Antara està a les antares. En defensa del valencià

Evarist i Daniel, el seu net, estaven als bancals que la família tenia al Racó de Part. Un temporal dels típics de la tardor havia desfet gran part  del marge de pedra seca de la part més alta de la finca i, amb disgust, el iaio mirava el que li hauria de costar reparar els mals causats per l’aigua dels passats dies. Va pensar que valdria més intentar arreglar eixe tros que no refer totalment el mur i, pensant en veu alta, va dir — Costarà més l’antara que el bancal. —

Daniel no va entendre què volia dir. — Iaio, què és una antara? — Evarist va seure damunt d’una pedra i li va dir al net — Vine i t’ho contaré — I de la mateixa forma que ho havien fet els avantpassats, abans que televisió i maquinetes hipnotitzaren els xiquets, la vella generació li va contar una història a aquella que acabava d’arribar. Amb veu calmada Evarist va començar.

Antara habitava una terra regalada pels déus als éssers humans. La seua pàtria estava formada per una meravellosa combinació de potents muntanyes a l’interior i amables valls protegides dels vents que s’obrien entre elles. En fregar la mar, aquestes deixaven pas a planes litorals de terres fèrtils plenes de vida, que en un passat molt, molt remot, dipositaren les riuades. L’abundant aigua arribava pels laberints secrets de les coves als pous tant com als ullals de les marjals costaneres. És així com l’elegant dama gaudia de l’acompanyament de les séquies que guiaven el corrent de l’aigua capturada pels assuts i dividida pels partidors en fils que inundaven totes les partides d’aquelles hortes d’argila primigènia. Mai s’aturava la producció de tota mena de fruits des dels temps més remots. Sempre estava acompanyada per altres éssers de llum, com ella mateixa, els quals guiaven els llauradors i els permetien exercir de forma eficient l’art de fer créixer les més abundants collites que regalava eixa única combinació de terra, aigua i clima.

Dotada d’un nom amb sonoritats cristal·lines, com les de les aigües que brollen a les fonts de muntanya, era la més diminuta de la família, però, com totes les seues germanes i germans, era indispensable en eixa tasca contínua que permetia als bous llaurar els bancals. En altres temps, les invocacions que li arribaven eren freqüents, però darrerament sols sentia les veus dels més vells, ja sols uns pocs, quan era anomenada en les converses sobre marges, séquies i fites.

Una nit de lluna plena, vora la Font de l’Ull, va sentir la remor de les canyes en aproximar-se un ésser del qual sols veia a contrallum allò que semblava una barreja entre home i ocell. Amb la veu tremolosa va preguntar — Qui va?—.

— Soc el Caro, no has de tindre por de mi. Tots dos som part d’un món que mor. Jo vaig ser pastor i abeurava el meu ramat precisament en aquesta font—.

Un raig de Lluna va mostrar la forma d’un ésser amb cos de mussol i cap d’home barbut. Aquest va seure tranquil·lament a la vora de la font mirant amb melancolia la Lluna. El Mondúver, el Coll de la Rafaela, la Penya Negra i el Pla de la Vella es veien perfectament aquesta nit clara d’agost.

— Vaig ser castigat per no ser caritatiu i he hagut de viure per molts segles ja ací, a les ombres del Mondúver, en una cova prop de la Penya de la Vela. Però arriba el final dels meus dies. Vinc també a buscar-te. Ha mort el Rull de Tavernes, el darrer llaurador que sabia de la nostra existència. Ara ja ningú més ens recorda – va dir el Caro.

Antara es va estremir. És ben cert que en els darrers temps molts dels seus companys havien desaparegut. Llenca, Jovada, Aixar, Birbar, Catxeta, Esteba, Pollanca i tants altres ja no es veien ni s’escoltaven pels assegadors de la comarca o pels vells camins hereus d’aquells que van obrir els més remots avantpassats. Però ella, que era de natura optimista i confiada, mai havia pensat en el seu final.

— Caront m’ha demanat que et guie al riu Aqueront. És temps de passar a l’Hades — va afegir.

Era l’hora de la mort d’Antara. Encara que ella no ho havia notat havia perdut tota la seua força i energia amb el pas de les darreres dècades. Definitivament, els éssers humans l’havien oblidada i havia de passar al regne de la foscor on els que hi arriben viuen entre tenebres, sense rostre, sense energia. Era el món d’aquells que no tenen individualitat i són únicament ombres inconsistents. Dòcilment, va acceptar el seu destí i va arribar a la ribera de l’Aqueront. Caront, un home vell de mirada serena i barba hirsuta i grisa seia a la seua barca. No era tan terrible com es podria imaginar, més aviat semblava un d’aquells llauradors que vingueren feia segles a les terres valencianes portant amb ells Antara i la seua família. Va entregar un rem a cadascú i serenament van navegar fins a un paisatge de tossals foscos a l’altra banda del riu dels morts.

— Estem al país de les paraules mortes — va dir Caront mentre hi arribaven. I així, Antara va finalitzar el seu viatge, al país de les paraules mortes, on els sons del camp valencià esdevenen ombres i records llunyans.

—Tu, Caro, vindràs amb mi, al lloc on viuen els monstres valencians que els xiquets ja han oblidat: El Butoni, el Moro Mussa, la Tarasca o la Quarantamaula. Et trobaràs amb el terrible saginer, l’home dels nassos i el del sac —.

El Caro es va acomiadar d’Antara i van continuar navegant per aquelles terres de negror.

Antara va tremolar de fred entre aquelles figures sense rostre, oblidades, soterrades en la desmemòria d’un poble. La seua figura blanca, el seu vigor anava esgotant-se i Antara envellia mentre les seues faccions de deessa mediterrània desapareixien esborrades en un cap fos amb la boirina. Com fantasmes del passat, les paraules mortes caminaven sense fita, tal vegada recordant aquells temps on eren patrimoni estimat de tot un poble.

— Vols dir que ja ningú la coneix iaio. És de veres que ha mort? — Va preguntar el xiquet.

— No Daniel, no. Com veus jo encara la tinc present. Precisament amb aquesta història que t’acabe de contar s’ha obert una llum, una porta màgica que comunica les dues dimensions i Antara ha tornat ara mateix al nostre món i recuperat la seua forma. Tu ja saps ara de la seua existència. Si no l'oblides, viurà tants anys com a mínim com tu mateix. Veus eixa llenca de terra sense llaurar a la vora del camí? Això és l’antara. No ho oblides mai i Antara continuarà sent part de nosaltres i encara serà viva. Un dia hauràs de contar-los als teus nets qui són tots aquests personatges, com amb mi va fer el meu iaio, i així tots seguiran amb nosaltres. — 

— I què ha sigut del Caro, què li havia passat per a ser ocell i home? — Va preguntar el net.

— Això ja t’ho contaré un altre dia. Però et farà fa molta por! Eh?—

Tots dos van tornar cap a casa caminant entre les hortes abans que s’amagara el sol.

*************

El nostre valencià està morint. No ens n'adonem perquè és una metàstasi que va arribant silenciosament a totes les parts del cos. Érem un poble de llauradors lligat a la terra, però per mil motius que no vénen al ca,s els que encara romanen són homes vells que desapareixen amb tot el seu patrimoni de saviesa i amb el vocabulari que van heretar d’avis a pares i de pares a fills. Estem en un moment en què els diccionaris són cada vegada més els llibres dels morts on es guarda la memòria de totes aquelles paraules que ja no hi són. És per això que he fet aquest homenatge a una paraula que em sembla preciosa per la seua sonoritat i per les metàfores que ha generat, tot i ser la part més modesta d’un bancal. Tant de bo que algun iaio llegira aquest conte i aprofitara per a contar-los als nets aquesta història i que ells preguntaren què volien dir les paraules oblidades i quins eren els monstres que una vegada van atemorir als xiquets d’altres temps.

ANTARA f.[antáɾa] 

f. AGR. Llenca de terra que, quan es fa la llaurada d'un bancal, queda sense llaurar en els caps i que després es llaura transversalment, es cava o es deixa sense conrear. (Conflent, Cerdanya, Camp de Tarr., Cast., Val., Gandia, Al.). Fon.: əntáɾə (Conflent, Cerdanya, Tarr., Reus, Vendrell); antáɾa (Burriana, Morvedre, Pego); antáɾɛ (Sueca).  Etim.: potser d'un creuament de antana amb antera.

MÉS VALDRÀ L’ANTARA QUE EL BANCAL. 

Expressió utilitzada per a dir que costarà més fer alguna actuació parcial que escometre el total de l’obra.

ESTAR A LES ANTARES

Quan una persona es troba molt mal. Prop del límit (antara) de la seua vida.