València en falles

El nostre recorregut es va iniciar prop d’on vaig viure uns anys. Tot està molt canviat, nous carrers, nous edificis, negocis que ja no hi són... i és que la València dels meus anys d'universitat era molt diferent de la d'ara. La festa també ha canviat. Si em poguera parlar la mateixa ciutat, em diria. I tu? Tu no has canviat?

Per a iniciar el camí vam seure primer en una terrassa a l’avinguda d’Aragó. El xiquet de la taula del costat juga amb els coets. Vés-te’n lluny, li diuen, fa cas i els tira prop de la nostra taula. La gent camina per l’avinguda. Sempre es veu per algun lloc famílies amb els xiquets vestits de fallers, els pares orgullosos i l'avi o l’àvia amb la vista perduda i les forces rendides a una cadira de rodes. La festa per a ells ja significa molt poc.

Em pot dir quan és? Li pregunte al cambrer. Em contesta un accent sud-americà, probablement argentí. En el següent bar, caminant per la vorera, escolte a la cambrera parlant amb el repartidor, tots dos en castellà, ella amb accent cubà? El valencià és una relíquia a València no més útil que el vestit de falles del segle díhuit , sols es trau al carrer per a fer el teatret i au, a casa, a guardar-lo en l’armari la resta de l’any.

Ahir Valencià feia olor d'orins, a cervesa, a fum oliós de xurreria i a, no podia ser menys, a pólvora. El cel de blau intens s’omplia per moments de vapors sulfurosos que desdibuixaven les línies geomètriques dels edificis. Com en un formiguer xafat per un xiquet gegant les persones caminaven disparades en totes les direccions, sense cap pla comú i moltes intencions particulars.

La mascletà sempre és una cerimònia profana que plena plaça i carrers dels voltants de l’Ajuntament de València de creients en un ritual de soroll que connecta la massa humana amb el terratrémol que uneix cel i terra amb els sensors que tots tenim a les cames. A mitja hora de les dues el carrer de les Barques està ple. Un corredor al bell mig deixa un espai per a les urgències i els espectadors acalorats. La temperatura és sufocant i no vull pensar com serà estar a la mateixa plaça. Per totes les bandes hi ha gent que mira de lluny les explosions de fum i color que ballen en remolins per les cúpules neobarroques dels edificis. A l’ordre de l’últim tro l’exercit jovial camina seguint l’ona expansiva cap a casa al casal o a pegar un mosset.

El Rei En Jaume I allà dalt del cavall de metall segueix amb la seua conquesta sense mirar que als peus una parella que seu a l’ombra i una altra tatuada en un banc deixant-se acaronar pel sol. No ho sembla, però encara és hivern.

En la civilització del plàstic el fem, les deixalles, els pots de beguda i les bosses de plàstic són part del decorat. Amb una multitud de milers de bevedors, de menjadors de xurros, de consumidors d’entrepans les papereres i els contenidors no donen abast i molts ni es molesten en buscar-los. El divendres fem una vaga pel medi ambient i contra en canvi climàtic, dos dies després embotim els carrers d’andròmines i deixalles i fem focs de materials plàstics i químics que contaminen més i més l’atmosfera. Civilització de contradiccions. Plaga humana.

Els excusats, cagadors, pixadors, com vulgueu dir-ho, donen servei. En el carrer Guillem de Castro els pots veure en fileres de vint, però són dies on, si a un li estreny, quasi cada racó és bo. Fins i tot el venerable mur dels Sants Joans pot convertir-se en el primer monument nacional amb categoria d’excusat.

Però són dies de festa, el carrer és pres per la gent. A la vista del visitant semblarem una societat tranquil·la i optimista, sense cap problema més enllà de fer la millor foto per a compartir al face. Xiquetes fan volantins sota la mirada amable de les mares. Les parelles i les famílies es fan l’autofoto de rigor enfront de la falla efímera. Tots, bocabadats, miren l’equilibri de volums rodant la falla com en un ritual. Les falles trauen un poc aquesta ànima de xiquet babau que tots tenim i que fa que admirem les coses pel fet de ser grans, acolorides i exagerades.

Per davall dels carrers, el metro, els budells de la ciutat transporten supositoris de gent de tots els colors. És el que té una gran ciutat, ambient cosmopolita, anonimat i contacte físic en l'anar i tornar de les persones. Com per art de màgia entres en una punta de la ciutat i ixes en la part contrària.

Rialles i plors per igual. Guanyadors i perdedors, ofrenes a la Mare de Déu, taula amb els amics... Les emocions a flor de pell. Vàndals tiren petards potents, sense miraments, i ells mateixos es riuen la gràcia.

Els carrers negres i foscos del que sempre va ser el barri xinés sense xinesos fan d'atalls per a les siluetes negres que es projecten a les ronyoses parets. Sona un retruny, una banda interpreta una música festívola, la mare arregla les sinagües a la filla, el faller panxut parla de política amb l’amic.

La Lluna ens mira des de lluny. Sembla una altra que la que contemplem en el camp dalt del castell. Com una lluna que ens mira i pensa. Pobres bojos.