç neerlandès. Aqueix amor per la cartografia sembla una constant en l’historia Holandesa si es jutja pels quadres del barroc nacional. Tal vegada aqueixa obsessió per fixar el paisatge en un gràfic es relacione amb l'essència d'un país sempre a punt de desaparèixer esborrat per les aigües. Tal vegada la tossudesa dels holandesos a recuperar terreny al mar tinga alguna cosa a veure amb l'heroica actitud humana que ens ha portat als confins de la terra.

-Ha de ser dur a l'hivern. Veritat?- Li vaig preguntar a l'encarregat. Amb un somriure em va dir lacònic. - Bo, un o dos dies a l'any costa arribar al treball- .

Vam eixir novament a l'exterior i vam seguir rumb nord per una recta que a vegades sembla infinita. Definitivament no és el nostre paisatge. Els llatins som d'aire lliure i sol i no d'aqueix món de fred gel i boira.

L'espècie humana no és una espècie acomodatícia. No ens conformem amb el criteri natural. Anem sempre endavant, amb determinació. El món és per al ser humà un desafiament i sempre estem disposats a anar un pas més enllà. Som per al bo i per al pitjor una espècie tan valenta i determinada com destructiva o constructiva. Tot depèn del punt de vista…

L'Afsluidijk a l'hivern és, tal vegada, la millor representació de l'esperit humà, la línia recta decidida contra l'hostilitat d'un univers tan propens al caos. La nostra tossuda i racional línia recta enfront de la irracional i sinuosa naturalesa.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy