El Barri medieval de Llíria

fotos

Ja fa dos mesos que vam anar a Llíria a visitar el centre històric amb Manolo. Tenia en el rebost les fotos d’aquell dia encara d’estiu que va donar per a tant que ja he publicat un parell d’entrades. Tal vegada la vila edetana siga de les més complexes de tota la nostra terra per les vegades que, com l'au fènix, s’ha reinventat. Seria molt interessant veure en una pel·lícula a fotogrames els canvis des de l'època preromana, a l'època de les termes, els temps dels visigots i els àrabs amb els banys i la muralla envoltant el tossal.

Els cristians de la conquesta es van fer amb la part més alta i, com a soldats en una fortificació del desert americà, vivien amb gent d’altres religions que eren majoria. Els pactes de pau que es van fer no es van complir i, a poc a poc els carrers de la part alta, jueria i moreria van anar fent-se cristians sense perdre aquesta estructura urbana tan característica.

El Forn de la Vila, com veureu en les fotos, s’ha mantingut amb unes estructures intactes. Era no fa tant encara la casa d’una família i estava acompanyat d’edificacions iguals. La seua graciosa entrada ara té un edifici de traces contemporànies fet sense el gust necessari per a conservar l’ambient, però clar, les persones tenen un lloc que és sa casa i a falta de majors criteris fan allò que més els agrada! La sensibilitat respecte als ambients tradicionals va sempre en conflicte amb la possibilitat de gastar diners i, bé ho sé jo per Gandia, arrabassen amb les construccions antigues per a fer una finca nova que en passar unes dècades serà vella però difícilment tindrà el sabor d’abans.

Cal dir que l'Església de la Sang, dita així per la confraria que hi albergava té una estructura sòlida derivada dels primers temps de la conquesta on el romànic es barreja amb els primers intents gòtics. El seu sostre està format per un meravellós artesanat, que mostra de l’habilitat dels artesans mudèjars combinant la seua tècnica musulmana en un nou context cristià. Efectivament s’alça on primitivament estava l’antiga mesquita i va ser el primitiu temple parroquial fins al 1646 quan el culte va passar a la nova de l’Assumpció. Se sap que la seua construcció es va iniciar sota el bisbat d'Andreu d'Albalat, entre els anys 1253, data de la carta de poblament als veïns de Llíria, i 1262, amb la designació de l'Infant Pere, com a senyor de Llíria; i s'acabà l'obra probablement el 1279, poc temps després de la donació de la parròquia de Llíria al monestir de Portaceli.

Em va sorprendre la similitud de les capelles laterals amb les de la Seu de Gandia. Diria que podrien ser intercanviades sense que ningú s’adonara. Aquestes es van fer amb posterioritat en una ampliació posterior.  Mirar el seu sostre i les seues parets es gaudir de les decoracions cavalleresques, mitològiques, vegetals i heràldiques.

Pel que fa a la façana està realitzada en tàpia i té una porta construïda uns seixanta anys després de la primitiva porta lateral. En conjunt és una prova més que Llíria és un poble amb un capital turístic per aprofitar. No sembla molt raonable que haja d’anar un funcionari a obrir, com va ser el cas perquè molta gent anirà de forma lliure i es perdrà un edifici tan singular i interessant.

El centre del poder va tornar a la plana ja fa segles. Els barris, complicats per a una vida urbana que depén del cotxe semblen una elecció complicada que els porta a una decadència progressiva. Entusiastes com Manolo Sánchez Vigadany, ambaixador del seu poble com ningú, fan que la riquesa cultural de Llíria es faça valdre i no puc més que donar-li les gràcies pel temps que ens va dedicar aquells dies d’estiu.