Back to the mountains
"Quan el
Montgó te capell, pica espart i fes cordell". De
camí cap a Dénia, sortint d'Oliva, intentava traduir al meu company de
correries Sean el significat d'una expressió popular que exemplifica a la
perfecció l'ancestral relació del paisatge i els seus habitants. El
Seat Ibiza que va ser l'orgull del meu pare cavalcava per la nacional 332 camí
a Montgó. A
prop de Casa Clara van pujar Martin i Nick, els altres dos companys del dia i
entre riallades d'humor anglès vam seguir cap al sud. Passant
ja els perfils de Segària vam veure el contrallum retallat entre núvols del
Montgó fent honor a la dita popular.
Per a tot aquell que haja nascut en aquestes terres l'horitzó sempre es tanca pel sud amb aquesta muntanya emblemàtica que penetra impetuosament en el mar fins a tallar-se abruptament al cap de Sant Antoni. Si exceptuem una ocasió en què vaig anar amb els meus companys de Pego a una excursió a veure plantes a la part baixa, aquest era un repte que em quedava pendent des de feia anys.
La nit anterior gran part de la Comunitat Valenciana s'havia vist sacsejada per una tempesta elèctrica amb milers de llamps. Res semblava presagiar un matí de principis de tardor amb suaus núvols, una lleugera boira que entelava els contorns de les cadenes muntanyoses llunyanes i un sol molt agradable que es va acabar imposant.
El Parc Natural del Montgó ha aprofitat les estructures que es van realitzar per colonitzar les seves vessants a principis del segle XX i avui formen part del recorregut de molts caminants. Després d'una curta pujada en un camí zigzaguejant entre pinedes, vam arribar fins el curt camí que puja a l'anomenada "Cova de l'Aigua". La cova, visitada i ocupada des de l'antiguitat més remota, sempre va ser un lloc on abastir-se d'aigua. Una inscripció romana, protegida per una reixa del vandalisme, així dóna testimoni. El que fos el dipòsit que recollia l'aigua avui és una sala amb parets plenes de grafits dels milers de visitants que ha d'haver tingut al llarg dels segles. A baix, a la falda de la muntanya milers de cases d'estiu han destrossat el tradicional paisatge agrícola convertint-se així en un subproducte de la natura que manifesta la seva voluntat d'estar en comunió amb aquesta però que alhora és el motiu que no ho estiga .
Els impressionants penya-segats de pedra calcària blanca miren al nord i, per això, aquest vessant és verd i frondosa enfront de les seques parets del costat sud. Es diu que la varietat de plantes que hi ha en aquest parc natural supera el de les existents, per exemple, al Regne Unit i per això hi ha diverses microreserves a les zones més fresques. El Mongó, com succeeix en moltes de les nostres serres, fa de barrera contra els núvols que arriben de Llevant i per això recull tota la pluja al costat de Dénia i és molt més àrid a Jesús Pobre.
Cap amunt, aprofitant els passos disponibles, el camí arriba fins a l'altiplà superior del massís i serpenteja entre vegetació baixa amb el Mar d'una banda i tots els turons des de Cullera fins al Penyal d'Ifac per l'altre. Com si d'un desplegable didàctic es tractés, es pot veure la Serra de Corbera, El Monduver, La Serra Grossa, la Safor, Segària, les muntanyes de la Gallinera, la Vall de Laguar, Bèrnia o el Puig Campana. La sensació d'eufòria augmenta en veure la suau línia de costa i els núvols que arriben i, gairebé a l'altura de la vista, suren davant del Golf de València.
El camí no és, certament, molt còmode. Els estrats, per capritx de la geologia, es van plegar en vertical i tot el camí està sembrat d'esperons de pedra que obstaculitzen el pas dels senderistes. Entretingut amb la meva càmera, fascinat per les imatges, em vaig quedar una mica endarrerit respecte als meus companys. En la solitud del camí la ment vaga lliure en el pensament. Des que vaig tenir l'oportunitat de tornar a les muntanyes he tingut ocasió de percebre la meva pròpia escala en un paisatge tan bonic com enorme en aquest diminut racó del planeta. Els anglesos que han adoptat la seva nova llar han vingut explorant durant quinze anys cada racó de les nostres serres i valls. Finalment el natiu va ser el que va haver d'aprendre amb la guia d’algú que va arribar després.
La cimera, una clariana plena de pedres soltes amb el seu corresponent vèrtex geodèsic, va ser el lloc on ells van fer el seu lunch o, en el meu cas, el meu tardà esmorzar. Diversos grups de senderistes van arribar i van marxar mentre gaudíem del menjar i la vista. Van decidir que baixaríem per la incòmoda carena que baixa entre roques polides pel pas de caminants, que rellisquen i que sempre adopten la posició més incòmoda i agressiva per al senderista. A la plana els camps de colors terrosos contrastaven amb el verd artificiós d'un camp de Golf.
Els anglesos parlaven d'un dels seus temes favorits, les pensions i els impostos. Sean em confessava que desitja viure aquí definitivament, que no desitja oblidar l'espanyol que parla amb bastant soltesa, però que per motius de jubilació es veia obligat, si aquesta era la paraula, a viure a Gran Bretanya. El Brexit té inquieta tota la colònia britànica i cada un està veient com gestionar el seu futur en un país del qual ja no formaran part com a ciutadans de ple dret en abandonar la Unió Europea. La majoria d'ells són gent de classe mitjana que ha viatjat i té una visió del món molt més oberta que els seus conciutadans del Regne Unit que mai van sortir del seu poble. Amb nosa admeten que ignoren què passarà i que els han fet fallida seu futur tranquil en una terra que estimen com si sempre haguessin viscut.
El camí baixa entre canals fins a la pista forestal ben abalisada amb fites de pedra que es va fer a la colonització. Martin es queixava del genoll en haver caigut en una de les milers de trampes amb què el Montgó burla als seus visitants. A dalt, una altra vegada, la massa de pedra blanca i els vessants entapissats de verd, solcat per torrenteres de pedra que es convertien en barrancs de camí a la mar. Les Rotes, a la dreta, estaven cobertes per pinedes i desenes de xalets, alguns d'un luxe escandalós. El mar, presència eterna contra la pedra, paisatge etern que ens sobreviurà per més que, per un moment, el sentim nostre.
Per a tot aquell que haja nascut en aquestes terres l'horitzó sempre es tanca pel sud amb aquesta muntanya emblemàtica que penetra impetuosament en el mar fins a tallar-se abruptament al cap de Sant Antoni. Si exceptuem una ocasió en què vaig anar amb els meus companys de Pego a una excursió a veure plantes a la part baixa, aquest era un repte que em quedava pendent des de feia anys.
La nit anterior gran part de la Comunitat Valenciana s'havia vist sacsejada per una tempesta elèctrica amb milers de llamps. Res semblava presagiar un matí de principis de tardor amb suaus núvols, una lleugera boira que entelava els contorns de les cadenes muntanyoses llunyanes i un sol molt agradable que es va acabar imposant.
El Parc Natural del Montgó ha aprofitat les estructures que es van realitzar per colonitzar les seves vessants a principis del segle XX i avui formen part del recorregut de molts caminants. Després d'una curta pujada en un camí zigzaguejant entre pinedes, vam arribar fins el curt camí que puja a l'anomenada "Cova de l'Aigua". La cova, visitada i ocupada des de l'antiguitat més remota, sempre va ser un lloc on abastir-se d'aigua. Una inscripció romana, protegida per una reixa del vandalisme, així dóna testimoni. El que fos el dipòsit que recollia l'aigua avui és una sala amb parets plenes de grafits dels milers de visitants que ha d'haver tingut al llarg dels segles. A baix, a la falda de la muntanya milers de cases d'estiu han destrossat el tradicional paisatge agrícola convertint-se així en un subproducte de la natura que manifesta la seva voluntat d'estar en comunió amb aquesta però que alhora és el motiu que no ho estiga .
Els impressionants penya-segats de pedra calcària blanca miren al nord i, per això, aquest vessant és verd i frondosa enfront de les seques parets del costat sud. Es diu que la varietat de plantes que hi ha en aquest parc natural supera el de les existents, per exemple, al Regne Unit i per això hi ha diverses microreserves a les zones més fresques. El Mongó, com succeeix en moltes de les nostres serres, fa de barrera contra els núvols que arriben de Llevant i per això recull tota la pluja al costat de Dénia i és molt més àrid a Jesús Pobre.
Cap amunt, aprofitant els passos disponibles, el camí arriba fins a l'altiplà superior del massís i serpenteja entre vegetació baixa amb el Mar d'una banda i tots els turons des de Cullera fins al Penyal d'Ifac per l'altre. Com si d'un desplegable didàctic es tractés, es pot veure la Serra de Corbera, El Monduver, La Serra Grossa, la Safor, Segària, les muntanyes de la Gallinera, la Vall de Laguar, Bèrnia o el Puig Campana. La sensació d'eufòria augmenta en veure la suau línia de costa i els núvols que arriben i, gairebé a l'altura de la vista, suren davant del Golf de València.
El camí no és, certament, molt còmode. Els estrats, per capritx de la geologia, es van plegar en vertical i tot el camí està sembrat d'esperons de pedra que obstaculitzen el pas dels senderistes. Entretingut amb la meva càmera, fascinat per les imatges, em vaig quedar una mica endarrerit respecte als meus companys. En la solitud del camí la ment vaga lliure en el pensament. Des que vaig tenir l'oportunitat de tornar a les muntanyes he tingut ocasió de percebre la meva pròpia escala en un paisatge tan bonic com enorme en aquest diminut racó del planeta. Els anglesos que han adoptat la seva nova llar han vingut explorant durant quinze anys cada racó de les nostres serres i valls. Finalment el natiu va ser el que va haver d'aprendre amb la guia d’algú que va arribar després.
La cimera, una clariana plena de pedres soltes amb el seu corresponent vèrtex geodèsic, va ser el lloc on ells van fer el seu lunch o, en el meu cas, el meu tardà esmorzar. Diversos grups de senderistes van arribar i van marxar mentre gaudíem del menjar i la vista. Van decidir que baixaríem per la incòmoda carena que baixa entre roques polides pel pas de caminants, que rellisquen i que sempre adopten la posició més incòmoda i agressiva per al senderista. A la plana els camps de colors terrosos contrastaven amb el verd artificiós d'un camp de Golf.
Els anglesos parlaven d'un dels seus temes favorits, les pensions i els impostos. Sean em confessava que desitja viure aquí definitivament, que no desitja oblidar l'espanyol que parla amb bastant soltesa, però que per motius de jubilació es veia obligat, si aquesta era la paraula, a viure a Gran Bretanya. El Brexit té inquieta tota la colònia britànica i cada un està veient com gestionar el seu futur en un país del qual ja no formaran part com a ciutadans de ple dret en abandonar la Unió Europea. La majoria d'ells són gent de classe mitjana que ha viatjat i té una visió del món molt més oberta que els seus conciutadans del Regne Unit que mai van sortir del seu poble. Amb nosa admeten que ignoren què passarà i que els han fet fallida seu futur tranquil en una terra que estimen com si sempre haguessin viscut.
El camí baixa entre canals fins a la pista forestal ben abalisada amb fites de pedra que es va fer a la colonització. Martin es queixava del genoll en haver caigut en una de les milers de trampes amb què el Montgó burla als seus visitants. A dalt, una altra vegada, la massa de pedra blanca i els vessants entapissats de verd, solcat per torrenteres de pedra que es convertien en barrancs de camí a la mar. Les Rotes, a la dreta, estaven cobertes per pinedes i desenes de xalets, alguns d'un luxe escandalós. El mar, presència eterna contra la pedra, paisatge etern que ens sobreviurà per més que, per un moment, el sentim nostre.
Comentarios
Publicar un comentario