Per Déu, per la pàtria i el rei





Desembre de núvols alts que anuncien la pluja. Cels de plata i blau retallen el suau relleu dels turons pelats que precedeixen l'ermita del Sant Crist. Anem parlant de temes transcendents, el sentit de la vida, com aprofitar el que ens queda en aquest equilibri de tall de navalla entre el que ens fa feliç i la rutina que ens permet viure.



Recorrem, ignorants, un mapa noms amb ressons a passat, l'Alt del Quincaller, Alt dels Carlistes, l'Infern. George s'atura a la part alta del turó i amb un contrallum èpic beu de la seva ampolla. Al fons, difuminada suaument per la boira del matí, la silueta de la capella i els edificis annexos. La distància sembla poca entre la desolació d'una vegetació escassa i corcada per l'últim incendi, però les muntanyes sempre tenen un tàlveg o un barranc al qual baixar per tornar a pujar esbufegant.


Ja, superat l'últim turó, apareixen a la vista un altiplà de matoll, algun pi arrasat pel foc i un grup de xiprers moribunds envoltant una creu de ferro. El petit monument funerari circular, decrèpit, gairebé abandonat, venia decorat per una resseca corona de llorer amb la bandera monàrquica. El vent bufa fred als set-cents metres d'altura de l'altiplà. Una placa honora seixanta-dos caiguts a la batalla de 1873. L'enfrontament, avui tan llunyà per als senderistes, sona com si es parlara de la Batalla de Salamina. L'enfrontament va ser cruel i salvatge, a baioneta en molts casos. El general de les tropes republicanes va escriure:



"Reconegut el camp, on vaig romandre des de les dotze, en què aquesta va tenir lloc, fins a les quatre de la vesprada, es van trobar cent quaranta-nou morts de l'enemic, i més de dos-cents ferits, dels quals es van recollir molts, però, segons notícies posteriors, les seves baixes ascendeixen a més de cinc-centes. Es van agafar també més de dos-cents armaments, presoners, una càrrega de municions, farmacioles, caixes d'amputació, banderins, un portabandera, llibres d'ordres, sabres, espases i una altra porció d'efectes " .


La batalla va ocórrer al desembre, el dia 22, a les vespres del Nadal. Beneït Google ens dóna referències i dades contra l'oblit. Van ser batalles dels nostres rebesavis que en la nostra ignorància no mereixen atenció. Els corredors de muntanya, els senderistes i els turistes de diumenge pugen de Bocairent a l'ermita i gaudeixen de la vista. Jo ho vaig fer fa uns anys, una vesprada de pasqua que vam pujar a l'ermita, ignorant l'escenari que recorria. El paisatge ens supera sempre. Es diria que els éssers humans som eterns adolescents que creuen haver inventat el món. Oblidem a les desenes de generacions que van sentir la mateixa ànsia per una societat millor, d'acord als seus ideals, als seus relats mentals sobre com ha de ser la nostra societat, la nostra política, sobre el que importa i el que no.


De xicotet mon pare cantussejava l'himne carlista, ja despullat de tota significació política, un ressò sorneguer i ple d'humor d'una cançó que el meu avi, requeté convençut, cantés, probablement, amb passió. Youtube em recorda l'himne al vídeo de l'última visita d'un carlisme residual que congrega un parell de desenes de partidaris. Molts menys que els caiguts per una causa perduda.


El calvari descendeix espectacular sobre la carena a la qual s'aferra Bocairent. Estem a la meitat de la nostra excursió. Vaig parant i faig fotos cada vegada més allunyades de l'ermita del Sant Crist. L'aire s'ha tornat fred i hivernal. No sonen canonades; altres batalles tenen lloc en altres parts del món. Nous soldats, homes molts ells en el millor de la seva joventut, donaran la vida per noves causes i seran oblidats. Tot és efímer. Carpe Diem.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy