Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

A ma mare li agradava molt visitar la tomba dels seus pares, especialment els primers anys després de la mort de la meua àvia Amparo. Em preguntava si l’acompanyava i la nostra gosseta pòinter, Daisy, es posava dreta sobre les potes del darrere mirant per la finestra. Sabia perfectament què significava aquella pregunta i també quina en seria la resposta. Del carrer Sant Ramon enfilàvem pel costat de l’institut i, després de passar el pont de ferro, aleshores ja en desús com a pont ferroviari, arribàvem, seguint el camí de l’antiga via i una senda, fins a la porta principal del cementeri de Gandia. Podíem travessar el recinte pel centre, passant pel monument als afusellats durant la guerra, o bé girar a la dreta fins al fons del cementeri, on encara descansen les restes dels meus avis Salvador i Amparo. Molt prop hi havia la tomba dels meus besavis, on descansa també una neta seua, cosina germana de ma mare, de nom Vicenta. Els esmalts mostraven uns rostres gairebé perduts pel desenfoca...

La tia Teresita era parenta per part de ma mare, però no em pregunteu com, perquè ara per ara ho ignore. Supose que devia ser cosina germana o cosina segona de la meua àvia Amparo. No era una dona d'estar-se quieta. Fadrina i moderna, lliure sense estridències igualitàries, vivia la vida que volia entre València, Gandia i el nord d'Espanya, on tenia família. Era una persona alegre i eixerida. D'aquelles que pareixen portar l'alegria posada com si fora una peça més de la roba. En una època en què les dones eren, sobretot, mares i mestresses de casa, sempre pendents de tindre-ho tot a punt per a l'home i els fills, Teresita anava una mica a la seua. Sense desafiar ningú, però sense deixar que ningú li diguera com havia de viure. Teresita anava i tornava. De tant en tant apareixia per casa com si ens haguérem vist el dia abans. Ens contava històries d'ací i d'allà, dels llocs on havia estat i de la família que tenia escampada pel nord d'Espanya. No tenia ca...

  Jo vaig entrar en el món de la natació de la forma més casual que vos pugueu imaginar. Estava jo un dissabte jugant al pati de ma casa quan van tocar a la porta. Era l’amic de mon pare, Humberto Koninckx. Ell i els seus fills estaven molt involucrats en el Club Natació OJE Gandia i anaven a València eixe mateix dia a competir sota la direcció esportiva de José María Ángel, més conegut com a Pitet. El cas és que no tenien prou xiquets de set anys per a completar l'equip i, com que Humberto sabia que mon pare m’havia ensenyat a nadar —ell mateix havia competit en la seua joventut—, ens va convidar a anar-hi eixe mateix dia a competir. Va ser així com vaig acabar passant prop de huit anys vinculat a les activitats del club. Un dia de l’any 1973 va aparéixer pel pati de l’Institut Ausiàs March on, a falta de piscina, feiem esport a l'hivern,  un home amb gorra a la irlandesa, de nas ganxut i roba còmoda però elegant. Jo encara no era conscient que aquella persona em canviaria la...

   Sempre, des que era menut, he somniat viatjar al passat i contemplar com era, fa molts segles, tot allò que hui conec. Seria meravellós, encara que només fos com a testimoni mut, veure la nostra terra en temps remots: contemplar la Gandia medieval, encara reclosa darrere les muralles, o recórrer la infància dels meus pares. No ho podem fer, però ens queda la memòria. D'alguna manera, els records d'aquell xiquet que corria amb la bicicleta pel Prado o jugava amb el seu cosí Antonio en un dels cantons de la plaça són el meu modest viatge en el temps. Una drecera per a tornar a aquells anys en què la plaça encara feia olor de fruita i verdura acabades d'arribar; una aroma fresca que contrastava amb la fortor de les peces que s'havien fet malbé i que els venedors retiraven en acabar la jornada. La meua família tenia casa precisament en el cantó del carrer Mesquita. Els meus besavis hi havien tingut un negoci de cria i venda d'animals, un comerç molt propici en un llo...

La música de Ca' Boix em colpejava el cap com un martell. Aquella botiga de discos, instruments i reproductors tenia aquell estiu un únic himne, "Una Paloma Blanca" i sonava sense descans, una vegada i una altra, de matí fins a la vesprada. Aleshores jo no ho sabia, però aquell carrer encara conservava una manera de viure que estava a punt d'esvair-se. «Juan García Vidal». Així deia el rètol, amb les lletres pintades que encapçalaven la botiga de la meua família paterna. Mon pare sempre estava capficat, amb la lupa a l'ull, damunt d'aquelles maquinàries microscòpiques de precisió. Un drama era quan una peça botava i queia a terra. Amb un imant féiem passades com arqueòlegs buscant l'eslavó perdut. Era un taller diminut, però hi havia totes les eines, modernes i clàssiques, necessàries per reparar rellotges o fer joies. La part de joieria del negoci ja no existia, però encara hi quedaven les restes d'aquell temps en forma d'eines, cristallets tallat...

Hui vos porte una foto ben coneguda. Està feta, amb tota seguretat, des de les finestres o els balcons de l'antiga universitat jesuítica. Domina l'escena un camí o passeig elevat, flanquejat per dos murets de fàbrica. A banda i banda, disposats en fileres regulars, es veuen nombrosos troncs de gran grandària, tombats directament sobre la terra. Són els arbres que acabaven de ser tallats. El corresponsal de Madoz els havia conegut encara formant el passeig i els descrivia amb aquestes paraules: «Hi ha dos passejos amb arbratge. El principal és el conegut amb el nom del Prado —el Prado de València—, que es troba a l'eixida de la ciutat per la part de València, i el seu arbrat s'estén al llarg d'uns dos-cents passos.» Pel passeig i al costat dels murs s'endevinen diverses siluetes de persones —algunes dretes, altres recolzades sobre el parapet— vestides amb la indumentària popular de finals del segle XIX. Apareixen lleugerament difuminades, un efecte provocat pels ...

La realitat és un concepte efímer i fugisser. La primera qüestió seria determinar si existix això que anomenem realitat. Heràclit ja ho va dir fa vint-i-cinc segles: tot fluïx. Res no és fix; ni tan sols el riu on ens banyem és mai el mateix riu. Si això és cert per a la vida, encara ho és més per a una fotografia, que no deixa de ser un instant arrencat al temps. En aquestes imatges —que segons indica el llibre són de l'any 1902—, molt deteriorades per la limitada qualitat de l'original i pel pas de més d'un segle, veiem els voltants del que hui és el pont més antic dels dos que unixen els nuclis del Grau de Gandia. La séquia de l'Auir acabava de passar pel costat del Caseriu del Llavador i s'unia amb el riuet de Sant Nicolau aproximadament per davall de l'actual església de la barriada. Encara hui es pot veure, als peus del pont i de l'edifici, el túnel que amaga la séquia, aleshores a cel obert. L'altra fotografia mostra una passarel·la de fusta que p...

Hi ha fotografies que documenten un fet, i n'hi ha d'altres que retraten tota una societat. Aquesta n'és una. A primera vista sembla el funeral d'una aristòcrata. En realitat és una representació del poder a la Gandia de començaments del segle XX. Els soterraments són tant un homenatge al difunt o la difunta com una demostració de l'estatus social de la persona i de la seua família. També ens parlen d'una època i, de vegades, de morts que commocionaren tota una societat. És el 7 de juliol de 1908. Probablement és migdia. El carrer Major bull tant per la calor de l'estiu com per la multitud que segueix el dol darrere de les autoritats religioses. A primer colp d'ull podria semblar una de les grans processons de la ciutat, però és el funeral de Maria del Carme Trénor i Palavicino, marquesa de González de Quirós, morta amb només quaranta anys. La fotografia està construïda com una autèntica escenificació del poder. Res no sembla casual. El seguici l'obr...

  Els voltors de la Portilla del Tiétar romanien encara endormiscats i, com a avis xerrant de les seues coses, es veien en grupets encimbellats sobre les pedres de formes quasi geomètriques del penya-segat. Semblava que encara no eren prou forts els corrents tèrmics per a deixar-se caure al buit i elevar-se, cada vegada més amunt, en les seues elegants coreografies. Els fotògrafs, puntuals a la cita, ja estaven preparats al mirador amb càmeres i llargavistes. El turisme d'observació de fauna és ja una realitat en ascens i els aficionats fan bones inversions en tecnologia i òptiques. Tot siga per tindre davant dels ulls eixa au que tant es fa de pregar. Aquell matí volíem pujar per la solitària carretera que s'endinsa a Monfragüe a la recerca d'allò que poguérem capturar. No teníem un pla concret; la ruta està esguitada de punts habilitats per a aparcar i contemplar la fauna o el paisatge. Vam decidir tornar al Mirador de la Bàscula, on havíem rebut la visita de la rabosa ...

La casa s’alçava bonica i orgullosa sobre un tossal. Uns immensos eucaliptus l’escortaven a l’entrada, amb dos accessos: un pel jardí, impecable i ordenat, i l’altre cap als magatzems i habitatges dels masovers. Érem a Palau Haza de la Concepción, antiga mansió senyorial, avui convertida en hotel rural. Quan hi vam arribar, el primer que cridava l’atenció era la solitud de l’edifici enmig d’una extensa devesa, dominant el paisatge amb l’aire venerable d’aquelles cases antigues que semblen guardar més vida de la que mostren. Una escenografia perfecta per a una novel·la d’Agatha Christie. Ara és la classe mitjana qui persegueix, per uns dies, la il·lusió d’ocupar l’espai on abans aquells terratinents ho tenien tot sense esforç aparent, només estenent la mà cap al benefici del treball aliè. Molt han canviat els temps. Hui, una família gestiona la concessió de l’hotel i acull viatgers atrets per la proximitat del Parc Nacional de Monfragüe. Sovint, l’hoste té la sensació d’estar sol. Només...

Arran de la sèrie de Netflix “Així aprendràs” —“Educació vertadera” en el coreà original—, que acabe de veure, em venen al cap una sèrie de pensaments contraposats. Resulten inquietants moltes de les notícies que arriben dels sistemes educatius d’arreu del món i, amb les seues peculiaritats, també les que arriben de Corea. Els problemes que afronten els personatges de la sèrie són, amb escales diferents, els mateixos que observem a les aules d’ací. No vull dir que la sèrie siga un manual acadèmic sobre educació. És una ficció destinada a entretindre i, per això, exagera comportaments i situacions (no oblidem, però, que també l’audiovisual genera ideologia). Hi apareixen alumnes sotmesos als matons del centre, famílies obsessionades amb l’èxit acadèmic, professors desautoritzats, xarxes socials que amplifiquen qualsevol conflicte i una burocràcia incapaç de protegir qui encara intenta ensenyar. La caricatura exagera els trets, però continua sent recognoscible. Com a exdocent que ha vist...

Les fotografies que acompanyen esta publicació són una recreació amb IA  i edició digital de les originals les quals representen els primers treballs de construcció del dic nord del port de Gandia. Estan publicades al llibre Història del Port de Gandia, el autor és desconegut i formen part de les col·leccions de Tívoli. El projecte venia a donar resposta a una necessitat històrica: la connexió marítima que ja existia pel Riuet de Sant Nicolau resultava insuficient i poc segura per a la càrrega i descàrrega dels productes agrícoles locals. Aquella limitació encaria els costos de transport i, en conseqüència, feia augmentar els preus dels productes, reduint-ne la competitivitat. Arran d'això, un parell de capitalistes locals, Sinibaldo Gutiérrez Más i José Rausell Rivas, decidiren sol·licitar la concessió, tot valent-se dels seus contactes i de la seua posició. La construcció del port començà oficialment en 1884, quan el Govern concedí el projecte als esmentats capitalistes. L'ob...