Brots verds
Bon dia. Què tal l’estiu?
Ens saludem entre companys. La meua contestació ha sigut, bé... Realment puc dir que ha estat el no estiu. No he acabat de aturar i per això tinc aqueix regust de
trobar-me novament amb un port de muntanya després de passar un de primera i un
curt repetjó. Però no em puc queixar. Què dir en un entorn com el que tenim
quan et reincorpores novament al teu lloc de treball i en al teu voltant sents
la tenalla de la desocupació?
En uns dies tindré novament
l’aula plena de cares expectants. Alguns ja em coneixen, altres sabran qui sóc
durant els pròxims nou mesos. En qualsevol cas i parafrasejant el títol de la
pel·lícula. "Tot comença avui".
Ser professor no és la ganga
que molts suposen. Tenir l’energia mental i física per a enfrontar-se a una
classe amb tota la seua complexitat és un repte anual davant el qual no es pot
flaquejar. He vist per desgràcia molts companys que han sucumbit davant de la
pressió i o bé acaben com un titella al bell mig d’un grup de descontrolats
adolescents, deprimits o trastornats. He de dir que igualment he vist grans
docents que aconsegueixen que els seus alumnes els respecten i els vullguen
durant anys. Són habilitats amb què naixem; el do de la sociabilitat, el do de
la intuïció, el de l’eloqüència, el de l’organització, el de la diplomàcia i tants altres. No
hi ha ni una combinació única ni un perfil ideal. Hi ha professors diversos i
únics enfront de grups d’alumnes amb qui a vegades s’encerta i a vegades es
falla. Al cap i a la fi som humans tots els implicats i l’error forma part de
la nostra naturalesa.
Puc comparar entre el món de
l’empresa i el món de la docència i per això puc dir que aquest segon mata per
esgotament. La carrera del professor és una marató sense final i amb etapes.
Cada any canvien les circumstàncies i cada any s’intenta millorar en la forma
de treballar i fer les coses, però finalment és la grisa rutina del dia que
segueix al dia repetit. És aqueix problema que es repeteix cíclicament, cada
any, amb nous actors. És la tragèdia de xiquets díscols que necessiten
desesperadament l’autoritat de l’adult i al mateix temps la rebutgen. És la
discussió permanent amb alumnes que rebenten les classes i amb famílies que mai
reflexionen sobre la seua pròpia forma d’educar i que mai qüestionen el monstre
que han creat. És aqueixa falta de sensibilitat, aqueix egoisme, i, tal vegada,
aqueixa timidesa, que tenen alguns alumnes que un any pareixen la teua ombra i
el següent t’ignoren pels corredors, la que et decep i t’entristeix. Em podran
creure o no, però és una professió que esgota i dilapida moltíssima energia
mental i física. És un ofici en què mai s’acaba de veure en el dia a dia el
sentit i el resultat d’allò que fas. Sé que algun lector em llegirà
condescendent i pensarà. Vaja, De què es queixen aquests privilegiats? Ja ho se, cada treball té el seu costat fosc. Però creguen-me, aquest és un treball a
vegades tan dur com el de portar sacs de ciment d’un costat a un altre. El
problema és que el pes és fonamentalment psicològic més que físic i això no es
veu tan evidentment.
No obstant cal distanciar-se
i mirar les coses en perspectiva per a posar en la balança tot quant fa bella
la tasca docent. L’altre dia vaig entrar en l’institut i diversos alumnes es
van acostar amb alegria sincera a saludar-me. Ho vaig notar i vaig sentir la
càrrega d’energia que em transmetien.
Hi ha molts alumnes que em conten els seus problemes familiars més íntims perquè necessiten un adult que els escolte i els aconselle. L’agraïment i l’afecte amb què responen és impagable. A alguns els veig passats els anys i veig que aquells brots verds han crescut en forma d’arbre i et somriuen amb afecte parlant de la carrera que estan acabant, del treball d’estiu amb què estalvien un poc, dels seus viatges i de les seues il·lusions. Si eres afortunat algun d’ells trenca la barrera de la timidesa i et conta l’afecte amb què recorda les teues classes. És llavors quan sents que val la pena l’esforç de plantar-se davant de tants xiquets i fer el teu treball.
Hi ha molts alumnes que em conten els seus problemes familiars més íntims perquè necessiten un adult que els escolte i els aconselle. L’agraïment i l’afecte amb què responen és impagable. A alguns els veig passats els anys i veig que aquells brots verds han crescut en forma d’arbre i et somriuen amb afecte parlant de la carrera que estan acabant, del treball d’estiu amb què estalvien un poc, dels seus viatges i de les seues il·lusions. Si eres afortunat algun d’ells trenca la barrera de la timidesa i et conta l’afecte amb què recorda les teues classes. És llavors quan sents que val la pena l’esforç de plantar-se davant de tants xiquets i fer el teu treball.
Comentarios
Publicar un comentario