Una de les atraccions de fira que mai m’ha agradat és la d’aquesta formada per un laberint amb camins entre panells de vidre transparent i espills. Vist des de fora les persones van caminant insegures xocant ocasionalment amb un vidre que sembla un pas. No se m’ocorre altra forma més gràfica per a definir la realitat enganyosa que ve.
Els matins d’esta calor apegalosa, mentre el món sembla paralitzat a l’altra banda de la finestra, jo em tanque al meu racó digital i jugue. No a videojocs, ni a res que puga semblar lúdic. Jugue amb la realitat. O millor dit, amb les seues imitacions.
He estat provant eines d’intel·ligència artificial que prometen restaurar fotografies antigues, pintar-les, rejovenir-les, reinventar-les. És com si estiguérem aprenent a pintar amb llum prestada. I, de vegades, l’efecte és tan convincent que un no sap si riu o tremola. Com a persona formada amb les arts li demane a la màquina productes que puguen completar un disseny determinat com abans es feia buscant fotografies per les revistes.
En el context d’aquests experiments vaig agafar una foto del meu pare, feta cap al final dels quaranta, i li vaig afegir color, nitidesa, detalls. El resultat? Encara semblava una foto antiga. En canvi, una altra imatge de ma mare, de quan tenia tres anys, em va desarmar. Aquell rostre menut, redibuixat amb una llum moderna i un somriure subtil, semblava més viva que mai. Més viva que en la meua memòria. I això em va fer pensar: coneixem realment les persones que estimem, o només el record fixat per una foto frontal que repetim com un clixé? Com eren els nostres pares quan encara nosaltres no hi érem al mon?
Anit vaig fer una altra prova. Vaig generar imatges de mon pare en situacions actuals, com si haguera sobreviscut a la seua pròpia època i ara visquera entre nosaltres. La sensació era inquietant. Hi havia alguna cosa que no quadrava. Una absència de textura vital. Un aire d’autenticitat fingida. I no obstant això, algunes plataformes —com la d’Adobe— aconsegueixen escenaris tan convincents que un juraria que la foto es va fer a un barri de Tòquio, o a un bar del Caire.
El que m’inquieta no és només el poder de la màquina per reproduir el que ja ha existit, sinó la seua capacitat per inventar allò que no va ocórrer mai. I que, malgrat això, acabem creient. Vaig demanar en altra ocasió a una IA que escriguera una felicitació d’aniversari per a una professora. Sense saber res d’ella, la màquina va elaborar un text afectuós, ple de lloances, amb un punt de poesia prefabricada. No era un text humà. Però tenia un to manipulador que ningú li havia demanat. Què li feia pensar que era una bona professora si jo no li havia dit res?
En política, la frontera entre el que és i el que sembla ser ja fa temps que és difusa. Però ara, amb les eines que tenim a l’abast, podem travessar-la sense ni tan sols adonar-nos. La majoria de webs tenen limitacions per a determinats continguts. Alguns menors han agafat fotografies de companys de classe i han fet imatges delicades sense el consentiment de les implicades. En una web que ho permetia vaig demanar una imatge de Pedro Sánchez vestit de militar. Algunes webs s’hi negaren. Una altra ho va fer. I el resultat era tan suggeridor com perillós. Era ell, o semblava ser-ho, però les connotacions eren clares. I això és suficient perquè circule, perquè condicione, perquè influïsca com ja està passant.
Vivim ja en una mena de Matrix sense ulleres o sense estar adormits envoltats de cables. Les màquines tradueixen en temps real, redacten discursos, corregeixen faltes, escriuen poemes. Cada vegada fem menys coses pel nostre compte. I cada vegada ens resulta més difícil distingir si allò que llegim, que veiem, que escoltem, prové d’una persona o d’una cova elèctrica alimentada per milions d’interaccions humanes i devoradora d’aigua i d’energia en quantitats ingents.
L’era digital havia promés llibertat i accés universal al coneixement. Però ara, amb la potència d’estes eines, estem ja parcialment vivint en una realitat inventada. Si ja resulta complicat destriar la veritat entre tanta opinió i tanta manipulació, què passarà quan les imatges falses siguen més creïbles que les reals? Quan els vídeos mostren discursos que mai es pronunciaren? Quan la realitat alternativa siga més atractiva i consumible que el món de veritat?
El risc més gran no és que la IA ens suplante, sinó que deixem de sospitar d’ella. Que renunciem a la nostra mirada crítica, a l’exercici de pensar, de dubtar, de contrastar. Amb governs autoritaris com el de la Xina, la Rússia de Putin, o fins i tot amb un retorn de Trump, les grans plataformes tecnològiques poden convertir-se en aliades perfectes del poder més absolut entre una població amb encefalograma pla.
I nosaltres, mentrestant, pasturant entre likes i vídeos curts, sense adonar-nos que ja vivim atrapats en una realitat paral·lela que no hem triat.
Heu arribat fins ací? Segur? Quines fotos són reals i quines inventades?
Comentarios
Publicar un comentario