Entre el Mondúver i el Buixcarró

fotos Buixcarró, fotos Mondúver

La Serra Grossa, tot i no ser tan nomenada com la Calderona o La d’Espadà és un conjunt impressionant de paisatges que queden units en una cadena de muntanyes que va canviant creant diferents racons, cadascú amb la seua pròpia identitat.

Es pot dir que el meu paradís de la infantesa va ser la Drova, una vall diminuta entre dos plecs de la Serra Grossa, pel sud l'obaga de l'Aldaia i pel nord l’esquerp i eixut vessant del Mondúver. Al matí, amb la inestimable companyia del meu amic Jesús vam anar per l’obaga del Buixcarró, per un camí que mor en una pedrera abandonada, a la recerca d’una papallona que menja la goteta de mel que ix pel melic de les figues. El dia estava i estaria enterbolit per núvols producte de la calor i la humitat d’aquests dies. Les penyes d’aquest racó són impressionats. Agulles de pedra, parets de colors ataronjats, covetes i esquerdes que amaguen boscos secrets. En el passat aquesta era una zona de conreus, però l’abandonament del camp ha fet retornar un bosc mediterrani pur, amb carrasques, freixes, murta, fils d’arítjol i tantes altres plantes que fan d’aquesta una selva feréstega i impenetrable. Per una tranquil·la pista sense eixida vam arribar a una finca encara en producció. Pel camí vam veure figueres amb aquest aroma tan característic a estiu. Vam menjar d’algunes a vora camí amb aquest plaer de trobar fruits que la natura ens regala com un trofeu dels dies de més calor. Aquesta zona del Buixcarró és ombrívola, tant que a l’hivern el sol no arriba mai. En una altra pista també sense continuïtat es troba una antiga pedrera amb restes de l’activitat humana ara dissimulades per l’acció implacable de la natura que reprén els seus dominis.

En la distància, dormint entre boires matutines, Tavernes o Barxeta, un per cada banda. Una humitat que esdevenia en núvols baixos amb un vapor que no deixava transpirar.

A la vesprada, a no molta distància, vam agafar la pista del Mondúver. El sol és implacable en aquest vessant i la pedra aspra predomina entre els matolls. L’inici, allà cap a les sis i mitja de la vesprada, va ser pesat de digerir per la combinació de temperatura i humitat, però va ser ascendir per a entrar en un núvol que es creava al xocar la humitat que venia de la costa amb els barrancs i les moles pètries del cim. De sobte semblava entrar en un microclima fresc i un paisatge més nòrdic i gris. S’agraïa la frescor, fins i tot, al vindre suats per l’esforç es notava de sobte fred. Vam seure en una paret que protegeix del vent de llevant i vam esperar veure la posta de sol. El núvol jugava amb nosaltres obrint-se i tancant-se sense deixar veure més que un sol convertit en una lluna entre cortines de vapor. Arribada l’hora del crepuscle vam veure que no seria i ens vam haver de conformar amb els jocs pirotècnics de llum i ombres que oferia la natura.

No vam necessitar cap llum per a baixar, la llum reflectida era suficient per a veure la pista formigonada. Les estrelles es deixaven veure, igual que les llums de la colònia de vacances de la Drova, amagant-se i apareixent per moments.

És una sort gaudir d’uns paisatges tan especials a la porta de casa.