Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

El vent serpenteja entre les parets dels monuments i fuig pels corredors infinits. Per damunt dels murs, per totes les bandes, les muntanyes tanquen les perspectives del cementeri d’Alcoi. La Serreta, els penya-segats del Barranc del Cint o la Font Roja, difuminats per ombrívols núvols grisos que filtren la llum solar, semblen gegants benèvols, companys en vida i ara a la mort, d’aquesta multitud de difunts encaixats en el seu espai final. Cada classe social es manifesta d’acord amb les pretensions i possibles de cada família davant dels vius que visitaran els recintes. Els més rics ocupen un lloc a l’entrada com recordant-nos qui van ser i quina importància van tindre — i volen seguir tenint —, els més pobres tenen petits cubículums amagats en edificis de líbies infinites on els punts de fuga, la repetició i el mòdul, els igualen en la mort. Vaig entrar jo sol aquell divendres d’abril recorrent pausadament la ciutat dels morts. El dit Cementeri Municipal de Sant Antoni Abat és una de ...

fotos El paisatge es va fent àrid i agrest només deixem enrere les comarques centrals i ens endinsem en la canal del Vinalopó. Passant per Elda el riu passa encaixonat entre formigó i cases i pujant cap amunt la senda es perd per la llera entre edificacions industrials en ruïnes. Una senda sota tamarius discorre per un paisatge decorat amb grafitis que discorre entrecreuat amb grans vials d’accessos a la ciutat que el sobrevolen. Les tovalloles d’un sol ús, que es mostren fossilitzades en les margues blanques convertides quasi en pedra blanca de tant de xafigar-les, mostren que abocaments descontrolats dels claveguerams d’alguna manera arriben al riu. Hi ha un intent de convertir aquesta ruta en un lloc d’esbarjo de la població i ens vam trobar moltes persones recorrent la senda. Hi ha les restes d’una fàbrica de llum abandonada i en ruïna. És paradoxal que es mostre com una fita històrica sent que l’abandonament d’aquest patrimoni és total. En general, s’observa una rodalia rural perd...

Favara sempre ha sigut un punt de pas o de parada i fonda en les anades i tornades a València des de la Safor. Susa, companya de curs a la facultat, sempre protestava davant la denominació “Favareta” del que era el seu poble. —¡Favara!— proclamava amb vehemència. Érem molt joves, encara no teníem ni vint, quan ens vam ajuntar a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Els que veníem dels pobles, els que parlàvem en valencià, vam fer pinya compartint les incerteses d’un lloc nou per a nosaltres. Susa tenia una pell clara i problemes amb l’exposició al sol. Quan li vaig dir que era un senderista habitual em va parlar de les seues muntanyes i em va convidar a fer alguna ruta pel seu poble, cosa que mai va arribar a ser. La serra de Corbera, imponent des de la plana, fins i tot alguna vegada la recorde enfarinada per alguna tempesta d’hivern va ser part dels freqüents viatges a València. Sempre que he passat per Favara, per dalt l’autopista o per la carretera he recordat a la meua amiga ...

  La fragància del passat penetra en la memòria amb la forma d’un fil de fum de pólvora i una melodia que no he oblidat. Jo dormia en una habitació que donava al carrer i normalment em despertava amb l’udol de la sirena de la Fusteria Martí i les veus dels seus empleats entrant a treballar a les huit del matí. Els dies de falles escoltava com arribaven els coeters de la despertà, sempre seguits per la banda de música, tocant una marxa que semblava no canviar mai d'any en any. Era alegre, enèrgica i dinàmica, jo afegiria que també combativa. Era com si obligaren els veïns a deixar la calor del llit i eixir a l’aire fresc de març. Encara amb el pijama, corríem emocionats la meua germana i jo a veure’ls passar. Tant contents com atemorits, miràvem per una esquerda que hi havia baix la porta. A penes veiem les cames dels fallers passant. De vegades el petard encès queia davant de casa i veiem les rabioses espurnes taronja anunciant l’imminent esclat. Apartàvem aleshores la cara i sentí...

Li pregunte a l’amic Desi la seua opinió sobre la ruta feta. — M’agraden més per una zona més verda i arbrada, la veritat —, va contestar. Juan i jo ja havíem fet la ruta per totes les seues seccions però amb diferents combinacions i més o menys vam estar orientats tota la ruta en el temps dels finals del confinament per la pandèmia. Vam triar anar a Benicolet perquè després d’un dia de molta pluja, paratges més verds semblaven una mala idea. No vam poder escapar de tolls de fang argilós que afegia un quilo de pes a les botes que s’apegaven a una matèria apegalosa que feia relliscar com si fora greix. És, tal vegada, una de les zones més desconegudes d’aquest tram final de la Serra Grossa. La vegetació és majoritàriament baixa i camins i pistes discorren solitaris entre els pobles de Ròtova a llevant, Llutxent i Benicolet a ponent i Almiserà pel sud. Vam iniciar la ruta per una pista forestal que, en passar pel dit barranc de la murta vam haver d’abandonar per una senda per dins de la ...

Evarist i Daniel, el seu net, estaven als bancals que la família tenia al Racó de Part. Un temporal dels típics de la tardor havia desfet gran part  del marge de pedra seca de la part més alta de la finca i, amb disgust, el iaio mirava el que li hauria de costar reparar els mals causats per l’aigua dels passats dies. Va pensar que valdria més intentar arreglar eixe tros que no refer totalment el mur i, pensant en veu alta, va dir — Costarà més l’antara que el bancal. — Daniel no va entendre què volia dir. — Iaio, què és una antara? — Evarist va seure damunt d’una pedra i li va dir al net — Vine i t’ho contaré — I de la mateixa forma que ho havien fet els avantpassats, abans que televisió i maquinetes hipnotitzaren els xiquets, la vella generació li va contar una història a aquella que acabava d’arribar. Amb veu calmada Evarist va començar. Antara habitava una terra regalada pels déus als éssers humans. La seua pàtria estava formada per una meravellosa combinació de potents muntanye...

fotos En arribar al cim es destacaven les formes dels tres elements que marquen el punt més alt en eixa zona de la serra. Estàvem al terme municipal de Bocairent, en aquesta serra que forma una cadena muntanyosa que arriba amb un parell de talls a ser la Serra d’Ador i que té com a element més destacat el Benicadell. Per parts ací se li diu la solana de Beneixama o l'Ombria d’Ontinyent. No és cap serra espectacular pel que fa al seu relleu: tossals i barrancs que miren a nord o a sud separant les canals naturals que alberguen, per una banda, els Alforins i per l’altra Bocairent, Banyeres i Beneixama. La vista, com podeu imaginar, és espectacular. Incomptables pics, alguns coneguts, altres remots, ja que per ponent ja s’albiren les serres de Múrcia i Albacete. Vam aparcar no molt lluny de l’estilet d’asfalt que, passant per la Venta del Borrego, Beneixama, la Canyada de Biar i Camp de Mirra ens porta als límits de l’antiga frontera del Regne de València. És una zona que recorria amb...

fotos La jubilació et permet ocupar el teu temps en aquelles coses que t’agraden i, en aquest cas, havia sentit parlar de la Universitat Sénior. Tenim a Gandia dues ofertes de les dues universitats públiques amb seu a València. En el meu cas vaig triar la de la politècnica per comoditat i horari. Amb uns quants mesos ja, i amb diferents professors, he de dir que és molt satisfactori el fet d’anar i revisar coneixements o adquirir-ne de nous. Enfront d'eixe clixé del vell jugant a les cartes en la llar del pensionista del poble, l'home avorrit a la barra del bar o la colla de xafarders asseguts a un banquet al sol, els nous jubilats jo diria que viuen una segona oportunitat vital de fer del seu temps un moment en què gaudir altra vegada de la vida a més de socialitzar amb altres persones entre els seixanta i els huitanta. També és el moment de retrobar antics companys de treball, professors que vas tindre o alumnes que ara són els docents. He de dir que l'experiència és molt...

Mon pare era un home amb sentit de l’humor i amb una connexió especial amb els xiquets. Entenia, doncs, l’humor groller escatològic que tenim els primers anys de vida. Ell em parlava de l’infern, per a fer-me riure, com un espai amb una bassa infinita on tots els condemnats viuen amb excrements fins al coll tenint sols el cap per damunt de la superfície per a poder respirar. Si això no fora prou, hi ha un tallant que, a pocs mil·límetres de la fastigosa substància, passa a tota velocitat girant i girant obligant aleshores als condemnats a submergir els caps, una vegada i una altra, fins a l’eternitat. Era una metàfora divertida per a un xiquet, però poderosa. Em ve al cap amb l'evolució que estem veient al món aquests darrers anys. Fa dies que vaig pensant que la vida humana, i no sols ara, es fa en un món on les guerres, les malalties, la violència i tantes altres coses ens envolten. Sols amb sort, mantenim el cap fora i gaudim d’allò que ens oferix la vida i que paga la pena. Tal...