Millars. Els camins de l’aigua i la memòria

La plana costanera s’abandona per una carretera entre urbanitzacions que creixen com a bolets entre els tossals. A poc a poc la carretera s’endinsa en un paisatge quasi estepari de vegetació esclarissada ascendint cap al territori de les muntanyes. No hi ha cap edificació llevat d’alguns corrals arruïnats, les gegantines torres d’alta tensió i el misteriós polvorí que ja vam veure en la nostra visita a l’Alt de la Colaita, prop de la Serra del Cavalló. En un indret solitari s’alcen edificacions que semblen d’un centre militar secret, però que sembla que és un polvorí de l'empresa Maxam, fundada per Nobel que, com sabeu, va fer una fortuna amb els explosius. La web d’aquesta empresa és molt discreta i costa esbrinar a què es dediquen. Sembla que estava en una llista d’empreses que seguien amb contacte econòmic amb Rússia tot i el bloqueig decretat. Almenys així ho va dir Zelensky.

A mesura que arribem a Dosaigües la muntanya adquireix més relleu i, si trenquem cap al sud la carretera s’endinsa en el canyó del Xúquer que va caragolant entre els vessants de la terra oberts i profunds com un tall fet amb ganivet. El terreny sembla molt inestable i, per això, es fan notar les superfícies formigonades i les xarxes metàl·liques que defensen la carretera dels freqüents despreniments. Inadvertidament, passem de la comarca de la Foia de Bunyol a la de la Canal de Navarrés encara que no hi ha una clara barrera geogràfica que done sentit al canvi.

Millars en veu encimbellat en un tossal entre potents pics i al costat d’un riu al qual els tres castells que en el seu dia van existir vigilen. La Mola de Cortes és una zona de frontera entre Castella i València i el riu Xúquer una via estratègica que calia vigilar davant les guerres del passat. Sense cap necessitat militar els castells van anar caient en una ruïna constant. Ara es veu que gràcies al turisme d’interior recuperen vitalitat en forma d'excavacions i condicionament dels accessos.

El poble en plenes festes patronals es veia animat i amb el bar ja a primera hora del matí ple de parroquians que veien amb avorrida curiositat les anades i tornades dels vehicles per a trobar un lloc on aparcar. Eixa animació era efímera, el poble ara està habitat per tan sols tres-centes persones enfront dels quasi huit-cents que tenia als inicis dels noranta del passat segle. Millars és el bressol de Manuel Sáez Merino, el qual va fundar Confecciones Sáez, el grup empresarial que va crear la roba vaquera Lois. L'emprenedor va fundar una fàbrica al poble que ara jau com un dinosaure abandonat a la part baixa del poble. No cal dir que aquesta fallida va ser l’inici de la despoblació de Millars.

Geogràficament, és una zona molt aïllada amb Bicorp, per una banda, i Dosaigües i Otonel per altra però tot a bona distància. Per tot arreu hi són muntanyes quasi verges barrejades amb grans infraestructures hidroelèctriques i nuclears per a la producció d’energia, una mica de turisme rural i una agricultura i ramaderia que s’ofega en la soledat.

No sempre va ser així i quan el Rei Jaume I conquistà la comarca, els mudèjars contribuïren amb 200 besants. La població va albergar un elevat percentatge de moriscs fins a l'any 1609, en què l'expulsió provocà moltes revoltes en les quals Millars tingué un paper destacat. Millars va ser repoblada per població vinguda d’Aragó, Navarra i el País Basc. Millars va assolir el màxim de població en les dècades dels vint i els trenta del segle XX, en què arriba als 2.323 veïns a conseqüència de la construcció d'un salt d'aigua, després la tendència ha estat sempre a la baixa.

Pels tranquils carrers vam baixar a la Font de las Donas. Millars és poble de predomini castellà en la parla, però com sol passar per totes aquestes comarques el seu castellà està farcit de préstecs del Valencià. La font que vam visitar era un racó molt fresc d’on brollava l’aigua del sostre d’una cova. La llera del rierol, per on discorria el camí, portava a les construccions ja en ruïna de vells molins. L’aigua és una constant al poble i tota la ruta estava plena de racons on gaudir de l’aigua.

La primera fita va ser el Castillet, o Castell de Baix, restes d’una fortificació musulmana de control del territori. És una construcció típica del període musulmà amb murs fets amb encofrats i bona planta vist des de les hortes del poble. Tot seguit vam baixar per una senda a la part alta del Chorrador del Bosque, ara rebatejat com “El Monstre”. La caiguda vertiginosa d’aigua va ser aprofitada per a un molí i una central elèctrica també quatre parets sense sostre. Per la senda de Sanson, costeruda i de pedra solta i inestable vam arribar a la base del salt. L’espectacle de la cua blanca d’aigua polvoritzada, sobre molses i plantes d’un verd feréstec era realment impressionant. Un conjunt de figueres i altres arbres fan una zona en ombra des d’on veure i sentir la meravella de l’aigua en un país com el nostre on és difícil de trobar.

Un altre senderista, un xic d’uns trenta anys prim com un anacoreta feia també fotos i vídeo amb un dron que com una mosca blanca es destacava sobre la cascada de quasi seixanta metres d’alt. En realitat la caiguda és molt més gran, sols que feta en dues etapes de les quals sols la segona és perceptible.

Vam desfer el camí per una altra senda que ens va obrir la perspectiva completa del salt d’aigua i del castell amb una lluna decreixent que s’amagava per darrere de les torres.

Vam fer parada per a esmorzar en el rierol al costat del poble i vam seguir una senda que per una canal d’aigua transparent que baixava amb alegria cap a les hortes del poble. En el camí vam veure un abric on es van trobar pintures de l’Art Llevantí, tancat i sense possibilitat de veure-les. El premi final al llarg recorregut per la canal era una basa plena d’aigua clara i fresca, el Balsón del Pino de la Talla on poder fins i tot nadar. Una parella de xiques amb dos gossets van arribar a l’hora. Vam botar a l’aigua deliciosament gelada en un paratge amb vistes espectaculars a les esquerpes parets de la serra. Era ja hora de tornar quan en poc de temps es va omplir l’indret de visitants. Caminant de tornada per la llera del rierol vam passar pel dit, tal qual com sona, “El tollo de la teta”. No cal dir que vam veure el toll però res més.

Juan, amb el turmell dolorit per un giró de peu, ens va regalar amb llaunes de beguda ben fresques ens van alegrar el final de ruta.