La creu, el vèrtex i el pi.

fotos

En arribar al cim es destacaven les formes dels tres elements que marquen el punt més alt en eixa zona de la serra. Estàvem al terme municipal de Bocairent, en aquesta serra que forma una cadena muntanyosa que arriba amb un parell de talls a ser la Serra d’Ador i que té com a element més destacat el Benicadell. Per parts ací se li diu la solana de Beneixama o l'Ombria d’Ontinyent. No és cap serra espectacular pel que fa al seu relleu: tossals i barrancs que miren a nord o a sud separant les canals naturals que alberguen, per una banda, els Alforins i per l’altra Bocairent, Banyeres i Beneixama. La vista, com podeu imaginar, és espectacular. Incomptables pics, alguns coneguts, altres remots, ja que per ponent ja s’albiren les serres de Múrcia i Albacete.

Vam aparcar no molt lluny de l’estilet d’asfalt que, passant per la Venta del Borrego, Beneixama, la Canyada de Biar i Camp de Mirra ens porta als límits de l’antiga frontera del Regne de València. És una zona que recorria amb el cotxe en el meu segon curs com a professor de secundària i recorde d’aquella època el clima tan fred d’una zona que frega els huit-cents metres en el cas de la població de Banyeres. Precisament era la silueta d’aquest poble la què ens va acompanyar la major part de la ruta.

Per una pista forestal entre pins vam començar a caminar cap a llevant. El sol eixia amb una timidesa que no aconseguia desfer les restes de gebre que cobria delicadament tot el matossar aspre del vessant més castigat en estiu. En un moment de la ruta vam seguir per una pista forestal que guanyava altura pel vessant de la solana, sols cobert per vegetació bàsica. En guanyar altura vam començar a albirar la Vall d'Albaida coberta d’una tènue boirina. Aquesta plana ondulada amb masos dispersos i anuncis de vedat de caça va ser part de la coneguda batalla de Camorra que va ocórrer el 22 de desembre de 1873.

L'enfrontament entre els voluntaris carlistes, a les ordres del comandant General del Regne de València José Santés Murgui, natural de Llíria i les tropes governamentals, dirigides pel brigadier Valeriano Weyler, van sembrar de ferits i cadàvers el Pla de Ponce. La batalla de Camorra, com ha passat a la història, es va desenvolupar en una zona pròxima als límits dels termes de Bocairent, Ontinyent i Banyeres de Mariola, amb punts tan estratègics com el pic on s’ubica el vèrtex geodèsic de l’Alt de la Creu on es van fer forts en el transcurs de la batalla.

Era precisament la zona que xafigàvem aquell dia, per a nosaltres solitària i tranquil·la, aquella que en altres moments de la història fou camp de batalla. Per una pista forestal vam passar al costat d’un mas protegit per un immens gos mastí que lladrava en sentir el pas de la nostra quadrilla. Ja sols faltaven uns pocs metres per arribar al punt més alt d’aquest racó de la serra.

A contrallum vam veure el trio d’elements al cim. Eren com símbols de l'essència de la humanitat. La ciència amb el vèrtex geodèsic, la natura amb el pi solitari i la creu rovellada com a signe de l'espiritualitat i la vida després de la mort. No he pogut trobar més informació al respecte, però la creu, de tall escultòric modern, estava alçada en el centre d’un cúmul de pedres. No molt lluny es veia la base ancorada al formigó i tallada, diria jo. Algú es va prendre la molèstia de pujar amb eines per a tombar-la? La grossària del ferro no feia pensar amb algun accident natural. En qualsevol cas era un lloc solitari on reflexionar sobre la condició humana tant espiritual com cruel de vegades.

Asseguts sobre les pedres planes, gaudint del sol en un dia sense vent, vam esmorzar amb l'espectacular vista de la Vall d’Agres, amb el Benicadell i la Safor al fons. Pel sud la Mariola, Banyeres i tota la canal que per la banda de Beneixama s’obri cap a Castella.

Era ja el moment de continuar la ruta. Amb sorpresa vam veure que el vèrtex geodèsic estava cobert de cucs de la processionària, activa en aquests moments de l’any perillosos per als nostres raters que sempre tot ho volen saber i provar.

Pel barranquet on passa la dita Senda de la Rabosa, vam descendir entre dos vessants coronats per parets de pedra i en la banda occidental per una roca quasi totèmica que s’alçava en una posició vertical ben estranya. Ja quasi tancant el cercle vam passar per una zona de caçadors i vam eixir a les pinedes on havíem aparcat. Els camps d’oliveres i ametlers i les cases de cap de setmana es barrejaven amb algun corral abandonat i barracons desmanegats on hi havia fins i tot cavalls.

La floració dels arbres ja és un fet, a poc a poc ens endinsem en els darrers dies de l’hivern i la llum i la vida van guanyant la partida al fred i la foscor.