Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La cadena de l’ensenyament. Ahir estava en un banc d’un parc de Gandia veient com assajava la meua dona i les companyes de flamenc el ball que hauran de fer el dissabte que ve davant del públic. Un home em va saludar i em va preguntar si jo era Jordi. Li vaig dir que sí i es va presentar com un alumne que vaig tindre en els primers anys a l’institut de Vilallonga. Com sempre que em trobe un antic alumne, m’agrada preguntar que havia sigut de la seua vida. Després d’uns anys en què estudiar no havia sigut la seua meta va començar a ser transportista i ara té una família amb una xiqueta menuda. Em va confessar que em recordava de forma destacada entre altres professors perquè li vaig transmetre el cuquet de la fotografia. Tot i que ara no es podia dedicar a ella conserva encara una afició que, jo pense, que més prompte o més tard tornarà a sorgir. Amb legítim orgull em va contar que era regidor del poble i gaudia molt quan les persones anaven a manifestar-li reconeixement per la seua tas...

fotos 1 fotos 2 Sempre he tingut la sensació d’arribar a un lloc perdut entre muntanyes quan, per la carretera de Benigembla, de sobte, es veu el conjunt de cases que allotja als poc més de quatre-cents habitants que té el poble. És cert que els castellencs estaran ben ubicats en el seu tossalet entre serres, però el que és cert és que el poble s’alça en un encreuament de carreteres a una distància considerable dels pobles veïns. Res a veure amb la costa on de poble a poble hi ha sempre una escassa distància. Castell de Castells té un terme extens pertanyent a la Marina Alta y que fita amb la Marina Baixa i el Comtat. Com en altres pobles aquesta adscripció comarcal és purament administrativa, ja que es percep una fisonomia i estil molt diferents dels de de la zona costanera o, fins i tot dels de la Vall de Pop. Semblaria que aquest és una mena de vall perdut com el Shangri-La de la novel·la “Horitzonts Perduts”, però sols cal llegir un poc la història per a saber que no sempre ha gaud...

  fotos A poc a poc vaig coneixent les marjals del nostre País Valencià des de la magnífica del Fondo d’Elx, la nostra de Pego-Oliva, la de Xeresa, el Saler i ahir, per primera vegada, la Marjal del Moro que comparteixen Puçol i Sagunt. Amb el cotxe britànic de l’amic Andrew, amb el volant a la dreta, vam anar a visitar-la. Una veu en anglés anava repetint els noms de les indicacions en una curiosa barreja de castellà o valencià llegits a la manera dels anglesos. En realitat fa unes setmanes havia estat al Picaio de la Serra Calderona, la serra més propera a la marjal, i vam veure tota la plana costanera que uneix València i Sagunt amb Puçol com a fita més pròxima. La sensació que vam tindre va ser d’una zona on la indústria es va assentar ja fa temps per la zona de Sagunt i va creixent i més que ho farà amb la nova fàbrica de Bateries. Per la banda de la serra les urbanitzacions, hotel i casino envaeixen entorns naturals molt castigats igualment pe l’excés de visitants. Des de dal...

Una València desconeguda està creixent entre el llit Vell del Túria i Natzaret. L'espina dorsal és l’avinguda de les Moreres. Avingudes fa uns anys buides, quasi abandonades, ara van omplint-se de torres que em recorden als barris nous de Belfast. L’arquitectura segueix parcialment el model de Le Corbusier amb plantes que es repeteixen modularment en vertical amb algunes variacions en els ritmes que creen varietat. La majoria reprodueixen el model de torre amb jardí i piscina. El somni petit burgès de moltes famílies. En les webs immobiliàries es veien els preus inabastables para gent de classe mitjana amb sou ja no tant mitjà i, més aviat, vingut a menys. València, com tantes altres ciutats, està fent-se inabastable per als sous dels joves professionals que ara inicien la seua vida adulta.  Quan tenia setze anys vaig fer els cursos de socorrista en un edifici al costat del pont d’Astilleros que porta a Natzaret. Cada dia, a la vesprada hi anava i en acabar el curs mon pare havia v...

fotos Per damunt dels cims sobrevola una àguila reial. Segurament ens ha vist i ens ignora des de les altures. La vista que ha de tindre ha de ser majestuosa. Més endavant un escamot de voltors sura amb les ales obertes aprofitant les corrents ascendents que pugen del riu Xúquer fregant les parets verticals dels seus Canyons fins a un cel radiant. No cal dir que entre la natura i els éssers humans hi ha una relació d’amor odi. D’una banda, necessitem els seus recursos i, per l’altra, les seues embranzides s’emporten vida i projectes sense cap misericòrdia. És la lluita entre Dionisos — el déu del caos — i Apol·lo —el déu de l’ordre —. Furtant l’energia a la natura podem sentir que la dominem, posant a un costat els seus entrebancs fins que, furiosa, ve i acaba amb violència amb tot rastre humà. Caminant pels Canyons del Xúquer estremeix la grandària de la geologia creada per la pacient lluita de l’aigua contra les roques al llarg de, no ja mil·lennis, sinó, més aviat, milions d'any...