Caçava Rausell sense gos ni escopeta?

 

 Sempre, des que era menut, he somniat viatjar al passat i contemplar com era, fa molts segles, tot allò que hui conec. Seria meravellós, encara que només fos com a testimoni mut, veure la nostra terra en temps remots: contemplar la Gandia medieval, encara reclosa darrere les muralles, o recórrer la infància dels meus pares.

No ho podem fer, però ens queda la memòria. D'alguna manera, els records d'aquell xiquet que corria amb la bicicleta pel Prado o jugava amb el seu cosí Antonio en un dels cantons de la plaça són el meu modest viatge en el temps. Una drecera per a tornar a aquells anys en què la plaça encara feia olor de fruita i verdura acabades d'arribar; una aroma fresca que contrastava amb la fortor de les peces que s'havien fet malbé i que els venedors retiraven en acabar la jornada.

La meua família tenia casa precisament en el cantó del carrer Mesquita. Els meus besavis hi havien tingut un negoci de cria i venda d'animals, un comerç molt propici en un lloc de pas constant de llauradors. Durant la guerra, ma mare fugia de l'escola a la carrera quan sonava l'alarma, buscant refugi a casa o sota l'escala del col·legi. L'avi de ma mare, en canvi, es negava en rodó a entrar al refugi que havien construït al bell mig del Prado. Preferia quedar-se assegut en una cadira mentre la “pava” sobrevolava el cel de la ciutat sembrant el terror i deixant caure, de tant en tant, alguna bomba. Deia que, si havia de morir, no ho faria soterrat en un forat negre.

Va arribar la postguerra. Mon tio Joaquim, un xiquet enlluernat pels daurats i els uniformes, va encapritxar-se d'un vestit de falangista, i li'l van confeccionar. Amb tota la solemnitat del món, desfilava pel Prado imitant la instrucció dels falangistes.

Durant les primeres dècades de la meua vida, tres cosins de ma mare regentaven els seus negocis als baixos de l'edifici: mon tio Antonio venia adobs i productes per al camp; Vicente governava la carnisseria, i Rafael, la drogueria. Convivien paret amb paret, mentre als pisos de dalt encara hi residien algunes ties de ma mare.

Soc fill dels seixanta i, per això, els meus primers records del Prado es remunten als anys 1969 o 1970. Recorde jugar a vendre, rere la reixa del local on havia tingut el negoci mon tio Antonio, les novel·les de l’oest que havien sigut seues. Ell havia mort massa prompte, deixant una vídua i dos criatures. Aquell era el meu Prado: el dels camionets carregats fins a la bandera, les furgonetes dels majoristes i el tràfec incessant de compradors i venedors. I també el dels bars de taverna, on els parroquians de l'alcohol compartien barra amb els comerciants, un cau on ens tenien prohibit entrar als xiquets. Però aquell escenari quotidià de la meua infantesa amagava un passat més profund. Llavors no sabia que trepitjava el bressol on es va gestar, en certa manera, una part fonamental de la Gandia moderna.

L'Eixample gandià fou la resposta a la gran transformació que la ciutat va experimentar en les darreres dècades del segle XIX. L'arribada del ferrocarril, la construcció del port i l'enderroc progressiu de les muralles obrien definitivament la vila medieval a la modernitat. Sobre els antics horts situats al sud de la població, a tocar del Raval, començà a dibuixar-se un nou barri destinat a absorbir el creixement demogràfic i les noves activitats econòmiques.

Tanmateix, convé recordar que la iniciativa no va partir de l'Ajuntament. Foren els grans terratinents —els Valier, els Rausell i altres famílies benestants— els qui impulsaren el projecte el 1877. Tot i que l'argument oficial era la falta d'habitatge per als jornalers, la requalificació dels seus horts en sòl urbà va multiplicar de manera extraordinària el valor d'aquelles terres. El negoci era massa suculent per a deixar-lo escapar. Aprovat el desembre de 1880, el pla dibuixava una trama urbana clara, vertebrada per dos grans eixos: l'actual carrer Rausell, de nord a sud, i l'eix Hostal-Mesquita, en sentit transversal, amb una gran plaça reservada en la intersecció.

El projecte inicial preveia un espai quadrat d'uns seixanta-set metres de costat, però el 1883 l'alcalde Josep Rausell en promogué l'ampliació fins als cent metres actuals —una dimensió colossal per a una ciutat que no arribava als vuit mil habitants— amb el pretext de crear un gran mercat a l'aire lliure. La decisió, casualment, afectava terrenys de la seua propietat, i les noves expropiacions i taxacions a l'alça van beneficiar especialment els grans terratinents, inclòs el mateix batle. Davant la polseguera alçada, Rausell aportà dotze mil duros per a sufragar les expropiacions i set mil rals per a l'Hospital. Un gest de filantropia que no va apagar la controvèrsia i que precipità la seua dimissió aquell mateix any, deixant com a únic llegat la llegenda del xiprer del Prado, del qual encara es conserva la soca. Aquella operació urbanística va alimentar durant generacions la sospita que darrere de l'interés general bategaven interessos molt particulars. Potser per això, encara hui hi ha qui es pregunta, de broma o seriosament, si Rausell caçava sense gos ni escopeta.

L'Eixample continuà el seu desenvolupament mandrós, i els primers edificis no guaitaren a la plaça fins a la dècada de 1890. El Prado esdevingué el gran aparador agrícola de Gandia i de tota la comarca. Cada matinada hi convergien els llauradors de l'horta i de la marjal, mentre corredors i compradors esperaven les primeres clarianes del dia per tancar els tractes. Al voltant, els hostals, les tavernes i els quioscos convertiren la plaça en el batec de la ciutat; com deia Camarena, molt més que un mercat. Després de les epidèmies de principi de segle, ja en els anys trenta, l'Ajuntament impulsà les característiques cobertes metàl·liques que durant dècades foren la silueta més icònica del Prado, fins que el mercat majorista es traslladà al polígon Alcodar.

Al llarg dels anys, la plaça ha mudat de nom diverses vegades —Bairén, Benet XV, Blasco Ibáñez o José Antonio—, però per als gandians sempre ha sigut, ras i curt, el Prado. Més enllà de nomenclatures oficials, aquest espai simbolitza el naixement de la Gandia contemporània: una ciutat que va créixer gràcies a l'embranzida econòmica i a l'ambició dels seus grans propietaris, en aliança amb unes inversions públiques i privades que transformaren aquell antic hort en el cor comercial de la Safor.

Quan jo pedalava pels seus carrers o observava el tràfec dels majoristes, no intuïa res de tot això. Amb els anys he aprés que cada racó de la infantesa amaga una història molt més llarga que la nostra pròpia memòria.

Avui, el Prado s'ha convertit en un gran centre d'oci, un mosaic de tradicions, d'encerts i de despropòsits estètics, emmotllat per les diferents directrius urbanístiques dels governs de torn.

Qualsevol vesprada els xiquets hi juguen mentre les mares conversen als bancs. Moltes porten vel i vestidures de la tradició musulmana; d'altres parlen rus, castellà o valencià. Mentrestant, un grup d'amics comparteix unes cerveses i passen dos joves africans que un dia arribaren fugint de la fam. Unes vegades hi sonen les campanes de Cap d'Any; d'altres, les sirenes de la fira. Una falla es consumeix davant de milers de pantalles que miren de capturar l'instant. Els coloms continuen anant i venint. Gent de tota edat i condició travessa la plaça com les ombres difuses d'una fotografia de llarga exposició. En dies de festa, la música fa tremolar els vidres.

Ja no és el mercat de la fruita i la verdura, però tampoc nosaltres som els d'abans. Els espais canvien al mateix ritme que les persones. Potser no podem viatjar al passat com somniava de menut, però mentre conserve la memòria —la meua i la dels qui m'obriren camí— encara podré passejar pel Prado i escoltar, darrere del soroll d'avui, l'eco d'aquella plaça que ha vist passar generacions senceres de gandians. Al capdavall, em dic, això és el més a prop que estarem mai d'un viatge en el temps.