Els robatoris de Benimassot

fotos

Arribem als peus de Benimassot amb les primeres llums d’un dia que segueix a les tempestes de tota la setmana . El cel blau innocent no diu res d’un oratge de tardor i anuncia un càlid dia de l’estiuet de Sant Miquel.

Un diumenge 22 de febrer del 1874, inclús abans de l’hora a la qual hem arribat, una quadrilla de trenta-quatre bandolers, encapçalats per Josep Tomàs Garcia, àlies Josep 'de la Tona', es va plantar a Benimassot, un poble que en aquells dies tenia a penes 276 habitants, amb la finalitat d'assaltar als més rics del lloc mentre assistien a la missa de les sis del matí.

Hui, si fora el cas, trobarien molts menys natius en els carrers del poble ja que sols 103 benimassoters estaven censats el 2020. El poble, ens els moments de la nostra visita, estava solitari tant a primera hora com a la tornada de la ruta ja prop de la una. Però seguim amb el grup de trenta-quatre bandits, que més tard se'n va dir 'la companyia de segrestadors de la Marina. Aquest darrer diumenge de febrer van envoltar aquest poblet de carrers moruns i van entrar a l'església, on els habitants sentien missa. Josep, Pep, 'de la Tona', cigar en mà, va ordenar silenci, i després de traure una llista de la butxaca, va començar a nomenar, un a un, als més rics del poble. Algú els havia informat bé i aprofitant la complicada orografia de la zona havien arribat a la nit a l'aïllat poblet a la Vall de Seta.

Un a un els benestants de la llista eren conduïts per dos subjectes armats a les seues respectives cases i allí se'ls despullava de tots els diners que posseïen. El botí va ascendir als 53.000 -55.000 reals, que hui dia equivaldrien a uns 660.000 euros.

En acabar l'espoliació, les víctimes van ser conduïdes de nou al temple, on els bandolers els van avisar que en dues hores «no podien moure's d'allí, ja que corrien un greu perill», segons va informar la premsa de l'època. Mentrestant, els lladres van marxar tranquil·lament. El robatori, afortunadament per a les víctimes, es va produir sense vessar ni una sola gota de sang.

Llegint entre línies aquesta història es poden fer algunes reflexions. Aleshores era una zona on de l’agricultura se podia ser ric. També aquest fet estava relacionat amb la mà d’obra barata, misèria i companyia, que es podia trobar per tot arreu. Les coses afortunadament han canviat. Hui en dia els més joves no volen ni per a ells mateix ni per a altres treballar els bancals dels voltants que moren ofegats entre matolls o convertits en noves pinades.

Però tornem a 1874.

Els bandits no estaven sols i tenien una xarxa de suport en la qual es trobaven alcaldes, notaris, advocats i secretaris d'ajuntament. Sens dubte eren dos d'ells els que van tindre un paper més destacat. Blai Frasquet, notari d'Ondara i veí de Rafelcofer era, al mateix temps, amic del propietari de la casa de Benidoleig on es va guardar el botí. A més, aprofitava la seua condició de notari per a convertir els diners robats en legal. Un altre personatge amb una presència destacada és l'alcalde de Benimeli i cosí de Josep 'de la Tona' que actuava com testaferro.

El fet que fugiren pel barranc de Malafí demostra que les muntanyes, ara camp de gaudi de senderistes i corredors, sempre han sigut una via de comunicació entre les valls per a aquells que coneixen les sendes ancestrals. Per a nosaltres la Font de Frau, que hem visitat, ha sigut el punt d’encontre de rutes amb eixida a les dues bandes de la Serra: Catamarruc i Benimassot. 

Entre camps de pomeres i corrals en ruïnes hem arribat a la Font de Frau, una vegada preparada com a zona recreativa i hui en estat d’abandonament. 

Cal dir que tota la serra està plena de restes d’habitatges de totes les èpoques. La següent fita del camí han sigut les Coves Roges, encara amb restes d'un refugi de pastor i amb algun senyal de pintures geomètriques fetes en la prehistòria. Per tot arreu es veuen corrals d’aspecte d’antics masos moriscos. Cal no oblidar que el proper Barranc de Malafí porta de Tollos al Pla de Petrarcos per on van atacar els terços del rei als darrers musulmans que es resistiren a l'expulsió cap a Àfrica. Per últim hem passat per les restes de l’alqueria moruna de la Torre dita així per les restes adjacents d’una edificació ibera probablement un assentament o un santuari. En terra es veu encara la pedra tallada, diuen, d’una almàssera semblant a altres trobades en altres jaciments contemporanis.

Hem arribat al poble amb la pregunta en el cap de per què els pobles de l’interior s’abandonen. És un fenomen circumstancial o tornarem en el futur? Està clar que amb l’actual model econòmic i social els joves, la majoria, no volen la vida tranquil·la d’un poblet de muntanya i molt menys la incertesa de viure i treballar del camp. El fet de l’escassesa de població porta als retalls en serveis, escoles, metges, farmàcies, tendes i tots els serveis que comporta un lloc habitat. Alguns estrangers troben en aquests indrets el lloc per a un exili voluntari, però això no canvia realment la dinàmica.

Tal vegada l'autèntic robatori de Benimassot és el que l’actual sistema econòmic i social ha fet a totes les zones rurals. Els ha furtat un futur que a hores d’ara es veu complicat.

Ens acomiadem del poble passant pel dit balcó de la Serrella. Les portes de l'església estan tancades. Al fons una mare jove tanca una porta acompanyada per una xiqueta dolça i xarraire com una nina. Els xiquets i les famílies joves són l’únic futur realment al costat d'una xarxa de serveis que permeta una vida connectada a tot allò que ofereix el món global on vivim.