Aquell carrer

Llavors, a la fi dels seixanta, era un carrer relativament nou, nascuda en l'extrem d'un barri morú on abans només va haver-hi horta. En realitat, Gandia no es va atrevir a eixir més enllà de les muralles fins a un centenar d'anys abans i només el gueto musulmà, "El raval” es mantenia com a barri extramurs a certa distància de la ciutat cristiana. Quan es va anar formant el nou veïnat va començar a omplir-se de cases noves, tallers, el nou col·legi públic o, ja quasi en els setanta, amb el nou institut de batxillerat.

Els meus primers records estan en un carrer, el Carrer Sant Ramón, que naixia recta quasi des del “Prado”, la plaça on, en aquells dies, es realitzava el mercat de proveïments. En el seu lloc més pròxim al centre es deia Cabanilles, i, després de travessar la dita aleshores Avinguda Menéndez i Pelayo, passava a tindre el nom del sant “Nonat”. La majoria de les edificacions eren xicotetes. Cases de barri senzilles amb poc criteri d'arquitecte i molt d'obrer amb ofici. Jo diria que van ser construïdes sense moltes pretensions d'estil en el primer quart del segle passat. Entrant des de l'avinguda, a la dreta, hi havia un xicotet negoci de venda d'oli, a l'esquerra una de tantes pelleries de les moltes que hi havia al barri. Recolzats en les parets, uns grans bastidors trepats per claus de molts anys, permetien que les pells tibades com un mapa, ja adobades, s'assecaren al sol. L'olor agra a la carn morta, a pell adobada i als productes químics, d'aroma inconfusible a ous podrits eren els propis del barri i, acostumat des de xiquet a ells, no em molestaven en absolut en les anades i vingudes al centre. Encara s'obrien en aquells anys nous carrers i s'ordenava el bufó desordre de les cases d'horta prèvies. Darrere de la meua casa encara va haver-hi algun temps una casa de camp abandonada, amb portes obertes de bat a bat i escales misterioses que portaven a un espai solitari amb vetustos objectes coberts de pols que eren quasi màgics per desconeguts als ulls d'un xiquet. La imparable urbanització del barri se la va portar per davant.

El trànsit en aquells anys era escàs i el carrer era propietat del vianant, del llaurador que silenciós caminava o pedalava cap als camps, del veí que treia a l'estiu les cadires a la porta de casa o dels xiquets que jugaven asseguts en el llindar d'una porta o recorrent els diversos domicilis com a formigues esvalotades. De nit el carrer era fosc, a penes il·luminat per unes bombetes que penjaven escanyolides dels cables de la llum i projectaven tolls de llum escampats entre la foscor absoluta.

En la meua infància la indústria de la taronja era encara pròspera i, en absència de polígons industrials, els magatzems s'escampaven pels barris del que, llavors, eren els afores. El magatzem de García España, un edifici amb certa modernitat i bona factura, obria un dels seus laterals al carrer deixant veure, des de certa distància, les seues entranyes secretes. El següent local era una xicoteta fàbrica de mobles amb una vintena d'empleats en els seus millors moments. Cada matí, poc abans de les huit, s'escoltaven les veus dels treballadors. A l'hora en punt sonava la sirena d'entrada i jo sabia que era el moment d'alçar-se del llit. Cada cert temps venia un camió carregat de taulons en brut que es descarregaven amb estrèpit, a les braves, sobre el paviment del carrer. Recorde que m'encantava veure el moment en què, superat el fregament, es lliscaven en devessall caient amb estrèpit mentre el camió avançava amb la seua plataforma elevada en angle.

La fusteria disposava d'un petit camió de caixa metàl·lica tancada de color gris i cabina roja i un tricicle on carregaven els aprenents, joves cabelluts de l'època Beatles, xicotetes peces per a fer el repartiment local. La fàbrica de Martí disposava també d'una botiga al carrer Rausell on venien els seus productes. La filla dels propietaris, Anunciata, jugava de vegades amb la meua germana ja que eren de la mateixa quinta. Per aquestes coses del Facebook vaig saber que vivia a Cadis, però com a punts altres personatges de la infància, el temps se la va emportar quedant com un nom buit, sense cara, sense la presència de l'adult ni el record del xiquet.

Al costat de la fusteria hi havia una finca de quatre pisos sense ascensor. Llavors era un edifici quasi nou, dels creats en la dictadura franquista per a famílies obreres i que tenien una placa amb els símbols de la falange. La façana de rajola roja i línies blanques s'obria amb quatre finestres per planta, dues a cada costat, i en el seu eix de simetria un finestral de blocs de vidre pujava pegat a la façana, il·luminant tota l'escala. En els anys seixanta era una finca de parelles joves de classe mitjana treballadora en habitatges senzills però dignes. Eren famílies amb xiquets menuts amb il·lusions per un futur més pròsper que el dels seus pares.

El carrer sempre va estar replet d'històries quotidianes: En el seu costat sud, a certes hores del dia, passava el tren de vapor que fins a 1969 va unir Gandia i Alcoi. La via passava envoltada de camps i séquies d'un present rural que estava a punt de desaparéixer. En algun dels nostres passejos el recorde passar, com un gegant prehistòric que llançava fum i al qual se saludava com si el seu trajecte anara a acabar a Sibèria.

La ciutat creixia amb nous blocs de pisos barats cap a Benipeixcar i les velles casetes d'estiu entre rosers donaven les glopades d'un peix que mor fora de l'aigua poc abans de la seua mort. En pocs anys l'abandó i la rampinya van degradar com un càncer les últimes restes de la vida rural.

En les nits d'estiu, seguint una senda que es trencava recorrent en paral·lel el límit del camp, anàvem a veure a la meua família materna de l’Alqueria de Martorell. Encara es podien veure els cucs de llum brillant en la foscor. Fa dècades que els vaig deixar de veure. Una mica més endavant, mon tio Antonio, cosí germà de la meua mare, tenia un hortet al qual arribava pedalant parsimoniós amb la seua bicicleta. Visitar-lo suposava sempre tornar a casa amb alguna tomaca, ceba o hortalissa que estiguera collint. En el següent encreuament de camins es veien les restes d'una duana local on en el passat es pagaven les taxes d'entrada d'aliments a la ciutat. Per tots els costats l'aigua corria fresca i neta per les artèries del sistema de reg, tan impol·luta que es caçaven granotes per a menjar les seues anques. Les dones encara llavaven la roba al costat de les séquies en safaretjos excavats en el propi camí.

En una finca grisa, a pocs metres de ma casa, vivien els F., mals veïns des de la nostra perspectiva. Tenien un negoci de pelleria i abocaven directament, sense cap vergonya, ni complex al clavegueram. Els abocaments dels cuiros adobats són altament tòxics, però en aquells dies tot el que no valia anava a parar al riu o al mar. Sense complexos. Tant va ser així que en una ocasió van bloquejar completament la canonada. Una empresa de neteja de pous sèptics va ser cridada perquè els líquids pestilents traspuaven ja sobre l'asfalt. Quan d'un dels empleats va obrir la trapa i va entrar en el pou de registre es va esvair pels gasos i per poc no va morir asfixiat. Recorde la revolada al carrer. Contaven que el van traure esvaït, mig mort, i va haver de ser reanimat sobre l'asfalt.

 Sempre hi ha veïns amb els quals, per algun motiu, sorgeix la discrepància. El meu pare era de geni terrible i va tindre un incident que hui em sembla absurd, però que en el seu moment va crear un odi sicilià. El poal del fem es depositava diàriament al carrer, folrat amb paper de periòdic i amb la seua tapa. El camió i els empleats de la neteja els buidaven i els deixaven a les voreres. En un matí de falles algun graciós va tirar un petard al seu interior que, en rebentar, va deixar una marca inconfusible que no impedia el seu ús. Passat el temps una nit va desaparéixer el benvolgut poal amb la seua cicatriu. No se sabia qui podia haver robat un vell poal del fem. El cas és que els meus pares van veure que l'estaven usant els F. Sense pretendre una altra cosa més que indicar que, probablement per una confusió, el tenien, va anar el meu pare a reclamar el recipient. F. li va contestar de males maneres i el meu pare va saltar amb aqueix geni que ens atribueixen als García. L'odi des d'aqueix dia va ser majúscul, el poal va tornar al seu lloc, però la relació sempre estava a punt d'explotar entre els mascles territorials. Sembla que eren les dones de la família les que mantenien una espècie de relació discretament amable, però amb els homes tot era terrible. Coses de la cultura mediterrània. Així comencen les guerres.

Uns altres dels personatges de la meua infantesa era la senyora Lola del marit de la qual no recorde el nom. Teníem una bona relació de veïnatge. Ens prestaven el telèfon, ja que no teníem i la terrassa per a estendre al sol si la meua mare necessitava assecar ràpid la roba a l'hivern. Vam ser convidats a les noces i a la comunió de la filla en el seu propi pati. La senyora Lola va patir un accident amb un sifó que va explotar a les seues mans. Va perdre un ull i, des de llavors, estava jo fascinat pensant que aquell ull vague que tenia era de vidre. De sa casa recorde un peix de cristall bufat de color blau i formes barroques que, amb aqueixa ment infantil que tant agrada de les excentricitats, passava a ser una peça fantàstica. Compartíem el solar posterior. El seu corral sempre tenia la porta oberta vigilada per una gossa mescla de bóxer i pastor alemany de nom Selma. Amb nosaltres era un encant d'animal, però en una ocasió, en estar casualment lliure de la seua cadena, va atacar a uns xiquets que sempre la provocaven.

La vida a les cases, a la manera de la cultura clàssica grecollatina, tenia una segona formulació als patis interiors. Era el nostre paradís privat: El lloc de les hortensies i els tests, al costat d'un safareig sempre ple d'aigua fresca amb la qual jugar. El corral, les falagueres en el seu racó humit, la benvolguda llimera, sempre disposada a regalar els seus fruits, l'arbre de pasqua o el gesmiler que creixia emparrat sobre el pati, omplien d'olors i sabors el paradís íntim de la ma casa. Entre les quatre parets encaixonades construíem tendes de campanya, muntàvem fortins o aeroports de vehicles en miniatura. Un poal, terra, aigua, un pal o un tronc, cadires velles i andròmines de tota mena ens servien per a viure aventures sense eixir de casa. Els gats del barri, per la seua part, solien ignorar les fronteres i saltaven de casa a casa convertint totes les teulades en el seu espai secret. La nostra gata, Linda, un dia va desaparèixer misteriosament per a tornar a casa carregada de quatre gatets d'origen desconegut.

Els meus pares eren amics d'una jove parella, Pepe i Asun que tenien dues filles Esperanza i, la menuda Paloma. En ésser la major de la mateixa edat que la meua germana freqüentàvem la seua casa, un petit apartament amb dues habitacions al carrer i menjador, bany i cuina mirant a les muntanyes. Els meus pares s'entenien bé amb ells i nosaltres amb els seus fills. Amb freqüència estaven jugant per casa o pel carrer. Crec que el primer sentiment de pèrdua  que vaig tindre en la meua vida va ser quan van decidir anar a viure a Madrid. Era una sensació estranya infreqüent en la infància quan penses que el món és immutable. En eixos anys el temps és etern i el que has conegut et sembla que mai canviarà. L'emigració era llavors dura. Se sumava a la distància física la tecnològica que condemnava el contacte a les esporàdiques cartes i a les trobades ocasionals a l'estiu.

Tot va canviar amb el pas dels anys.

Luisito i el seu pare amb el seu impecable sis-cents. Va morir de càncer de còlon. Anabel i els seus germans, ella ara veïna al poble. La senyora Amparo i la seua nombrosa família. A poc a poc els primitius veïns es van anar marxant. Van anar arribant nous habitants en la finca, cada vegada gent més modesta. Hui algun pis està tapiat i la façana pintada amb un descomunal grafiti. 
Nosaltres vam haver d'abandonar la casa i anar a Corea, un altre barri a l'altra punta de Gandia. La casa de la meua àvia, on jo vivia, va ser venuda i demolida i hui és la porta posterior d'un local. Només sobreviu la casa abandonada en els meus somnis on apareix com una freda presència d'un passat mort.

Fa una setmana vam recuperar el contacte amb Esperanza i Paloma després de dècades. Continuem sans i estalvis i bastant més madurs, com no podia ser d’altra manera. Els meus pares han mort, els seus estan encara bé excepte les xacres pròpies de l'edat. Hem compartit fotos i tota una època de la meua vida ha tornat a la memòria. Aquell carrer i els seus habitants, aquells anys han reviscut en les imatges. El temps no es deté.