El tabú dels Poyo-poyo

Article publicat al llibret de la falla Sant Nicolau, Mosquit.

*Com voreu parla dels tabús i no hi ha més tabú que no voler veure les pròpies extravagàncies i veure-les en els altres.

“tabú: Cosa que no es pot dir, fer o tractar, a causa d'alguns prejudicis o convencions socials: en algunes cultures menjar certs aliments és un tabú.”

“Allò que és tabú per a un poble és costum per a un altre” Georg Reiher

Com bé sabeu vaig fer la meua tesi doctoral d’antropologia a Àfrica. En una remota tribu, de nom els Poyo-poyo, de la part central del continent, vaig tindre la sort d’estudiar una sèrie de rituals de pas, en els quals les adolescents quan arriben als díhuit anys són proposades per les famílies per a representar el clan familiar en una gran festivitat que se celebra el dia en què la nit i el dia són iguals.

En un primer moment, és el consell d’homes savis el que es reuneix sota l’ombra d’un gran baobab, torren carn d’una cabra que sacrifiquen per a inspirar-se i, amb un got de mnazi, el licor preferit dels Poyo-poyo, pensen quina pot ser la millor candidata. Els pares, per la seua banda, fan discrets regals, una cabra, una gallina i, fins i tot, si es pot, una vaca sencera al cap de la tribu, al bruixot i als membres importants del consell que ha de prendre la decisió. És molt important elegir bé perquè, si es tria la verge correcta, la tribu podrà portar grans músics i tindre més combustible per a la gran foguera amb la qual celebren l’esdeveniment.

El dia en què la decisió s’ha pres, els consellers i els caps de la tribu acudeixen amb pompa a la cabanya de la família que ha de fingir que no els esperava però, tanmateix, té preparades unes begudes a base de sang fresca de vaca i llet. La donzella ha d'acceptar un nomenament del qual, encara que teòricament no tenia idea, ja rondava entre les converses de les comares que van per aigua als pous que hi ha en la rodalia i que les males llengües comuniquen indefectiblement, però de forma discreta, abans de ser fet oficial.

Per a la família de la Malkia, nom que rebrà durant un any la xica, és un honor, ja que presenten la filla com la més important del poble i els pares com a gent a respectar. S’entén tàcitament que és verge i disponible per a un honorable casament si el candidat en qüestió aporta el nombre correcte de vaques. A més a més, la família haurà de posar tot el seu patrimoni disponible perquè la festa siga gran. Una frase típica dels pares de la Malkia duran les festivitats, i que disputa amb el cap del clan, és “ Mimi kulipa kwa hili” que traduït al valencià vol dir “Açò ho pague jo”. Òbviament les famílies més modestes no poden arribar a aquestes despeses i sols poden aspirar a fer que les filles siguen espectadores o, com a molt, comparses de la Malkia.

L’any de la Malkia s’inicia el dia en què tota la tribu se situa en el centre de l’aldea i amb els so dels tambors marxen lentament les verges seguides dels ferotges xicots de la tribu que, amb pell de lleopard o de lleó, les escorten fins que arriben al lloc on el mshairi canta les virtuts guerreres de la tribu i la modèstia i bellesa de la Malkia. Les iaies de la tribu ploren emocionades en veure tot el pomell de flors de la tribu i mentre recorden quan elles van ser Malkies o part de la comitiva.
Cal dir que no a tota la gent del clan li agrada participar en els esdeveniments. En totes les societats estan els rarets i els marginats. Els que no suporten el soroll dels tambors se’n van a la muntanya a caçar babuïns. En altres casos els pares d’alguna xiqueta, que haurien volgut que fóra Malkia. Si es nega pot ser un drama familiar amb el consegüent disgust i plors de mare i avia respectivament.

En arribar prop del dia del Takatifu, el dia sagrat, totes les aldees van al bosc dels baobabs en processó i li fan una ofrena a la deessa de les verges Mungu wa Kike. Totes les Malkies van vestides amb la roba tradicional de la tribu confeccionada per les iaies i les mares amb la fibra que obtenen de la natura i que es diu ndivyo. Els vestits costen tant que, de vegades, una vaca sencera no els pot pagar. Al cap porten un complicat pentinat de trenes i perles que omplen de color el pentinat de la xica. Un senyal de distinció és tindre les joies dels artesans de Kaga-Bandoro, els més reconeguts del país. Les mares fan llargs viatges fins pobles de tribus veïnes perquè el vestit siga únic i original en el poblat. Cal fer-ho perquè si es repeteix l’estampat es considera que la mala sort rondarà al clan quaranta-huit llunes.

Arriba el Siku ya tuzo, el dia en el qual el gran consell de tots els clans decideix quina aldea ha presentat el millor Kodi o tribut a Mungu wa Kike. Totes les tribus van acompanyades dels tambors i fan els càntics rituals mentre es comunica solemnement la decisió. És un moment delicat, ja que alguns anys els clans han encetat guerres cruentes que han enemistat algunes aldees amb les veïnes per moltes dècades. La Malkia del clan guanyador, refugiada en la cabanya ritual, ix amb el millor vestit i coberta d’una màscara feta a l'efecte, recull el Weka na fuvu, un apreciat bastó coronat per una calavera que presidirà la casa comunal durant els anys següents. Al cap de tres dies es fan unes fogueres immenses amb branques d’arbustos de la praderia, fem de vaca i els Kodis coronant el caramull. No us podeu imaginar com sonen de forts els tambors en el moment en què la Malkia encén el foc.

No tot és idíl·lic en la vida festiva dels Poyo-poyo. En la dècada anterior a la meua visita, van ocórrer uns fets terribles. El cap de tota la tribu, i conseqüentment de tots els clans, va ser assassinat perquè un dels clans locals no va acceptar la decisió d’atorgar el Weka na fuvu al clan Pori Moto. Es va iniciar una guerra tribal tan terrible que encara hui les espurnes poden saltar en qualsevol moment.
Però si he de citar uns successos que van estar a punt d'acabar amb la mateixa tribu he de parlar l’any en què el fill del cap de la tribu, de nom Taiakuruna va declarar que volia ser aquell any la Malkia.

Ja de menut rebutjava les pells de lleó amb què el vestia la mare i preferia desfilar davant de la cabanya saludant a dreta i esquerra per a vergonya del pare que se’l haguera volgut emportar a caçar. En cadascuna de les presentacions a la tribu de les Malkies s’ajuntava amb les xiques i imaginava amb il·lusió ser ell mateix qui desfilara acompanyat de guerrers i saludant amb la mà a dreta i esquerra a tota la tribu.

El dia que va demanar ser la Malkia son pare es va posar furiós, no puc dir vermell perquè en aquesta tribu són negres com el carbó, però sí amb els ulls injectats en sang i la tensió pels núvols. Una Malkia sols pot ser una xica, va dir vehement. Taiakuruna, cabut com un elefant de la praderia, va callar però va anar a parlar amb la mare que no va ser molt més comprensiva. En un clan tan menut, on tots són més o menys família, el xaman de la tribu va tindre notícia de la pretensió del xicot i va esclatar amb fúria. Tradició va dir, tradició, va repetir. Si perdem les tradicions serà la fi del món. Un xic no pot ser Malkia.
Taiakuruna es va refugiar al bosc de les acàcies, prop del pou del qual se servia el poble fins que va saber que les aigües baixaven més calmades. Tot sabent l’oposició dels pares, del xaman i del clan va preparar un pla per a ser Malkia. Quatre llunes van passar i ell vestia amb les pells de lleó que volien els pares.
Era el dia de l'ofrena a Mungu wa Kike, la Malkia, una xica de la mateixa generació de Taiakuruna es preparava en la cabanya ritual per a marxar formal a replegar el premi que els corresponia. Taiakuruna va entrar discretament sense que ningú el veguera, va nugar a la Malkia i ell mateix es va posar els vestits i la màscara de Malkia. En aquell moment tots els clans es van quedar bocabadats en veure la millor Malkia que mai en la tribu Poyo-poyo s’havia vist. Tot era gràcia, delicadesa i saber fer. En el moment en què va rebre el Weka na fuvu, el bastó ritual es va sentir un crit al fons. No és la Malkia! Ens ha enganyat. Ràpidament els guerrers van arrancar la màscara per a veure amb estupefacció que era Taiakuruna.

No vull entrar en detalls perquè és molt cruel però aquell any el caramull de branques i fem de vaca no portava el Kodi. Pobre Taiakuruna... Els pocs que gosen a parlar del tema, ara com ara tabú a la tribu, diuen que va morir amb un somriure orgullós i combatiu que va encendre en foc l’ànima del xaman de la tribu.