El dimoni de la Foradada

Article publicat al llibret de la Falla Màrtirs 2019

L'article intenta reviure els darrers moments d'una comunitat musulmana a la Vall de Gallinera. Ens parla de estima entre familiars, de vida senzilla, de traicions, de sabiduria i d'avarícia. Passions humanes en un paisatge que molts coneixem.

*1. S’estima que el Salat, el dialecte d’origen mallorquí es va perdre a finals del S. XIX per por a les burles dels pobles veïns. Cavanilles diu que a les darreries del S. XVIII encara es parlava diferent. No sabem com. En cursiva hem fet un intent d’imitar el que podria haver sigut amb trets del mallorquí i característiques pròpies del valencià de carrer.

Joan Seguí, llaurador de la Vall de Gallinera, es va apropar al seu fill Batiste:

–Au xiquet, que es sol no espera —va dir mentre el sacsava suaument. Batistet, de catorze anys, ja es considerava un home i no va remugar, feliç d’anar amb son pare a qui venerava. Van desnuar l’haca del seu corral i, amb ella carregada amb les eines del camp, van deixar enrere els carrerons moruns de Benialí cap al camí que puja a la Vall d’Alcalà, on Vicent conreava bancals d’oliveres, ametlers i garroferes. La llum blava banyava tot el paisatge abans del trenc d’alba. El vent de Tramuntana udolava entre les esquerdes de les pedres i convidava a tornar a casa.

En arribar al coll i albirar l’altiplà de la Vall d'Alcalà, van girar cap a xaloc i, per la senda de la cornisa, van passar per davant de la Cova del Moro. Batistet va veure les formes sinuoses de les penyes i va dir:

–Redell, pare, sembla sa cara d’un dimoni.

Pare i fill parlaven el valencià farcit de trets de la llengua dels seus avantpassats mallorquins.*1

–Ja ho pots dir, fill meu. És sa mateixa cara des dimoni –el fill es va girar una mica espantat i el pare, lacònicament, va continuar—: com que s’història és llarga te la contaré a l’hora d’esmorzar. Ara és mà que mos posem a treballar, que els dies ja s’acurcen molt.

En els bancals van veure, amb orgull, la bona collita d’olives que un estiu llarg i benèvol havia procurat. Van estendre les borrasses i, xino-xano, van anar collint les olives que els permetrien pagar les rendes al duc i guanyar uns bons rals al mercat de Pego. Quan el sol de finals d’octubre es va alçar suficient per no passar fred, van anar a la figuera, van seure i, remullant la gola amb vi fet a casa, esmorzaren els darrers embotits de la matança de l’any anterior.

–Saps, Batiste, qui vivia aquí abans de nosatros?

–No sé què vol dir, pare.

–Nosatros som descendents de mallorquins que van vindre a poblar aquestes terres quan van expulsar an es musulmans. Si te fixes, a sa Vall de Gallinera xerrem diferent que a Pego i, si te n’adones, molts noms dels pobles comencen per -Beni. Això volia dir “de sa família de” en el llenguatge dels moros. El meu rebesavi encara en va conèixer un que vivia amagat a sa que diem “Cova des Moro”. Encara era un nin, més menut que tu, quan li va contar la història que ara jo t’explicaré.

–Eren aquells mals temps pes moros que vivien en aquestes valls. Es rei d'Espanya havia decidit que havien de marxar a Àfrica.

–I això per què, pare? Quin mal li feien?

–No t’ho sabria dir. Tal vegada perquè eren diferents, perquè tenien por que un dia reclamassin es que havia estat d'ells. Qui sap! Nosatros no som més que llauradors. Igual que ho eren es moros que varen expulsar. Res entenem d'aquestes coses, només hem de tenir esment amb sos reis, es senyors i es seus soldats. Si s’entesten, poden fer-mos sa vida molt mala de fer, fill. Ara inclús has de xerrar en castellà si has de fer tractes amb ells. I ara deixa que continuï. Paciència!

I allà a l’ombra dolça de la figuera, a la vista dels Corrals de Paet, Vicent va contar la història al seu fill.

Era l’any 1609, es caps de família de tots es pobles, en sa qual se deia llavors aljama o comunitat de musulmans, estaven convocats en una assemblea. Tots plegats varen anar a on nosatros ara vivim que, llavors, es deia Bani Jalil. Es Duc de Gandia en persona havia anat feia una setmana per comunicar-los sa decisió des rei, ferma però encara no oficial, i convèncer-los d'anar en quatre setmanes pacíficament an es port de Dénia sota sa seva protecció. A s'assemblea se va discutir amb gran passió de s'expulsió prevista i se varen manifestar decidits a no abandonar ses seues terres. Suleiman Jalil, es cap des clan des Jalil, va intentar tranquil·litzar a tots i els va convèncer que podria negociar amb so Procurador a sa vall des Duc de Gandia perquè els deixàs quedar-se.

–Es cristians mos necessiten per conrar ses terres —va dir—. És una qüestió de diners. Sempre amb diners mos han deixat tranquils. Hem d'aplegar tot quan puguem per xerrar amb ell. Segur que aconsegueix que mos deixen romandre a ses nostres terres. Sense nosatros tots es bancals quedaran abandonats i moriran.

–De veres ho penses? –va dir Abu Zayd, home savi com a pocs, coneixedor de ses plantes i de s’oratge, curandero i temut com a bruixot per molts. Era un des pocs que havia conegut ses ciutats des regne i que xerrava amb soltesa es valencià des cristians–. Aquesta vegada venen a per nosatros. No podem fugir ni defendre-mos. Ja no tenim es soldats i ses armes que vàrem tenir quan encara dominàvem Al-Dàniyya —va dir amb autoritat.

Pocs recordaven es nom des regne des temps des musulmans. Sense una ajuda escrita ets habitants de sa vall només recordaven allò que els explicaven es pares a es fills. Abu Zayd era des pocs que encara podia llegir es llibres que ses famílies més importants zelosament amagaven en es forats a les cambres.

Suleiman va alçar novament sa veu: –Abu —va bramar amb s'arrogància d'un cap de clan. Tu podràs sebre molt de plantes o llegir llibres, però dus molts anys amagat a sa teva cova a sa muntanya. Jo, com saps, som home de món i estic avesat a negociar i tenc bons tractes amb sos cristians.

Sa multitud només volia sentir bones notícies i ets advertiments de s'endeví Abu no entraven en caps més preocupats pes cultius, s’oratge o ses discussions amb sos amics sobre es xafardejos entre es poblets. Finalment, una comitiva encapçalada per Suleiman i s’altres caps de clan va baixar cap a Pego davall s'imatge benèvola des castell de Benirrama que tantes vegades els va protegir en es passat. En arribar a sa casa que es Duc tenia a Pego, varen demanar audiència amb so seu Procurador Vicent Pitarch, es funcionari màxim des senyor an es càrrec de sa Gallinera. Pitarch, tercer fill d'una família noble, havia estat soldat a ses guerres dels Països Baixos. Home d'acció i amb pocs escrúpols a sa batalla s'havia guanyat sa confiança des Duc i feia i desfeia an es seu criteri en es territoris que administrava. Quan volia sabia esser diplomàtic i magnànim. Però si qualcú gosava intentar enganar-li, podia esser es mateix dimoni. Era, així i tot, avariciós i sempre veia oportunitats d'enriquir-se pertot arreu.

–Bon dia Suleiman. Què voleu ara? –va dir amb cert fàstig.

–Mire, Honorable en Vicent —va dir tremolós–. Voldríem que es nostro Senyor es Duc de Gandia, que Deu li guardi molts d'anys, as qual li tenim fidelitat absoluta, tengui pietat per sa nostra vall i mos deixi romandre i seguir conrant ses terres com sempre hem fet.

–Suleiman, bé saps que aquests no són assumptes senzills. No és gens fàcil arribar al rei i moure fils a la cort. El Duc, o jo mateix, ho faríem encantats, però ja sabeu que s'han de facilitar els contactes. Es consellers del rei no xerren, així com així, amb qualsevol.

–Ho entenem, ho entenem —va dir Suleiman adonant-se perfectament de lo que volia i que, ja de fet, havia previst—. Es nostros pobles pagarien totes ses despeses que foren esser necessàries.

–Està bé. Sou justs amb els vostres senyors que us protegiran. Crec que es preu adequat seria dos mil onzes d'or–. Va dir, amb calma freda, però amb avarícia dissimulada. Sabia per fonts directes que s'expulsió era decisió definitiva i que, de tota manera, els ho furtarien tot pel camí o només posassin es peu an es vaixell. Suleiman es va quedar de pedra en sentir sa quantitat. No va tenir més remei que pujar de tornada i comunicar sa necessitat de buidar totes ses reserves d'or que tenia cada família, ses joies, ses monedes, es petits tresors amagats per a moments difícils. Totes ses famílies varen aportar lo que tenien. Qualcuns varen ocultar una part, per si de cas, an es bancals. Suleiman va soterrar un cofre sencer a prop de sa fonteta de Benimarsoc. Tot i remugant varen aconseguir arribar a sa quantitat pactada.

Abu ibn A es-A’sam, allà dalt de sa cova on vivia com un eremita, veia sa Vall tranquil·la, verda i boniqueta, com de costum. Es pobles a sa seva vida diària, ses aus migrant cap an es sud. Res semblava haver canviat. Es llauradors, que passaven pes camins a prop de sa cova, li duien ses notícies des rescat que havien preparat.

–Desgraciats ignorants —pensava–, millor farien en amagar-s’ho als folres i les vores dels seus vestits. Venen mals temps.

Es dia acordat, es soldats i es Procurador des Duc varen pujar an sa Vall i varen pendre posicions en es pobles. S'excusa que va donar Pitarch pes petit exercit que l’acompanyava va esser la de protegir  es pagament que havien de fer. Va esser a Benitaia on varen dur tot s'or acordat. Només Pitarch i un parell de soldats varen esser testimonis de s’entrega. Una vegada ho va tenir, va enviar secretament a dos heralds que varen convocar an es terços des rei, que ja estaven preparats en es pobles cristians, per sufocar ses previsibles revoltes. Pocs varen poder escapar de sa batuda, confiats com estaven a sa paraula des caps de clan i des Procurador des Duc. Des des infants fins an es avis, famílies, pares i mares, rics i pobres, tots varen haver d'agafar allò que podien traginar. Qualcuns varen fugir amb gent d’altres valls, amagant-se pes barrancs de sa serra de Pop per acabar morts o vençuts i sense forces a es cim des Cavall Verd. Finalment, es que no varen morir varen haver de marxar.

Abu Zayd va romandre amagat a sa seva cova vigilant des d'allà dalt lo que ell ja hi havia previst. Sa nit en què sa vall va quedar deserta, sense ets habitants que durant segles havien viscut en ella, Pitarch va pujar amb sos seus dos soldats de confiança cap a lo alt de sa serra, justament pes camí que tu i jo fem cada dia. Amb torxes que il·luminaven sa ruta, varen arribar an es coll on has vist sa cara des dimoni. En un lloc tan tranquil es renills i es colps des unglots des animals s'escolten de molt lluny. Abu Zayd es va amagar i els va seguir per veure què feien. Es tres cristians amb aixades varen obrir es marge d'un bancal a prop ja de s'arc de pedra que li deiem “Sa Foradada”. Era un lloc fàcil de trobar quan, més endavant, anaren a replegar es beneficis de sa seva traïció. Els va dur hores fer un gran clot i tornar a amagar-lo. Pes Benicadell se veia es llampegar d'una tempestat de final de sa tardor. Es trons cada vegada se sentien més a prop des llamps que, amb línies de llum potent, connectaven cel i terra. Es temps de sa nit passava i sa claredat pes costat de la mar contrastava amb sa cortina fosca que cobria es ponent. Pitarch no era estúpid i no volia compartir s'or amb ningú. Sabedor de s'avarícia humana, que més ràpid que tard se tornaria contra ell mateix, va sorprendre es seus fidels sicaris mentre estaven d'esquena i, amb dos cops experts d'espasa, els va ferir de mort. Amb una mica d'esforç els va llançar an es pròxim precipici, mentre ses primeres gotes de pluja queien en un trenc d’alba cada vegada més encès per es resplendor des llamps. Va esser en un d'ells quan va veure sa silueta d'Abu Zayd baix de s'arc de pedra. Segur de ses seues habilitats amb s'espasa va riure davant des que li va semblar un home vell sense forces.

–Narju 'an yueaqibak ghadib allah 'iilaa al'abad –va maleir es savi aixecant es braços.

Sa cara de Pitarch se va contreure una mica. Encara quedava algun sarraí. –Maleït moro –va dir mentre treia s'espasa. No s’havia d’atemorir per un home d’aspecte fràgil. En això va partir a córrer, arma desembeinada, disposat a tallar es coll des musulmà falcat obstinadament a terra. Abu Zayd va baixar es braços assenyalant a Pitarch. En aquest moment un llamp va caure a s'espasa del cristià amb una claredat enlluernadora que va deixar encegat an es savi. Es terrible tro va rebotar en ses immenses pares de sa serra com si fos sa fi des món. A sa muntanya de sa cova pedres gegantines varen caure redolant per sa vessant, deixant a sa vista es buits i es contorns d'una calavera deforme amb s'expressió darrera d'horror de Pitarch en sentir-se morir. Es cos des cristià es va volatilitzar en un tres i no res, no deixant més que una marca negra a sa pedra que encara pots veure si puges a sa Foradada. Sa seva ànima roman atrapada en es penya-segats de sa serra.

Sabedor que no tardarien a pujar a cercar es cristians desapareguts, Abu Zayd va abandonar sa seva cova dipositant es seus llibres i instruments en un amagatall a prop de sa muntanya des Xap. Coneixedor com a pocs de sa terra i es seus secrets, ses seues fonts, entre coves, serres i boscs, amagat i discret com a pocs, va sobreviure més de vint anys menjant de sa natura com es darrer llop de sa bandada.

Batistet mirava bocabadat a son pare qui va seguir amb els darrers fets de la història.

–De Pitarch i es soldats mai més se va sebre. Es Duc no podia deixar erma una vall tan fèrtil. Va nomenar un nou procurador, Matheu de Roda, i va dur gent de Mallorca, la majoria d’Andratx, amb una nova Carta Pobla. En arribar es nostros avantpassats el 1611 varen començar a conrar-la novament. Va ser es avi del meu rebesavi, fill d'un des primers colons, es que va conèixer es fugitiu. Un dia se va perdre, caçant conills, pes boscs de sa Serra de Migdia, entre es canals infernals des barrancs de sa zona i, quan ja no pensava que sortiria mai, va rebre s'ajuda d'Abu Zayd. Es nin no va explicar es secret a casa per por d'esser marmolat. Amb es pas des temps se va convertir en un costum, es fet de trobar-se amb es vell quan pujava a pasturar es ramat de cabres. Molt d'allò que sap sa nostra família de sa naturalesa és gràcies a ell i ses seues ensenyances. Llavors era ja un homo molt vell i només volia, com solem fer es que ja som majors, explicar ses coses des passat. Un dia el va trobar mort a sa seva cova. Amb branques i pedres la va tancar i només de vell se va atrevir a explicar sa història. És així com aquesta ha passat de pares a fills a sa nostra família.

Era hora de treballar. Vicent i Batiste es passaren tot el dia replegant olives i posant-les a les alforges de l’haca, van desfer el camí del matí quan el sol començava a baixar pel Benicadell. La cara turmentada de pedra, fòssil d’altres temps els mirava amenaçadora. Batiste es va girar i va sentir un calfred que li va recórrer l’esquena. Vicent en veure l’escruiximent del xicot li va dir: –Cal aprendre sempre de les històries del passat. D’una manera o altra el mal no ha de guanyar-nos mai i el qui la fa, més aviat o més tard, la pagarà.

—I es tresor, pare? Si ho trobàssim seriem rics.

—És or maleït, fill. Sa riquesa que ve des mal sempre contamina s'ànima. Qui ho toqui se veurà atrapat pes mal. No vulguis mai sa riquesa que ve des maligne. Nosatros dediquem-mos a ses olives i a n’ets ametllers que són es nostro treball i amb això mai hem fet mal a ningú.

El soroll rítmic de l’haca es va perdre pels penyals gegants de la vessant ombrívola de la serra de la Foradada entre les quals el caminet abaixava cap al poble. Passat el camí que ve de la Carroja van trobar a l’Antoni Ponsell acompanyat d’un foraster elegantment vestit. Mentre ells parlaven l’home escoltava i observava atentament: –És En Josep Antoni Cavanilles, un savi de València. Està visitant tot es Regne per a escriure un llibre, m’ha dit.

El fum de les llars surava en la vall convidant pare i fill a tornar aviat a casa. Semblava que la Gallinera sempre haguera estat un lloc de pau.