Memòria d'un carrer

La música de Ca' Boix em colpejava el cap com un martell. Aquella botiga de discos, instruments i reproductors tenia aquell estiu un únic himne, "Una Paloma Blanca" i sonava sense descans, una vegada i una altra, de matí fins a la vesprada. Aleshores jo no ho sabia, però aquell carrer encara conservava una manera de viure que estava a punt d'esvair-se.

«Juan García Vidal». Així deia el rètol, amb les lletres pintades que encapçalaven la botiga de la meua família paterna. Mon pare sempre estava capficat, amb la lupa a l'ull, damunt d'aquelles maquinàries microscòpiques de precisió. Un drama era quan una peça botava i queia a terra. Amb un imant féiem passades com arqueòlegs buscant l'eslavó perdut. Era un taller diminut, però hi havia totes les eines, modernes i clàssiques, necessàries per reparar rellotges o fer joies. La part de joieria del negoci ja no existia, però encara hi quedaven les restes d'aquell temps en forma d'eines, cristallets tallats, perletes i calaixos plens de peces destinades a ser reciclades quan feien falta. En una vitrina descansaven els rellotges reparats dels propietaris que mai no havien tornat a arreplegar-los.

Sols l'olor metàl·lica i acre del greix de les maquinàries em torna de colp a aquell taller. Un ventilador, en realitat un extractor penjat d'una perxa amb unes cordetes, remenava l'aire recalfat i l'única ventilació era la que entrava per la porta.

Els cotxes passaven entre les voreres i la filera dels altres vehicles aparcats. No era una zona restringida al trànsit com ara. Els clients, alguns vinguts dels pobles, caminaven fent les seues compres pels establiments del carrer Major. També eren els anys dels turistes i els francesos abundaven. Elles anaven més lleugeres de roba que les d'ací i algunes fins i tot caminaven descalces. Es veu que l'època dels hippies encara no havia passat. Alguns estrangers portaven les criatures amb un arnés i una corretja, com si foren gossets. Jo em posava a la porta i podia passar llargues estones mirant amb curiositat la gent que anava i venia.

Per la rellotgeria circulaven clients que volien reparar el rellotge i altres que en buscaven un de nou. Els preus a Espanya eren més econòmics i molts estrangers aprofitaven per a comprar-ne. En alguna ocasió, quan mon pare no hi era, feia jo mateix, encara un xiquet, d'encarregat. Amb tota la serietat del món atenia les persones tan bé com sabia. Les etiquetes portaven un codi secret de lletres que indicava el preu de cost. Era una tradició que venia ja del meu iaio. Mon pare només havia de pegar una ullada a l'etiqueta per fer els càlculs mentalment i acabava oferint un preu que feia sentir afalagat el client.

També arribaven els amics visitadors a raonar o llegir el diari: París, Vidalet o Leonardo entre el veïnat. Per altra banda, ocasionalment, apareixien els representants de rellotgeria, «els viatjants». Quan venien, tant uns com els altres, la botiga es convertia durant una estona en un lloc de conversa i novetats.

Els xiquets de la família havíem d'anar a ajudar al pare i amb prou llibertat jo estava amb ell fent comandes primer i després reparant despertadors a tres-centes pessetes (uns dos euros d'ara) la peça. De tant en tant mon pare m'enviava al Texas per una botelleta d'aigua mineral; altres vegades em feia anar per Gandia a fer comandes. Podia ser pagar una lletra al banc o buscar una peça —fornitura, en déiem— entre els rellotgers col·legues, que s'ajudaven solidàriament. És així com ja de menut apreníem a moure'ns en un món d'adults.

Emilio Boix, el de la tenda de música, era un veí de tota la vida i el tracte sempre va ser amable. De joves, ell i mon pare havien tingut algun malentés de fallers, d'aquells que el temps acaba esborrant. Tant és així que, a uns dies de morir, mon pare encara tenia pensat anar a fer bolets a Potries amb el seu amic.

Davant, al costat de Boix, hi havia la consulta del metge pediatre. Corria la veu, amb aquella barreja de secret compartit i xafardeig tan pròpia dels pobles, que no li agradaven les dones. No eren temps bons, ni temps justos amb a les persones que es sentien diferents. No era l'únic homosexual de la contornada. En aquell temps aquestes coses se sabien, però no se'n parlava obertament, ofegades pel pes de la moral oficial. Formaven part d'aquella cadena informal de comentaris que recorria una ciutat que, en el fons, encara funcionava com un poble gran, malgrat que feia dècades que tenia el títol de ciutat i fama de ser pixavina.

Al costat nostre, al mateix edifici, teníem la porta de l'estudi i habitatge del fotògraf Jaime Laporta, de la coneguda nissaga de fotògrafs Laporta que compartien espai amb els Ibáñez. Una escaleta i unes vitrines amb les seues fotografies indicaven on hi era. El negoci següent era la impremta-llibreria Ferrer. Tots els dies mon pare comprava el diari i jo també vaig adquirir el costum de fullejar-lo i llegir allò que m'interessava. M'encantava passar pel carreró del darrere i mirar, a través de la reixa, les màquines imprimint amb aquells moviments quasi robòtics i tan fascinants mentre respirava aquella olor encisadora de tinta fresca.

No era l'única impremta. Un poc més endavant hi havia la d'Alberto Muñoz, on treballaven diversos empleats, entre ells Felipe Santandreu. Moltes vegades, en arribar el migdia, passava per la botiga i ens n'anàvem junts a fer el vermut al Telero, una taverna que no devia haver canviat des del segle XIX.

També recorde el forn de Montaner. En el mateix edifici i amb un interior laberíntic amb eixida al carreró. Maruja Lloret, una dona fadrina, era bona com un tros del pa que venia, però tenia uns problemes mentals que jo, de menut, no distingia. Ja de major vaig comprendre que parlava ella sola amb els seus fantasmes. La recorde amb molta estima, potser perquè era qui em venia els caramels amb veu dolça i perquè gaudia de l'estima dels meus pares.

Un altre veí, i amic de mon pare, era Pepe Orihuel, al capdavant de Teixits El Globo. Amb els seus fills jugàvem per les habitacions i els magatzems on no entrava el públic. Encara diria que puc olorar la fusta, el cartó de les capses i les teles d'aquella botiga, ancorada, igual que la del meu pare, en els anys trenta.

La família de mon pare havia viscut al segon pis de l'edifici que teníem enfront. La meua iaia ocupava els dos habitatges que un dia havien estat independents per a dues famílies. Compartien un corredor, dues cuines i un únic retret situat en un balconet que donava al desllunat. Al fons hi havia un terrat i, més enllà, el sostre del cinema Goya.

Vos conte tot açò perquè les fotografies que hui vos porte representen precisament d'aquell món diminut que ja ha desaparegut. En els seixanta anys que separaven les imatges de principi del segle XX de les meues primeres vivències per aquella zona, les coses no havien canviat tant. Les nissagues dels Laporta i els Ibáñez encara continuaven fent fotografies. La impremta Ferrer també seguia al mateix lloc. I la rellotgeria ja faria quaranta anys que estaria oberta.

Malgrat la nostàlgia que desprenen aquestes imatges, no hem d'oblidar que la vida a principis del segle XX era d'una duresa extrema, marcada per la misèria i el treball de sol a sol. Aquell carrer patiria més tard el colp i la violència fratricida de la Guerra Civil, la misèria, la fam, les malalties, l'estraperlo i el silenci forçat i l'asfíxia de la falta de llibertat durant els llargs anys de la dictadura, un temps on mirar i callar eren qüestió de supervivència.

Ara, als meus seixanta-tres anys, el carrer Major s'ha anat difuminant dins d'una globalitat insípida que repeteix les mateixes franquícies pertot arreu. La gent dels pobles ja no baixa en tartana. Arriba amb cotxe i, per no caminar, va als centres comercials. El carrer Major ha perdut bona part de la seua funció comercial, i allò que hi queda ja no és comerç local sinó franquícia. Als pisos ja no hi viuen tantes famílies com abans; més aviat s'han convertit en consultes o gabinets professionals, de metge o d'advocat. Ha perdut aquella vitalitat que tenia.

Els comerços amb nom i cognoms van desapareixent i muten en una perfumeria, una franquícia de pa industrial o un local de roba i quincalla xinesa. Tot acaba semblant-se massa.

Parle de la pèrdua. Tal vegada siga l'obsessió d'un jubilat que enyora els anys en què era xiquet. Però també la d'una persona que recorda amb pena una societat que, amb tots els seus defectes, es coneixia; un paisatge d'horta fèrtil que ha anat sent soterrat sota estructures anònimes de formigó gris, asfalt i centres comercials amb centenars de places d'aparcament.

Em dol no haver pogut conéixer millor aquell món. Però em dol encara més pensar que les generacions futures ja no el podran conéixer mai. No sabran què era jugar al riu, córrer pels bancals entre séquies plenes d'aigua, descobrir un niu entre els canyars o passar una vesprada sencera sense més rellotge que la llum del sol. El carrer Major ha perdut l'ànima.

Els instants congelats en aquestes dues fotografies ens mostren un passat social que va existir. Persones que posen davant del fotògraf, tartanes, rucs, animals vius, reals, companys de treball i de vida. Darrere d'aquella estampa, però, s'hi amaga la duresa del dia a dia de les classes populars.

Aquella "Paloma Blanca" que de menut em semblava un martell és hui una porta inesperada cap a aquell carrer. Només cal que torne a sonar perquè, durant uns instants, revisquen la rellotgeria, els veïns, les converses i les olors d'un món que ja no existeix.

Els edificis canvien, els negocis desapareixen i les persones moren. Les fotografies són, moltes vegades, l'últim lloc on encara continua viu aquell món. I també la nostra memòria.