El camí perdut al Buixcarró

fotos

Quan s'esdevingué l’incendi de Llutxent, el 2018, vaig patir pensant que tota la pineda entre Pinet i el Puntal del Buixcarró acabaria devorada per les flames. Afortunadament, aquella part de la serra es va salvar, però per ben poc.

Des de Pinet, la ruta comença per una pista que esdevé senda en molt mal estat. Abans de descendir cap a la Caseta del Tio Honori, s’intueix un camí que s’esmuny cap al nord entre matolls. De sobte, com l’esquelet d’un passat que no tornarà, s’alça una casa en ruïnes. Part és de pedra i estuc; part, de rajola moderna —testimoni que algú intentà salvar-la de la desídia implacable que va desdibuixant la vida tradicional. No gaire lluny, s’hi troba una immensa tanca de pedra seca que parla de ramaderia desapareguda.

En set anys, el camí s’havia esborrat tant que per moments semblava que avançàvem per una selva, on els dits urpats de l’arítjol esgarraven la pell. El que recordava com una pineda ordenada, com un jardí japonès, ara s'havia tornat una jungla densa, un laberint vegetal on era fàcil perdre’s. Abans, la senda caragolava entre puntals de pedra que semblaven disposats per la mà d’un déu creador.

La llum es filtrava dolça entre les branques, creant contrallums misteriosos. Només se sentien les nostres veus i els cruixits de les plantes apartades. Juan ens mirava, disgustat —la senda tan perduda no era del seu gust.

Havíem de comparar constantment la nostra posició amb la ruta marcada al mapa. La senda apareixia i desapareixia, conduint-nos de vegades a avencs desconeguts —albirats per la presència d’una figuera— o a racons sense eixida, obligant-nos a recular. Navegàvem entre matolls per recuperar la ruta prevista. No era un camí ignot: en un segon avenc hi havia senyals humans de perill de caiguda. Finalment, arribàrem al puntal, a uns sis-cents metres, des d’on s’albirava la Costera, amb Xàtiva i el seu castell, i l’embassament de Bellús a la Vall d’Albaida.

Vam arribar als crestalls solitaris del Buixcarró. Les agulles de roca calcària punjaven un cel d’un blau immens, com d’estiu que juga a ser primavera. Des del Buixcarró, la mirada volava cap al mar, d’una banda, i cap a la serra Grossa, de l’altra. Les línies sinuoses del terme de Barxeta conduïen a Xàtiva i el seu castell. Sobre la plana, s’alçava el Puig de Santa Maria, i al darrere, l’ermita de Santa Anna. En dies clars, la línia blava del Mediterrani es dibuixa neta, o la silueta de la Serra de Corbera, com una ona petrificada sobre la plana costanera.

Juanes, el tercer mosqueter, pujà a un trampolí de pedra que sobrevola l’abisme. És la imatge típica: el senderista destacant-se sobre les casetes tranquil·les del Pla de Corrals.

Els pins d’aquesta zona són ben diferents. Són alts, esvelts, amb braços que s’obrin com a canelobres, creant per la base un bosc poc comú en aquestes terres.

Descendírem per la pista entre Pla de Corrals i Pinet. Després d’una ruta feréstega, costeruda i quasi selvàtica, s’agraïa la senzillesa de la pista forestal formigonada. A l’arribada a Pinet, unes bones gerres de beguda fresca van mitigar tots els mals de l’estiu.

Els anys no perdonen. Sembla que fou ahir, però després de set anys, el canvi és evident en la natura.

Si aquest paisatge fóra un ésser conscient, tal vegada hauria percebut també els canvis que m’han transfigurat a mi. Pinet continua sent un poble tranquil: quatre carrers, unes cases arrecerades entre serres i barrancs, com si visqueren a cavall entre la memòria i l’oblit. Set anys ja des d’aquell infern que, per poc, no engolí el poble i la pineda màgica del Buixcarró. I, tanmateix, encara hi som: com les figueres aferrades a l’abisme, com la pedra que espera el sol del matí, com la memòria que no es deixa esborrar.